Trobo a faltar saber més història

Tot sovint llegeixo notícies o articles sobre qüestions d’actualitat i veig clarament que per poder entendre i tenir opinió necessitaria saber molta més història de la que sé.

Quan em passa això, i és força sovint, recordo una reflexió que va fer el meu professor d’història quan jo tenia 18 anys i que, per primera vegada, em va fer copsar el poder i la importància de saber història.

Hi havien hagut votacions a l’ajuntament de Manresa i un partit d’extrema esquerra havia aconseguit un regidor, al igual que un altre partit d’extrema dreta que n’havia aconseguit un altre. El professor ens va dir que, en èpoques de crisi, la història ens demostra que la població tira cap als extrems; i ens va mostrar una sèrie d’exemples que ja he oblidat.

Va ser aquest dia que vaig entendre aquella cita tant trillada que diu que conèixer el passat és la única manera d’entendre el present.

El significat de l’èxit

Ganarse el respeto de las personas inteligentes y el cariño de los niños

Apreciar la belleza de la Naturaleza y de todo lo que nos rodea

Buscar y fomentar lo mejor de los demás

Dar el regalo de ti mismo a otros sin pedir nada a cambio, porque es dando como recibimos

Haber cumplido una tarea, como salvar un alma perdida, curar a un niño enfermo, escribir un libro o arriesgar tu vida por un amigo

Haber celebrado y reído con gran entusiasmo y alegría y cantado con exaltación

Tener esperanza incluso en tiempos de desesperación, porque mientras hay esperanza, hay vida

Amar y ser amado

Ser entendido y entender

Saber que alguien ha sido un poco más feliz porque tú has vivido

Éste es el significado del éxito

Ralph Waldo Emerson, modificat per Ray Serway.

Avui he rellegit aquest poema que em vaig trobar una tarda estudiant a la universitat, i potser m’agrada tant perquè me’l vaig trobar en un lloc molt poc esperat: està en una de les últimes pàgines del Serway, un llibre de física.

El triomf del Facebook

El Facebook ha triomfat, ja he fet tard per a fer un article preveient si triomfarà o no i tampoc m’agrada fer previsions de futur.

El què vull comentar és per què està triomfant, al meu parer està triomfant perquè acompleix a la perfecció les dues més grans necessitats dels qui ens trobem en una posició molt elevada dins de la piràmide de Maslow. 

Aquestes dues necessitats són les de xafardejar i les de fardar.

Sí, ens agrada xafardejar, alguns xafardegem escudant-nos en el conegut “la informació és poder” de Bacon i d’altres menys hipòcrites xafardegen pel sol fet de xafardejar. És gairebé angoixant veure un grup de noies en un mateix Facebook explotant cada detall de cada foto de cada “amic” i sí, ho fan durant hores.

Però també ens agrada molt fardar, és inevitable, som animals i ens agrada tirar-nos farols tal com si fóssim paons. Ens agrada demostrar com de forts i caxondos som. Però això fa del Facebook un lloc, al meu parer, molt hipòcrita. Si us poseu a xafardejar veureu que tothom mostra el seu cantó cool de la vida, allò que ens agrada ensenyar perquè a tothom li agradaria ser i tenir 24/7 però que poca gent aconsegueix més enllà del dissabte (el diumenge no compte pel mal de cap).

Però si només fos això el Facebook no seria res més que l’evolució tecnològica d’un grup d’homes al bar i de dones a la peluqueria, el Facebook combina les dues reunions i permet… lligar (o si més no intentar-ho).

Selecció natural

Entonces aquellos miembros de la población con características menos adaptadas (según lo determine su medio ambiente) morirán con mayor probabilidad. Entonces aquellos miembros con características mejor adaptadas sobrevivirán más probablemente. Darwin, L’origen de les espècies.

Los hombres con menor nivel educativo fuman más y suponen el 78% de los enfermos de cáncer de pulmón, según un estudio.

Randy Pausch, una lliçó per no oblidar

L’altre dia l’Alan Pardo, de blog El cabildo Taciturno, em va passar aquest vídeo que penso que mai oblidaré:

Randy Pausch va morir el 25 de juliol del 2008.

La fal·làcia del continu i la paradoxa de Sorites

Fa temps vaig escriure una entrada titulada El llindar de la permissivitat, recordo que em va costar força d’expressar el què volia dir, de fet no sé si ho vaig arribar a aconseguir.

Avui m’he assabentat que allò que vaig plantejar és l’anomenada fal·làcia del continu .

A l’entrada de la  Wikipedia anglesa hi ha un diàleg imaginari que expressa a la perfecció el què jo volia transmetre en aquella entrada:

A – Fa un gra de sorra un pilot de sorra?
B – No
A – Si n’afegim un altre, fan dos grans de sorra un pilot de sorra?
B – No
A – Si n’afegim un altre, fan tres grans de sorra un pilot de sorra?
B – No
…
A – Si n’afegim un altre, fan cent grans de sorra un pilot de sorra?
B – No
A – Per tant, no importa quans grans de sorra afegeixis, mai formen una pilot. Per tant, els pilots de sorra no existeixen!

Aquesta fal·làcia és la que dóna lloc a la paradoxa de sorites, aquesta paradoxa planteja en quin moment un pilot de sorra és o deixa de ser un pilot de sorra quan afegim o traiem grans de sorra.

Aquesta paradoxa apareix perquè, mentre el sentit comú suggereix unes propietats pels pilots de sorra, aquestes propietats són força inconsistents. Les propietats que acostumem a considerar són:

• Dos o tres grans de sorra no són un pilot.

• Un milió de grans de sorra sí que són un pilot.

• Si n grans de sorra no formen un pilot, tampoc el formaran n+1 grans. És a dir, si tres grans no fan un pilot, tampoc el faran 4 grans.

• Si n grans de sorra formen un pilot, també serà un pilot n-1 grans. És a dir, si un milió de grans formen un pilot, un milió menys 1 grans també fan un pilot.

Si s’aplica la inducció matemàtica es veu que la tercera propietat combinada amb la primera fa que un milió de grans de sorra no formin un pilot, contradient així la segona propietat. Anàlogament, combinant la segona i la quarta propietat es demostra que dos o tres grans són un pilot, contradient així la primera propietat.

Aquesta paradoxa apareix per dos motius: el primer, per aplicar el sentit comú taxativament donant lloc a postulats imprecisos i el segon, perquè considera que molts graus de canvi no provoquen un canvi, el qual sí que provoquen, però està difós.

Les solucions que s’han proposat per la paradoxa són diverses:

• Fixar un nombre definit. Per exemple dir que 10.000 grans fan un pilot i punt. Aquesta solució és força insatisfactòria perquè no sembla que sigui massa diferent un pilot de 10.000 grans i un no-pilot de 9.999 i, a més a més, és lingüísticament poc precís al ser el nombre arbitrari i depenent de la concepció d’un pilot per cadascú.

• La solució epistemològica afirma que hi ha límits fixes però que són desconeguts. És a dir, hi ha un nombre de grans que formen un pilot, però aquest nombre ens és per força desconegut.

• Dividir la resposta en tres. És a dir, considerar que hi ha un nombre de grans de sorra que no fan un pilot, un nombre de grans que no sabem massa bé si fan un pilot o no, i un nombre de grans que certament formen un pilot. No és una solució total però almenys redueix els llindars de dubte a una sola franja.

• Usar la histèresis, que és la tendència d’un material a conservar les seves propietats en absència de l’estímul que les ha generat. És a dir, considerem que grans de sorra amuntonats són pilots o no en funció de com han arribat. Si per exemple a un pilot gran se li treuen grans de sorra fins que en quedin poquíssims segueix sent un pilot, perquè el què l’ha modificat és diferent del què l’ha format.

• Consens. Podríem establir que és un pilot de sorra per consens i basar-nos en això. Per exemple, considerem mundialment que 1000 grans de sorra fan un pilot. Això elimina el problema de l’arbitrarietat lingüística de la primera solució al ser escollit per consens, però segueix amb la paradoxa de tenir que tants grans fan un pilot i tants grans menys un no, cosa força estranya.

Tot plegat molt difós…

The Sound of Silence.

Em llevo i poso la ràdio, vaig a buscar al metro amb el MP3, arribo a casa i poso música per amenitzar l’estudi però… i el silenci?

Em dóna la sensació que avui en dia intentem fugir del silenci tal com si ens fes por, com si fos massa personal per a poder conviure-hi; com si fos massa… silenciós.

Però el cert és que trobo incomprensible la necessitat d’omplir-ho tot de música; fins i tot espais amb molta gent com gimnasos on estadísticament la música no és de l’agradat de tothom tenen el fil musical 24 hores al dia, però tot és millor que el silenci.

O potser no.

Llibres mal envellits

Fa uns dies li vaig comentar a un amic que la novel·la Dràcula, de Bram Stoker, tot i ser literàriament un gran llibre no és un llibre de terror pròpiament dit; i el cert és que Dràcula no ens fa por tot i que Bram Stoker tenia aquesta intenció i la va acomplir amb els lectors de l’època. Aproximadament el mateix passa amb d’altres llibres de terror antics com els que tracten la possibilitat que existeixin els homes llop o les bruixes. (A algú li causa neguit avui en dia la possibilitat d’un home llop?).

El motiu pel qual aquests llibres van ser llibres de terror quan es van publicar i ara no és força simple (o això crec): cada època té por de coses diferents.

Avui en dia s’escriuen llibres i es filmen pel·lícules de terror del què actualment ens fa por. Principalment atacs bacteriològics que poden provocar invasions zombies, atacs terroristes a escala global, col·lisions d’asteroides o canvis climàtics antropogènics que ens portin a un extermini global i; no tant com fa uns anys, possessions demoníaques com a l’Exorcista de William Peter Blatty.

I segurament, de la mateixa manera que ara no ens neguiteja la possibilitat d’un home llop però sí que algun experiment químic desencadeni una pandèmia mundial, d’aquí uns segles els llibres de terror actual no estremiran els lectors del futur. Com molts llibres ja ho han estat, seran llibres mal envellits. Llibres als quals el pas del temps els ha perjudicat.

Però hi ha força llibres que se salven del pas dels anys, són els anomenats clàssics. En el gènere del terror tenim els contes onírics de Lovecraft o les narracions que treuen el terror del nostre interior de Poe. Però és que fins i tot hi ha llibres que no només no han envellit sinó que han envellit bé! Com per exemple els premonitoris com “De la Terra a la Lluna” de Jules Verne!

El llindar de permissivitat

Quan es prohibeixen o es permeten accions legalment s’acostuma a escollir un número senzill: 18 anys per a consumir alcohol, entrar a discoteques o poder conduir un cotxe; 12 setmanes per poder avortar en cas d’embaràs per violació, etc.

Tot sovint sento crítiques a aquests punts d’inflexió que separen el poder i el no poder perquè no són del tot racionals, és a dir, no hi ha cap motiu lògic que faci a algú plenament capaç de conduir amb 18 anys i no amb 17 anys i 364 dies. És cert, però hi ha un motiu lògic pel qual no s’ha de deixar conduir una persona de 17 anys i 364 dies i sí a una de 18 anys, el motiu es que si canviem la llei i deixem conduir a una persona de 17 anys i 364 dies tampoc és res de l’altre món deixar conduir-ne una de 17 anys i 363 dies. Fet i fet, sempre ens estem movent un dia enrere respecte el llindar de permissivitat, i un dia és ben poca cosa. Però si seguim restant dies respecte l’últim llindar de permissivitat acceptat acabaríem deixant conduir a un nen de 10 anys! Això ja no seria raonable!

És per aquest motiu que, tot i no haver-hi cap gran diferència a efectes racionals entre deixar conduir amb 18 o amb 17 anys i 364 dies és perfectament racional establir el llindar als 18 anys i fer-lo complir rígidament. I el mateix passa amb tots els altres llindars de permissivitat.

PD: Per sort no vaig tenir problemes per entrar a una discoteca el passat 27 d’abril fent els 18 anys el 28!

La important història de la ciència

Quan els alumnes de batxillerat acaben el cicle han fet centenars integrals, cosa força honorable ja que són força tedioses de fer. Però el problema és que la majoria saben de la integració poc més que alguna aplicació informàtica que integri.

Molts diuen que les integrals són un pal; bé, depèn com es miri. Picar pedra evidentment és un pal, però estudiar jaciments arqueològics segur que no ho és tant. El mateix passa amb les integrals, es poden mirar com a tedioses operacions o es pot recórrer el temps i entendre d’on vénen les integrals històric i científicament i veure així com de fascinants són.

A tall d’exemple us diré que la integral és un concepte fonamental de les matemàtiques que va tenir els seus inicis a l’antic Egipte amb el mètode d’exhaustió del grec Eudox que posteriorment va usar Arquimedes, el qual ja va calcular algunes àrees a partir d’un nombre de formes d’àrea coneguda.

Tan avançats estaven els egipcis que fins el segle XVI no hi van haver gaires avanços més en el càlcul integral, va haver de ser ser gràcies a Newton i Leibniz que aquest càlcul va fer el seu avanç més gran el segle XVI. Poc després, Riemann va formalitzar per primera vegada la integració, emprant els límits.

Us he fet un esbós de la història de la integral no perquè sigui la més interessant, sinó per fer-vos veure que el què a molta gent li sembla avorrit no ho és tant; depèn com es miri, tot es relatiu, que deien els sofistes. I el cert és que hi ha moltes més històries de la ciència força interessants; ja n’he explicat algunes aquí com per exemple com es va descobrir que no podem refredar res per sota dels -273,15ºC o per què l’element heli es diu així.

Però no només els càlculs i els descobriments tenen històries fascinants, també molts científics han tingut una vida peculiar que molta gent ignora. Newton, del qual ja en vaig parlar, va dedicar molt esforços a l’estudi del món de l’obscur (l’alquímia, interpretacions de la Bíblia, etc.); i molts matemàtics, com explica  Apostolos Doxiadis al seu llibre “El tío Petros y la Conjetura de Goldbach”, han acabat embogint al arribar a un grau tan elevat de coneixement.

Si us sembla interessant la història de la ciència, (i ho és, en tot cas no he aconseguit transmetre-vos-ho); us recomano llegir molt, però si teniu poc temps us recomano el blog Historias de la ciencia; també en català, i el blog de’n Ferran anomenat Max Aue .