Avui a la tarda he sortit en bici- potser temeràriament ja que els negres núvols cobrien tota la bòveda celeste- i en el punt més allunyat del recorregut (podríem dir que no més de 100m després de girar per tornar cap a casa ) s’ha posat a diluviar com només dins de casa m’agrada veure.

Just quan em començava a envair la por al trobar-me a 10km de casa, sol, al mig de la serra de l’Obac i sense veure-m’hi a més de 10metres uns llums de cotxe m’han enlluernat. El conductor, un cop s’ha assegurat que no era una figura de fang, no ha dubtat en oferir-se a allotjar-me a un taller-casa de pagès proper d’on érem.

Allà he estat fins que la pluja ha amainat i he pogut marxar (tot i que després he tingut problemes mecànics i si aleshores algú hagués passat prop meu segur que no hauria parat perquè ja duia cara d’assassí ).

L’estiu passat per aquesta mateixa zona vaig caure i vaig iniciar un procés de renovació de la pell del colze que duraria més d’un mes, aquella vegada una senyora de 80 anys es va oferir a portar-me a casa en la seva furgoneta.

Tota aquesta gent m’ha ajudat d’una forma altruista, la seva conducta prosocial és elogiable perquè; encara que no vulgui, avui he mullat una casa i l’altre vegada vaig deixar sang a la furgoneta.

Segurament m’han ajudat perquè no hi havia ningú més per ajudar-me per allà o perquè innatament la majoria de gent és bona.

Ara bé, per què ara penso això i ara quan posi les notícies m’avergonyiré de la meva espècie?

No ho tinc massa clar, però és un plaer saber que en el meu entorn immediat la majoria de gent està disposada a ajudar sense demanar res a canvi.

Gràcies

No em negareu que qui s’ha llegit desenes de clàssics de Joyce o Shakespeare i centenars de tractats de filosofia es considera una persona molt culta i llegida, molt sàvia; malgrat no sàpiga què és la gravetat ni sàpiga fer un càlcul matemàtic més complex que comptar patates: “Sóc de lletres”, és el seu leitmotiv.

No nego que no sigui saviesa i cultura conèixer història de l’art, filosofia, psicologia, etc. ; però tampoc nego i no m’agrada que es negui que el coneixement científic també és cultura i coneixement.

Us posaré un exemple molt pràctic, un humanista es pot jactar sense por a la crítica social que no sap què és la gravetat o que seria incapaç de fer qualsevol càlcul matemàtic o que li fascina que menys i menys faci més; ara bé, si un físic nuclear afirma que no sap qui és Goya, quan va ser la II Guerra Mundial o si Picasso era un pintor o un pallasso és titllat d’inculte.

Com va dir Einstein, tots som ignorants però de coses diferents. Ara bé, perquè l’humanista pot romandre feliçment desconeixedor de la ciència i el científic és fortament criticat? No és igual de greu no saber quan va ocórrer la II Guerra Mundial que no saber que les coses cauen per la gravetat?

I és per aquest motiu que penso que l’educació hauria de ser més integral pels estudiants de lletres: mentre els batxillerats científics inclouen assignaturse de lletres (cosa que em sembla perfecte), els batxillerats de lletres també haurien d’incloure assignatures de números. Només per allò de que el saber no ocupa lloc

Us voldria parlar d’una qüestió que em va aparèixer ahir llegint John Stuart Mill, aquesta és el dret a ser estrany.

En l’actualitat l’adjectiu person o estrany o friqui o rar és molt utilitzat amb connotacions negatives per designar a qui és diferent. Però com de dolent és ser diferent?

Ser estrany vol dir no ser com tothom, cosa que a priori i objectivament parlant no sembla criticable en l’actualitat ho és molt. Com va dir Mill, les persones sense personalitat pròpia (el ramat), critiquen als que tenen personalitat precissament pel fet de tenir-ne, la qual cosa els fa diferents i; segons la rebuscada lògica dels criticadors, criticables.

És curiós que siguin criticables ja que com diu Fernando Savater d’això mateix a Ética para Amador:

El primero de los derechos humanos es el derecho a no ser fotocopia de nuestros vecinos, a ser más o menos raros. Y no hay derecho a obligar a otro a que deje de ser “raro” por su bien, salvo que su rareza consista en hacer daño al prójimo directa y claramente…

És pel fet de que no hem sembla criticable ser estrany en una societat liberalista que he pensat que aquesta irracional i constant crítica als diferents està homogeneïtzant la societat en el sentit que ens estem fent esdevenir tots iguals, ningú és més culpable que nosaltres d’aquest fet. Partint de la base que a ningú li agrada ser criticat (malgrat Mill considera que hem d’ignorar les crítiques) la gent amb personalitat acostuma a evitar les crítiques homogeneïtzant-se i tornant-se com tothom.

Aquesta tendència esdevé molt perillosa, perquè en tant que els diferents s’amotlluren degut als atacs del ramat la societat esdevé més homogènica i menys propensa a evolucionar ja que el que ens mou són els debats, les discussions i, en definitiva, l’intercanvi d’opinions. Una societat homogeneïtzada podria avançar mitjançant el debat tant com ho puc fer jo parlant amb el mirall.

Ara bé, per què aquesta necessitat auto-imposada de ser tots iguals? He pensat -paranoicament, com estic fent últimament-, que una societat no només és més dominable quan té por i pensa poc, sinó que també ho és quan ningú despunta i tothom és igual.

Avui a la parada d’autobús he sentit en la llunyània uns crits d’ajuda, els meus dos pensaments han estat que ja hi ha gent més aprop que pugui ajudar i que potser està fent broma.

Un cop al bus i pensant què podia haver passat he pensat en l’entrada que vaig escriure fa poc sobre les conductes prosocials.

En aquesta entrada vaig comentar dues coses que fan que no ajudem al pròxim; una és la difusió de responsabilitat (pensar que hi ha molta gent i que ja l’ajudarà un altre) i l’altre l’auto-engany (com per exemple pensar que qui demana ajuda està fent broma).

Aquestes dues actuacions que vaig criticar l’altre dia són les que he comès jo avui, espero un altre dia reaccionar més ràpid i poder anar a veure si algú necessita ajuda.

D’altra banda m’ha semblat curiós veure que el què vaig escriure és molt cert.

Ahir anant pel carrer em vaig topar amb una maleta abandonada, no sé per què però de seguida vaig pensar que potser era una bomba.

Més tard, pensant sobre el meu pensament, vaig preocupar-me bastant: pensar que una maleta tirada al mig del carrer és una bomba enlloc de pensar que un despistat ha passat per allà atempta contra tota lògica, destrueix la Navalla d’Occam, és irracional!

Quan vaig recordar l’esgarrifosa frase de 1984 d’Orwell…

“Las bombas voladoras que caían a diario sobre Londres eran probablemente lanzadas por el propio gobierno de Oceanía ’solo para mantener a la gente asustada’”.

…vaig pensar que tot aquest halo de terror que ens envolta amb “la crisi”, el temor a que un sobre porti Àntrax o a que el musulmà que està a la nostra mateixa porta d’embarcament sigui un suïcida ens ha fet entrar en un bucle on estem disposats a vendre la nostra privacitat i llibertat a canvi de “seguretat”. Però és en aquesta aparentment inofensiva permuta on a part de vendre la nostra privacitat venem una cosa molt més important: el sentiment de la por.

És per aquesta por que ens han infundat que ens hem convertit en una societat dominable, tota societat és més fàcil de controlar si té por i pensa poc; i ahir, per molt que em pesi, la por a la maleta-bomba va dominar sobre el raonament lògic de veure que el més probable és que algú se l’hagués deixada.

Però bé, potser pensant faig enfadar algú o fins i tot desvetllo un sentiment de “que poca feina que té aquest!”… tenir por i pensar poc, que dèiem…

En aquesta entrada us voldria dir perquè escric aquest blog en català enlloc de en castellà o a molt apurar en anglès.

Sóc conscient de que escrivint el blog en català menys gent el pot llegir amb facilitat, concretament 440,2 milions de persones menys que si el fes en castellà, però jo tinc els meus motius:

El primer de tots, i responent a que el català l’entèn menys gent, és que la cultura no sap de nombres. No importa quanta gent comparteixi una cultura, aquesta serà tan rica si la comparteixen milions de persones com si només en queda una tribu a l’Àfrica subsahariana. I la seva pèrdua serà tant o més llastimosa com la pèrdua d’una espècie animal o vegetal.

Em rebenta quan algú em diu que faci el blog en castellà perquè l’entengui més gent, que escriguin ells en anglès o estudiïn esperanto si volen que els entengui més gent! I em responen que no se senten còmodes escrivint en anglès perquè no és la seva llengua materna, aquí ja deixo la conversa per allò de veure la biga a l’ull de l’altre i no la palla en el propi. I no! Una llengua no és només per comunicar-se, aquest només podria ser el cas de l’esperanto o de les llengües creades artificialment, i vist l’èxit d’aquestes llengües queda palès que les llengües són molt més que una eina, són demostracions de cultura.

El segon motiu, és que escriure el blog en castellà (tenint el català com a llengua materna), seria una empenteta més cap a la diglòssia. Parlar en català a casa i escriure el blog en castellà seria com dir que el català és una llengua casolana i d’insuficient prestigi per estar a Internet. Cada pas que fem cap a la diglòssia; per petit que sigui, com pensar que és normal que el Brad Pitt es dobli al castellà i no al català o acceptar que el nostre ordinador no ens parli en la nostra llengua materna són passos cap a la substitució lingüística.

El tercer motiu és que totes les llengües estan preparades per expressar qualsevol cosa a qualsevol lloc i utilitzar-les ho demostra i les enriqueix. És ridícul pensar que el català no està preparat per l’Internet o que no es pot parlar de tal tema en català.

El quart motiu és que escriure en una llengua majoritària sent parlant d’una no tan majoritària seria un pas més cap a la globalització i cap a l’eliminació de cultures minoritàries només pel sol fet de ser minoritàries. De fet es calcula que de les 6000 llengües que es parlen avui en dia 3000 hauran desaparegut a finals del nostre segle degut a la manca de transmissió generacional i a la pressió política d’altres idiomes. Estic convençut de que la majoria de castellanoparlants que em diuen que faci el blog en castellà no suportarien veure el castellà substituit per l’anglès, doncs jo no suportaria veure la cultura catalana menjada per l’espanyola o l’anglesa o l’etíopa.

I l’últim motiu és perquè això és casa meva i hi parlo com vull, què cony!

Salut i força al canut!

Títol: Crónica de una muerte anunciada

Escriptor: Gabriel García Márquez
Editorial: Plaza & Janés
Pàgines: 135
ISBN: 9788401427510
Idioma: Castellà

Em sento molt afortunat al poder llegir clàssics tant catalans com castellans en versió original, i aquests últims dies he estat llegint un dels segons: Crónica de una muerte anunciada, de Gabriel García Márquez.

Aquesta novel·la, mescla de periodisme, narració i novel·la policíaca, és el setè llibre del colombià i fou publicat el 1981. I com va dir Márquez en una entrevista…

No hay ni una sola línea en ninguno de mis libros que no tenga su origen en un hecho real.

…parteix d’un fet real: de l’assassinat de Santiago Nasar ocorregut el 1951 en mans dels germans Vicario per venjar l’honor ultratjat d’Ángela, la germana dels assassins.

De fet, el curiós del llibre és que comença per on molts acaben, amb l’assassinat:

-No se moleste, Luisa Santiaga- le gritó al pasar. Ya lo mataron.

Per estrany que sembli això no és el final del llibre, sinó que és el final del primer capítol, de fet és el que dóna nom al llibre alhora que el transforma en una metàfora del temps cíclic.

I malgrat saber el final a la 29a pàgina us puc assegurar que Márquez ha aconseguit que em llegeixi el llibre amb el mateix o més afany que si no hagués sabut com acabava, de fet s’ho va pensar prou bé:

A més a més, la mort de Nasar és summament peculiar, tothom sabia que el matarien i ningú li deia res perquè suposaven que ja ho sabia, em recorda això l‘entrada sobre la conducta prosocial que vaig fer fa un parell de dies.

I aquest no és l’única qüestió que Márquez no explica, ja que el llibre mostra la dificultat d’accedir al coneixement de la veritat, ni amb tot l’estudi periodístic se’ns arriba a aclarir si Santiago Nasar fou qui realment va desvirgar a Ángela. Són botellas al mar, com va dir ell mateix al I Congrés Internacional de la Llengua Espanyola.

També m’han sobtat bastant algunes actuacions que el 1951 no és qüestionaven i que jo he trobat molt estranyes, per exemple l’imperativa necessitat de què la dona arribi verge al matrimoni i el llençol tacat penjat al balcó o com l’honor legitima qualsevol conducta. És curiós com arribem a conèixer la història del paleolític i tenim una idea poc clara de com era la vida diària 40 anys abans del nostre naixement.

Respecte l’estil literari no tinc res a dir, el llibre m’ha enganxat per la manera com està narrat, sent una mescla de periodisme i narració alhora que una aproximació a la novel·la policíaca, difícilment hauria seguit llegint sabent el final si no fos perquè cada línia és una poesia i perquè Márquez aconsegueix plasmar la complexitud social de tot un poble en poques pàgines aconseguint que arribem a empatitzar amb qui sabem que morirà.

Per acabar, m’agradaria dir que trobo d’una gran irresponsabilitat fer llegir aquesta mena de llibres a nois de 13 anys, com em van fer llegir a mi Terra Baixa, són llibres que necessiten d’una maduresa intel·lectual que tots assolim quan podem, i fer-los llegir (o tan sols memoritzar-ne el títol!) a estudiants incapaços d’aprehendre’l és un atac a la literatura.

La meva nota? Com va dir el mateix Gabo, no llores porque ya se terminó, sonríe porque sucedió.

El passat octubre es va fer molt ressò de l’agressió racista al metro de Barcelona (enllaç a El País) i especialment del testimoni que no va fer res.

Recordo que quan la gent criticava aquesta persona jo deia que segurament tampoc hauria fet res, dit això era fortament increpat per part dels Rambos que haurien fet una acció heroica i amb un magne domini de les arts marcials haurien reduït l’atacant.

Per sort, l’altre dia a través d’aquesta entrada (lectura obligada) en un blog em vaig assabentar que potser no sóc tan dolent com semblo, sinó que segurament sóc més realista que l’altra gent.

Resulta que les conductes prosocials (ajudar els demés a costa de la pròpia comoditat), malgrat ser evidents des de fora, quan estem en situació no són tan comunes. L’autor de l’entrada exposa l’exemple de Kitty Genovese que el 1964 fou assassinada a ganivetades durant 30 minuts al portal de casa seva a Nova York davant l’atònita mirada de 28 veïns que no van fer res.

Aquesta veïns no eren males persones, sinó que (per estrany que ens sembli!) nosaltres segurament tampoc hauríem fet res, resulta que en aquests casos hi ha una difusió de responsabilitat on tothom pensa que ja actuarà un altre, per por a errar o fins i tot perquè ens arribem a autojustificar.

En un estudi psicològic dos senyor simularen robatoris de cotxes a la via pública i ningú els va dir res, quan els testimonis eren preguntats responien que havien suposat que més que un lladre era el propietari intentant obrir el cotxe, per no actuar i no assumir la responsabilitat ens mentim a nosaltres mateixos.

A més a més, explica que tendim a interpretar algunes situacions com a fútils -per exemple una discussió- per por a que si intervenim se’ns acusi de xafarders o actuem desmesuradament.

Tot i així, tot canvia si estem sols i per tant no hi ha difusió de responsabilitat. En un estudi el 85% de persones van socórrer a qui demanava ajuda a crits des d’una altra habitació, xifra que disminueix a un 30% si eren quatre.

Em fa això pensar si és que realment som bons com el bon salvatge de Rousseau i és la societat la que ens corromp.

En fi, homo hominis lupus, però només en societat!

Just ara he anat a veure el partit de bàsquet del Ricoh Manresa i he estat pensant una mica amb el títol d’aquest entrada: panem et circenses.

Es coneix amb aquest nom la pràctica d’un govern que per mantenir tranquil·la a la població o per ocultar fets controvertits proveeix a les masses d’aliment i d’entreteniment de baixa qualitat amb criteris assistencialistes.

No és que renegui dels esports de masses, tampoc és que els segueixi massa, però tot sovint sento de gent trista perquè ha perdut el seu equip. És gent a la que se l’ha de felicitar, perquè si els hi preocupa això és que no tenen més problemes… o que el panem et circenses ha fet efecte i ignoren els altres problemes.

És per això que si hi afegim el fàcil accés a la soma droga, les càmeres de vigilància i el DNI amb xip veig masses semblances amb Un món feliç d’Aldous Huxley i en certa manera un retorn als anys 80.

I això em fa por, però bé, marxo ràpid que comença el futbol.

Títol: La niebla

Escriptor: Stephen King
Editorial: Debolsillo
Pàgines: 315
ISBN: 84-9759-368-5
Idioma: Castellà
Traductor: Antonio Samons.

Al viatge de fi de curs d’aquest any vaig fer una bona troballa en forma de llibres de Stephen King en una biblioteca del profund País Basc. I dic troballa perquè aquests llibres ja els havia demanat a les biblioteques locals i a La casa del libro per Internet sense èxit.

Una d’aquestes troballes és una recopilació de tres contes que porta per títol La niebla i que vaig acabar ahir a la nit.

El conte que dóna títol al llibre té una extensió de 202 pàgines però segueix sent més un conte llarg que una novel·la curta, llàstima del final obert, tot i que King reconeix que és un final Hitchcock no m’agraden els finals oberts, si has tingut imaginació suficient per fer que vingui una misteriosa boira-xucla-gent, dóna’m un final coherent si us plau!

L’estil King regna en els tres contes, cosa que els fa summament entretinguts i enganxosos, però amb 27 llibres que ja he llegit d’aquest escriptor poques coses em sorprenen d’ell, és un escriptor que escriu perquè li agrada i en sap:

I’ve said it before, and I’ll say it again. When you find something at which you have talent, you do that thing (what ever it is) until your fingers bleed or your eyes pop out of your head.

I malgrat moltes vegades se l’ha criticat per un pobre estil literari, ell ho reconeix al prefaci de Everything’s Eventual…

I am the literary equivalent of a Big Mac and Fries.-

…i a a vegades no m’importa sacrificar una mica de qualitat literària si a canvi d’això les pàgines passen una rere l’altre i em fan perdre la noció del temps com ho aconsegueix El Mestre.

Possiblement el que més m’ha agradat d’aquesta recopilació és el parangó que estableix a l’introducció entre una novel·la i un conte en la qual hi estic completament d’acord:

Un cuento corto es algo por completo distinto: podría compararse con un beso dado apresuradamente en la oscuridad a una desconocida. Una cosa así no tiene nada que ver, claro está, ni con una relación amorosa ni con un matrimonio; pero hay besos maravillosos, y su propia brevedad explica su atractivo.

La meva nota? Per un viatge llarg és ideal.