Lectures d’agost

Ja ha acabat l’agost i aprofito aquesta entrada per comentar per sobre els llibres que he llegit durant el mes.

• Zombi, guía de supervivencia, Max Brooks.

No cal que digui gran cosa del llibre, tothom sap amb només el títol si li interessa llegir-lo o no.

En el meu cas m’ha semblat un llibre molt curiós i entretingut alhora que paranoic.

• Más allá de los sueños, Richard Matheson.

Matheson, poc conegut a Espanya i autor de llibres “dels que sonen” com Soy Leyenda o El increible hombre menguante ens ofereix amb Más allá de los sueños un llibre molt profund englobat en el gènere del terror romàntic per alguns.

M’ha semblat un llibre molt innovador pel fet d’oferir la visió que té Matheson del què és el cel i l’infern, absolutament recomanable.

• En el blanco, Ken Follet.

No acostumo a ser amant dels thrillers d’acció i investigació però he de dir que el llibre em va enganxar molt.

També és cert que no és res de l’altre món i que és un thriller estàndard com qualsevol de Michael Crichton, Tom Clancy o Clive Barker; però es deixa llegir molt bé a la platja.

• Las dos después de medianoche, Stephen King.

Aquest llibre recull dues novel·les curtes anomenades Los langoliers i Ventana secreta, secreto jardín.

Los langoliers és una novel·la força fluixa perquè acaba sent excessivament surrealista.

Ventana secreta, secreto jardín recorda el King dels vells temps on els personatges principals eren escriptor atormentats, en aquest cas per un acús de plagi; el conte acaba sent un debat personal del protagonista entre el què és real i el què és imaginari.

• La historia de Lisey, Stephen King

Aquest llibre dóna la sensació de ser un intent de King d’escriure una novel·la romàntica, he de dir que no li surt del tot malament, però es nota que no és el seu gènere. Les primeres 100 pàgines es fan insofribles, donant la sensació al lector que ha començat a llegir una història a la meitat.

La resta del llibre és bastant bona però la mescla de romanticisme i terror del més morbós fa la lectura molt irregular.

• El cazador de sueños, Stephen King.

Aquest llibre he de dir que m’ha entristit molt, va ser la primera publicació de Stephen King després de que fos atropellat l’estiu del 99 i el llibre és la trista mostra de l’inici de la decadència del rei del terror.

Pels que hem gaudit de grans novel·les com Apocalipsis, It, El resplandor o Cementerio de animales El cazador de sueños ens mostra com el King mai tornarà a ser el que era.

He de dir que de les 800 pàgines les primeres 300 són realment molt bones, recordant molt a It; però l’aparició dels militars i una persecució insubstancial de 300 pàgines fan que només valguin la pena les primeres 300 pàgines.

En resum, un llibre depriment pels fans del King i gens recomanable pels demès.

• El nombre del viento, Patrick Rothfuss.

Sens dubte el millor llibre que he llegit aquest agost i en molt temps. De fet el vaig comprar perquè em vaig trobar un senyor a la llibreria i em va comentar que l’autor es va passar 14 anys escrivint-lo, 14 anys!!

Només per l’esforç valia la pena llegir-lo i realment no m’ha decepcionat gens, un llibre de fantasia, amor, lluita i desesperació. És el primer d’una trilogia de tres que simplement explica la vida de Kvothe, el protagonista.

• Los hijos de Anansi, Neil Gaiman.

Un molt bon llibre, sempre he estat de l’opinió que només els grans escriptors són capaços de mesclar la realitat amb la ficció sense que el lector intenti esbrinar quina droga va prendre l’autor.

Però aquí això no passa, un llibre molt ben narrat, creïble i entretingut. Molt recomanable.

• Infected, Scott Singler.

Un llibre infumable, si me l’he acabat és perquè se m’havien acabat els llibres i alguna cosa havia de comprar a la llibreria del costat de casa.

Potser agradarà als adolescents que estiguin descobrint un món més enllà de l’ensucrat Vaixell de Vapor, però pels demès només té que morbo barat, un argument increïblement fals i forçat i un final deus ex machina del més irreal.

• El hombre menguante, Richard Matheson

És el tercer llibre que llegeixo d’aquest escriptor i s’ha de dir que m’ha decepcionat. Seria injust que digués que El hombre menguante és un mal relat, de fet és un relat molt bo, suposo que el fet de tenir dos dels seus llibres d’entre els meus preferits (Soy leyenda i Más allá de los sueños) feia que esperés moltíssim d’aquest relat.

El problema que l’hi he trobat és que se centra més en els inconvenients físics del protagonista al fer-se petit que en la lluita mental, i jo buscava un llibre més filosòfic i profund enlloc d’un llibre d’aventures a petita escala. Això no obstant, les últimes tres pàgines són brutals i me les he rellegides unes quantes vegades

[Llibre] Soy leyenda

Títol: Soy leyenda
Escriptor: Richard Matheson
Pàgines: 180
Editorial: Booket
Idioma: Castellà, versió original en anglès

El dia 31 vaig acabar la relectura d’aquest fantàstic llibre i he de dir que m’ha agradat tant com la primera vegada que el vaig llegir, com que quan el vaig llegir per primera vegada encara no tenia blog en faré la crònica ara

L’argument de la novel·la, poc relacionable amb la pel·lícula de mateix títol estrenada fa poc, tracta de l’apocalipsi produït per algun bacteri que converteix a la gent en vampirs i, com és típic, hi ha un supervivent que és resistent a l’atac.

Al llarg del llibre veiem com el supervivent es va tornant menys humà, més insensible i més monstre; no sense el terror que li provoca veure en quin ésser solitari i assassí s’està convertint:

No sabía cuánto tiempo había pasado allí. Al fin, pensó, aun el dolor más profundo se aplaca, la desesperación más intensa se desvanece. La maldición del verdugo: la víctima se acostumbra al látigo.

A simple vista pot semblar el típic llibre apocalíptic, però de seguida veiem que té dues grans diferències que el fan especial i irrepetible.

La primera diferència és que el supervivent no es limita únicament a sobreviure i a trobar altres supervivents, aquí investiga què ha passat als que s’han transformat en vampirs. Per a fer-ho es posa a estudiar medicina des de zero i ens explica els avanços que va fent, és especialment interessant de veure com algú desconeixedor de la ciència dedica cos i ànima a estudiar per a poder sobreviure.

El problema parecía insoluble. ¿Cómo podía curar a quienes todavía vivían? Nada sabía de bacterias.

Bueno, ¡sabré!, gritó interiormente. Y se obligó a estudiar.

Aquesta lluita per la supervivència junt amb la desesperació d’encallar-se en les investigacions provoca atacs d’ira en el protagonista que ens fan patir per la seva salut mental.

En definitiva, aquest aspecte diferenciador és especialment interessant al mostrar-nos la llegenda vampiresca des d’un punt de vista completament diferent al d’altres escriptors que han parlat del tema.

L’altre aspecte que el fa diferent és l’aspecte filosòfic que presenta. Al llarg del llibre el supervivent es va adonant que la normalitat és una qüestió de majoria. Això li fa veure, eventualment, que potser el què ell considerava ètic: matar tots els vampirs possibles i buscar la cura, potser no ho és tant. Al final s’adona que s’ha convertit en un anormal que assassina sistemàticament la nova civilització emergent.

El llibre acaba amb aquesta brillant reflexió on se n’adona que els monstres no són els altres: és ell l’únic residu de la civilització anterior, ell és llegenda.

[Llibre] La máquina del tiempo

Títol: La máquina del tiempo
Escriptor: Herbert George Wells
Pàgines: 190
Editorial: Anaya
Idioma: Castellà, versió original en anglès

Aquesta tarda he acabat aquest llibre i he de dir que m’ha agradat molt més del què m’esperava.

La novel·la s’engloba dins del gènere de la ciència ficció tot i que hi ha l’engloba dins del gènere al·legòric perquè se centra més amb la societat del futur que amb la fantasia científica.

Possiblement per aquest motiu m’ha agradat molt més que les típiques novel·les de ciència ficció que tantes vegades he intentat llegir i que o he deixat pel camí (El neuromant de William Gibson), o simplement m’han costat molt d’acabar (El juego de Ender de Orson Scott Card, Minority Report i ¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas? de Philip K. Dick, etc).

En l’àmbit científic, com tota bona novel·la de ciència ficció, es justifica la possibilitat de viatjar en el temps d’una forma o altre. En aquest cas es tira de l’eternalisme , doctrina filosòfica que creu que el temps és una dimensió més:

“Existen en realidad cuatro dimensiones, tres a las que llamamos los tres planos del Espacio, y una cuarta, el Tiempo”.

A part d’això, de ciència ficció la novel·la té pocs detalls més. La màquina per a viatjar en el temps es defineix molt per sobre i en cap moment es tracten les típiques paradoxes temporals. Suposo que Wells va passar tots aquests detalls científics per alt per tal de centrar l’argument en l’aspecte més moralitzador i social.

En quant a la part al·legòrica del llibre, Wells ens planteja una lluita de classes molt exagerada, on l’evolució separa els humans en dues espècies segons si s’era proletari (els morlock) o empresari (els eloi). En aquest sentit el llibre ens ensenya que no té cap sentit de separar-nos tant com ens separem simplement per la qüestió econòmica. El llibre recorda, molt a l’engròs, la idea de Karl Marx on el conflicte entre les classes socials dóna forma a la societat, però aquesta vegada donant forma també a l’evolució genètica.

L’evolució en dues espècies està, al meu parer, perfectament justificada. Segons Wells, va haver-hi un moment en el futur on el ric tenia garantida la riquesa i el benestar i el pobre la vida i el menjar. Però aquesta “utopia” va anar de mal en pitjor i els més rics van perdre la intel·ligència i la valentia:

“Una ley natural que olvidamos es que la versatilidad intelectual es la compensación por el cambio, el peligro y la inquietud. Un animal en perfecta armonía con su medio ambiente es un perfecto mecanismo. La naturaleza no hace nunca un llamamiento a la inteligencia, como el hábito y el instinto no sean inútiles. No hay inteligencia allí donde no hay cambio ni necesidad de cambio. Sólo los animales que cuentan con inteligencia tienen que hacer frente a una enorme variedad de necesidades y de peligros.”

I els treballadors es van animalitzar més i més fins a ser quasi “aranyes humanes”, com les defineix el protagonista.

Ara bé, malgrat el pessimisme que es desprèn al llarg de tota la novel·la el final és encoratjador, un crit a l’esperança:

“Y tengo, para consuelo mío, dos extrañas flores blancas [regal d'una eloi] -encogidas ahora, ennegrecidas, aplastadas y frágiles- para atestiguar que aun cuando la inteligencia y la fuerza habían desaparecido, la gratitud y una mutua ternura aún se alojaban en el corazón del hombre.”

Respecte a l’estil literari del llibre he de dir que he trobat a faltar algunes floritures literàries més. Però sabem que Wells se centrava molt més amb el què que amb el com:

«Yo hago honradamente lo que puedo por evitar repeticiones en mi prosa y cosas así pero, quitando un pasaje de altura, no veo el interés de escribir por la belleza del lenguaje sin más.»

En definitiva, tot i no ser un clàssic de les distopies pures i dures com els famosos 1984 d’Orwell, Un mundo feliz de Huxley i Fahrenheit 451 de Bradbury recomano llegir-la perquè el parangó amb les idees de Marx és evident alhora que terrorífic.

[Llibre] El nombre y el símbolo de los elementos químicos

Títol: El nombre y el símbolo de los elementos químicos

Escriptor: M. R. Bermejo, A. M.ª González-Noya, M. Vásquez
Pàgines: 145
Editorial: Síntesis
Idioma: Castellà, versió original en gallec

Aquest llibre, de 145 pàgines i molt llegible, és un recorregut per la història de la química començant per la seva estandarització i acabant per la nomenclatura dels elements novíssims.

A la introducció se’ns explica que el gran problema de la química al segle XVIII era l’ús d’un obscur i críptic llenguatge. Per exemple, anomenaven Pols d’Algaroth al Oxiclorur d’antimoni (III), àcid muriàtic a l’Àcid clorhídric, etc. Va ser gràcies a Lavoiser, Guyton, Berthollet i Fourcroy que el llenguatge químic es va estandaritzar i el pas de l’alquímia a la química va ser definitiu.

Passada la introducció se’ns explica l’origen del nom de cada element químic. N’hi ha que m’han resultat força interessants com per exemple el Wolframi, que en l’àmbit metal·lúrgic s’anomena tungstè perquè els suecs, experts en metal·lúrgia, el van anomenar així. Ara bé, de la mateixa manera que m’ha semblat interessant de conèixer l’etimologia dels elements més coneguts; d’altres com el Disprosi, el Gadolini o el Praseodimi m’han resultat força avorrits de llegir.

D’altra banda, m’ha semblat molt interessant de veure com la Guerra Freda també va crear algunes disputes entre les EEUU i l’antiga URSS per anomenar els elements que es descobrien aleshores. Fins i tot alguns elements tenien dos noms: el que deien als EEUU i el que deien a la URSS; per exemple, el nobeli era anomenat així pels americans i jolioti pels russos. Per solucionar aquestes disputes la IUPAC va acordar el 1976 d’anomenar els elements d’una forma sistemàtica, tot i que el 1998 van decidir tornar a canviar el nom dels elements i anomenar-los amb noms de cel·lebritats (Roentgeni, Bohri, etc.).

També m’ha semblat interessant d’entendre què són aquests elements de sota de la taula periòdica de tres lletres (Uut, Uuq, Uup, etc.). Són els anomenats elements novíssims i la IUPAC va decidir anomenar-los d’una forma sistemàtica, de tal manera que el  Uut és el Ununtrio format pels morfemes Un-Un-Tri-io. Els tres primers morfemes ens diuen el nombre atòmic de l’element (en aquest cas 113) i el -io indica que és metàl·lic.

Doncs bé, només dir-vos que us recomano aquest llibre si voleu aconseguir una perspectiva històrica de la taula periòdica.

[Llibre] Apocalipsis Z

Títol: Apocalipsis Z

Escriptor: Manuel Loureiro
Pàgines: 294
Editorial: Dolmen
Idioma: Castellà, versió original en castellà

Acabo d’acabar aquest llibre i per mi ja és un llibre de capçalera, si més no en la temàtica zombi que tant m’agrada.

L’edició d’aquest llibre és força peculiar, el seu escriptor va començar escrivint-lo al seu blog i gràcies als milers de lectors l’editorial Dolmen li ha publicat.

El llibre és el diari d’un advocat supervivent a una epidèmia zombi començada a Rússia i que ja ha arribat a Espanya.

Aquest estil fa que el llibre enganxi des del primer moment ja que no hi ha pàgines per omplir i el ritme es manté frenètic a cada entrada. És per això que, tot i tractar els clàssics de la temàtica zombi, no sigui un més.

També ajuda que el protagonista no sigui el típic Rambo sense por a res que sap disparar tot tipus d’armes i pilotar des de Boeings fins a avions de guerra. Tot el contrari, és una persona normal i corrent que veu, no sense por, que el què abans el feia vomitar ara no li desperta cap sentiment. En aquest sentit la novel·la és molt més realista que algunes pel·lícules zombis on el protagonista atravessa una multitud de zombis a 140 km/h amb un Clio sense que el cotxe pateixi danys, a Apocalipsis Z cada pas el mediten perquè saben que els hi va la vida.

Ara bé, en alguns casos es nota que Loureiro és un advocat i no un escriptor professional; l’abús de les comes i algun error cronològic ho denoten. Però passa molt desaparcevut perquè el llibre està realment ben escrit.

D’altra banda, he detectat molt frikisme per Internet en la temàtica zombi; gent preguntant-se si els zombis fan la digestió, si tenen olfacte, si saben nedar o pujar escales, etc. La meva pròxima compra serà la Guía de supervivencia a un ataque zombie de Max Brooks, més val prevenir que curar.

Per acabar, dir que Loureiro ja està escrivint la segona part d’aquesta història, anomenada Apocalipsis Z: Los días oscuros. Aquesta vegada, però, en forma de novel·la normal i corrent, el què suposa un problema perquè es fa difícil que sigui llegible a través del blog. És per això que esperaré a que es publiqui físicament.

Cites de Christine, de Stephen King

Ara que ha començat la festa major de Manresa he recordat el llibre que estava llegint exactament fa 365 dies.

Recordo que vaig venir en autobús des de Segur de Calafell per anar de festa un divendres o un dissabte, no ho recordo, i que durant el viatge no vaig parar de somriure.

El motiu era el llibre que estava llegint; Christine, de Stephen King. Té molts passatges i frases  que t’arranquen un somriure, i he aprofitat una estona morta per buscar-les i compartir-les amb vosaltres.

Tenía ese olor a coche nuevo que es el mejor olor del mundo. Reflexionó. -Excepto el olor a coño, quizá.

Las chicas querían saber qué veía ella en él, por amor de Dios; los chicos, siempre más prácticos y prosaicos, sólo querían saber si mi amigo había conseguido tirársela.

Ni siquiera era la primera vez que me fijaba en ella, porque Leigh Cabot era, para decirlo sencillamente, una hermosa muchacha. He observado que, en las obras de ficción, los autores inventan siempre una imperfección aquí o allá en las mujeres que presentan, quizá porque creen que la auténtica belleza es un estereotipo, o porque creen que algún que otro defecto da mayor realismo a la dama. así, pues, ella será hermosa no obstante tener un labio inferior demasiado largo, o una nariz demasiado afilada, o quizá tenga el pecho liso. Siempre hay algo..
Pero Leigh Cabot era simplemente hermosa, sin atenuaciones. Su piel era clara y perfecta, de ordinario con un toque de color perfectamente natural. Tendría alrededor de 1,70 de estatura, bastante para una mujer, pero no demasiado, y su figura era preciosa: pechos altos y firmes, una cintura tan pequeña que parecía casi como si pudiera uno rodearla con las manos (en cualquier caso, daban ganas de intentarlo), bellas caderas, piernas magnificas. Rostro hermoso, figura armoniosa e incitante: artísticamente desprovista de interés, supongo, sin un labio inferior demasiado alargado, o una nariz afilada, o un abultamiento o prominencia en alguna parte (ni
siquiera un atractivo diente torcido… debía de tener también un gran ortodontista), pero, ciertamente, no carecía de interés mirarla.

Supongo que si esto fuese un relato inventado, lo terminaría diciendo que el caballero de la pierna rota del garaje de Darnell cortejó y conquistó a la bella dama… la del pañuelo rosa de nailon y los arrogantes pómulos nórdicos. Pero no sucedió así.

- Mira, hijo, probablemente eres demasiado joven para buscar sabiduría en las palabras de nadie que no seas tú mismo, pero te voy a decir una cosa: el enemigo es el amor.- Asintió lentamente con la cabeza -. Sí. Los poetas confunden continua y obstinadamente el amor. El amor es un viejo asesino. El amor no es ciego. El amor es un caníbal de visión extremadamente aguda. El amor es como un insecto: está siempre hambriento.
- ¿Qué come? – pregunté, sin conciencia de ir a preguntar nada en absoluto.
La totalidad de mi ser, excepto la boca, pensaba que aquella conversación era absurda.
- Amistad – dijo George LeBay -. Devora la amistad. Yo, en tu lugar, Dennis, me prepararía ahora para lo peor.

[Llibre] El retrato de Rose Madder

Títol: El retrato de Rose Madder

Escriptor: Stephen King
Pàgines: 487
Editorial: Debolsillo
Idioma: Castellà, versió original en anglès

Fa un parell d’hores que he acabat aquest llibre i s’ha de dir que és un llibre de contrastos, amb molts alts i baixos.

L’argument gira al voltant d’una dona maltractada que veu en un quadre la única manera de salvar-se del seu marit que l’està perseguint inexorablement.

King, que en aquella època encara escrivia el què li passava pel cap enlloc de el què li agrada a la crítica no es deuria conformar amb el típic thriller i va voler afegir un toc paranoic amb el quadre misteriós que, en la meva opinió, l’esguerra. El llibre és molt llegible fins que apareix un univers nou ple de paranoies que no s’agafen per enlloc. Puc entendre que el personatge del quadre representa metafòricament a la nostra part dolenta amb qui a vegades hem de comptar per solucionar els nostres problemes, però ni així.

El mateix escriptor afirma al seu llibre Mientras escribo que moltes vegades comença una història sense saber com continuarà, gairebé sempre li surt bé, però en aquest cas sembla que hagi començat escrivint un thriller i li hagi volgut encabir una història fantàstica.

A més a més, del creador de personatges com Tom Cullen, el deficient d’Apocalipsis (¡Lo he pensado! ¡Hurra por mí! ¡Lo he pensado yo solo! ¡Hurra por Tom Cullen!); Paul Sheldon, el damnificat de Misery o Linage de La Tormenta del Siglo me n’esperava de tot menys uns personatges tan plans:

El marit de la protagonista, el maltractador, és de bon tros el millor personatge de tots, un policia molt intel·ligent alhora que dolent, la qual cosa el converteix en un ésser maquiavèlic i calculador. És especialment interessant perquè t’ensenya diversos coneixements policíacs com per exemple que quan algú fuig i tria un sentit a l’atzar s’acostuma a decantar per la mà dominant, o que portar alguna cosa molt cridanera com un barret gegant fa que la gent no es fixi amb tu sinó amb la cosa estranya o que perseguir algú pot ser molt fàcil si pots arribar a pensar amb ell.

La muller del protagonista és un personatge molt fluix alhora que odiable, no m’agrada dir-ho, però en algun moment preferia que el dolent se sortís amb la seva enlloc que aquesta bleda. Com pot ser que s’escapés de casa i al punt de venta de tickets d’autobús digués que se’n va a 1200 km de casa amb només anada i sense maletes?

El nou xicot de la protagonista és el típic personatge que no aporta res al llibre més que la suposada pena que t’hauria de fer si el matessin, el típic personatge dels thrillers mediàtics que pretén ser entrenyable però acaba sent un pesat amb els seus detalls romàntics que suposadament t’han de fer veure com de bona persona és.

En definitiva, és un llibre que hauria pogut ser força bo si a King no se li hagués anat a la pinça a mitjans del llibre.

[Llibre] La expedición

Títol: La expedición

Escriptor: Stephen King
Pàgines: 223
Editorial: Debolsillo
Idioma: Castellà, versió original en anglès

El 1985 Stephen King va publicar Skeleton Crew, la seva segona antologia de contes. En castellà, i per qüestions d’edició com apunta una nota de la redacció a La Expedición, s’ha publicat Skeleton Crew en quatre volums: La niebla (que ja em vaig llegir), La expedición, Historias fantásticas i Dos historias para no dormir.

En primer lloc he de dir que no sóc gran amant dels relats de terror que es publiquen avui en dia, a diferència d’alguns més antics com són els d’Edgar Allan Poe o H.P. Lovecraft. Seguraments els hi trobo a faltar el deix a bogeria dels dos mestres del terror?

Doncs bé, La expedición no ha estat una excepció, dels 4 relats que conté: La expedición, Abuela, Superviviente i La balada del proyectil flexible només m’ha agradat Superviviente.

Superviviente, tracta un tema que jo sempre m’he plantejat: la possibilitat d’alimentar-se d’un mateix. Aquesta idea li va semblar tan nauseabunda a King que va decidir intentar-ho, per informar-se va anar a demanar-li a un metge amic seu que ja començava a acostumar-se a les seves estranyes preguntes (l’any anterior li va demanar si un home es podria empassar un gat sencer) i li va dir que les persones, com els animals, som energia acumulada. De manera que sí, ens podem alimentar de nosaltres mateixos.

Referint-se a aquest relat King va dir:

«Dentro de lo que concierne a los cuentos cortos, me gustan más los espantosos. Sin embargo, la historia “Superviviente” llega un poquito demasiado lejos, incluso para mí».

La expedición és un relat de ciència ficció on es veu com King intenta allunyar-se del gènere del terror… sense èxit. És un relat previsible amb amb descripcions científiques tan pobres que van fer que li rebutgessin l’escrit a la revista Omni.

El relat la Abuela succeeix a la pell d’un nen de onze anys que es queda sol amb la seva àvia boja, es creu que King mostra les pors que patia quan el deixaven sol amb la seva àvia invàlida. Tot i que el conte transcorre d’una forma interessant el final és previsible i gens sorprenent. A més a més es nota com King ha intentat copiar sense èxit alguns trets més característics del seu admirat Lovecraft: profanacions, llengües estranyes, poders ocults, etc.

L’últim relat del llibre, La balada del proyectil flexible, tracta la bogeria. Tots els escriptors de terror han tractat tard o d’hora el tema de la bogeria, en la meva opinió qui ho ha fet més brillantment és Edgar Allan Poe amb Corazón Delator. Però King ha tractat la bogeria d’una forma esperpèntica i patètica: Fornits que viuen dins de les màquines d’escriure que tiren un spray anomenat Fornus que representa la felicitat? Va home va!

En fi, 4 contes dels quals només se’n salva un i a sobre el més curt de tots amb només 32 pàgines. Us deixo un enllaç amb el relat i així us podeu estalviar de comprar el llibre.

[Llibre] Joan Vilanova, itinerari vital i artístic

Títol: Joan Vilanova, itinerari vital i artístic

Escriptors: Pere Sobrerroca i Francesc Comas
Pàgines: 175
Editorial: Parcir Edicions Selectes i Zenobita Edicions
Idioma: Català

Avui m’he llegit aquest llibre; primer volum de la col·lecció de llibres que Parcir i Zenobita estan editant per donar a conèixer la cultura manresana, i s’ha de dir que m’ha resultat molt interessant, evidentment no és una novel·la que enganxi per la seva trama, però el què explica és prou interessant com per haver-me tingut unes horetes llegint.

L’obra, escrita per l’historiador Pere Sobrerroca junt amb Francesc Camps és un itinerari vital i artístic de la vida del dibuixant Joan Vilanova, nascut el 1908 a Manresa i molt apreciat tant per la seva implicació a la vida pública manresana com per les seves il·lustracions que tot sovint contenien temes manresans.

L’itinerari, molt ben estructurat, comença amb una breu biografia del dibuixant: nascut a Manresa, autodidacta en la major part de la seva carrera artística, treballador a la Companyia Anònima Manresana d’Electricitat i cartògraf durant la guerra. Aquesta biografia és molt agraida perquè amb només 7 pàgines ofereix els coneixements suficients per entendre la vida i el llibre.

A continuació ens trobem amb un passeig per l’obra de Joan Vilanova on, amb nombroses imatges, veiem com de diversa és la seva obra en quant a tipus de dibuix: caricatures, dibuixos a revistes, acudits, auques, goigs, programes de festes, Nadales, etc., i tècniques: contorns definits, afegiment de trames i clarobscurs més tard, ús majoritari del llapis, algun oli, etc.

Pot semblar que aquesta diversitat de tècniques i entorns farà el llibre complex i feixuc, per sort no és així: els escriptors han aconseguit mostrar clarament i distinta les diverses tècniques i on les usava d’una forma més entenedora del què m’he trobat en alguns altres llibres per l’estil.

Per acabar, un cop explicat què i com dibuixava ens trobem amb un capítol dedicat a les imatges amb temes manresans que va fer Vilanova; tot i que a nivell personal els dibuixos d’aquesta secció no em fan el pes al ser de contorns molt definits m’ha agradat especialment l’escrit adjacent en que, amb l’excusa de la imatge, els dos escriptors expliquen com era la vida de Manresa fa uns anys tractant temes com el de les enramades, la disputa pel pont de l’estació, la història de la Sèquia, les processons dels Gremis, etc.

De fet trobo molt important conèixer una mica més el nostre entorn, fa mesos vaig comentar que coneixem poc el nostre entorn natural, afegeixo que coneixem encara menys el nostre immediat entorn cultural. I aquest llibre, pels manresans, és una bona forma de posar-hi remei.

I és que el llibre està molt, potser massa, orientat a manresans, alguns carrers i llocs que cita em sonen però no hi sabria anar i encara menys en tinc un referent clar al cap. Per solucionar això trobaria molt útil un mapa al final del llibre amb les ubicacions senyalades; per exemple, que quan el llibre digui “al costat del carrer de Santa Llúcia (1)”, es pugui consultar on està aquest 1 al mapa.

Nogensmenys, l’edició està molt ben cuidada: les imatges estan aprop del text que les cita; les explicacions són clares i llegibles, sense abusar de les floritures lingüístiques que no calen en aquest tipus de llibres (i ho ressalto perquè a vegades sembla que alguns historiadors intenten ser poetes i no poden) i el text és quasi impecable a nivell tipogràfic i ortogràfic (cosa que desgraciadament és cada vegada més infreqüent).

Per acabar, dir que el llibre és molt interessant per a qui li interessi, això és: manresans curiosos i estudiants del tema, en cas contrari el llibre és farà feixuc, però bé, no critiquis a la revista de física quàntica que t’has comprat perquè no hi havia la Hola.

[Llibre] Insomnia

Títol: Insomnia

Escriptor: Stephen King
Pàgines: 890
Editorial: Debolsillo
Idioma: Castellà, versió original en anglès
Traductora: Bettina Blanch Tyroller

Quan aquesta tarda he acabat aquest llibre m’ha envaït la sensació de tornar a la realitat, les 7 hores que m’he passat avui llegint han fet que m’endinsés tant a la ciutat de Derry que acabar el llibre ha estat quasi melancòlic, paraula bonica per dir tristesa, segons King.

Insomnia, publicat el 1994; té lloc a Derry, la tenebrosa ciutat on Stephen King ja hi va ubicar It i posteriorment El cazador de sueños.

L’argument gira al voltant de Ralph Roberts, un jubilat de 70 anys que després de la mort de la seva muller comença a patir un insomni que el tortura i que gairebé el fa enfollir.

És un començament particularment anguniós tant pel càncer de la seva muller que avança inexorablement:

Ralph lo escuchaba, escuchaba el reloj de la muerte que sonaba dentro de Carolyn, y le acometía la sensación de que se le iba a quebrar el corazón de pena y terror. ¿Durante cuánto tiempo tendría que sufrir aún antes de que llegara el fin? ¿Durante cuánto tiempo tendría que sufrir él? ¿Y cómo iba a vivir sin ella?

Com per l’insomni posterior que cada dia activa l’interruptor més d’hora: les 4, les 3, les 2… les esperes de Ralph al sofà d’orelles abans de que surti el sol són penoses durant i després:

Permaneció sentado en la cama durante un rato, con la cabeza gacha, el cabello revuelto y erizado, los dedos entrelazados entre los muslos. Por fin se levantó, se calzó las zapatillas y caminó arrastrando los pies hasta el salón. Había llegado el momento de esperar a que saliera el sol.

Ralph empezó a subir la cuesta de Harris Avenue, sintiendo el peso de los extraordinarios ojos de Lois sobre él e intentando mantener la espalda erguida. Creía que lo estaba haciendo bastante bien, pero no era fácil. No había estado tan cansado en toda su vida.

Però l’insomni no és fortuït, és l’enllaç entre el món irreal i el món real. Món irreal que King recrea amb les Moires, tres éssers de la mitologia grega (Cloto, Làquesis i Àtropos), que trenen els fils de les vides humanes i després els tallen.

Aquesta connexió entre móns es va fent cada vegada més palesa i comença quan Ralph veu unes aures a les persones que li permeten veure el seu interior: no són al·lucinacions, són realitat augmentada. Ralph ha pujat un nivell en l’escala de la percepció.

Aquest context fantasmagòric està immers dins de la commoció amb què la ciutat de Derry està vivint la polèmica arribada de Susan Day, famosa abortista estimada per uns i detestada a mort per d’altres.

Com veieu l’argument està escindit en dues parts: una de sobrenatural i una de terrenal. Ambdues molt ben tractades i finalment lligades. Tot i que no tan brillantment com King uneix les dues històries al final de It, un dels finals més emotius que he llegit d’aquest autor.

En la part sobrenatural King recrea un univers com ja havia fet el seu admirat Lovecraft. De fet King usa diverses tècniques que ja va usar el geni de Providence fa una mica més d’un segle: connexió d’històries entre els seus llibres, l’ús de retalls de diari, l’ús de pobles ficticis com Castle Rock i Derry, etc.

I és que Insomnia, junt amb la saga de La Torre Oscura teixeixen gairebé completament l’anomenat univers King. Un univers que consta de diversos nivells de realitat on s’hi amaguen tant coses espantoses com d’una bellesa inàudita, King representa aquests nivells metafòricament a la torre fosca de la saga La Torre Oscura.

En certa manera, King ens recorda que el què percebem els humans és ínfim respecte tot el què hi ha a l’espectre electromagnètic:

El què m’agrada molt de King són les explicacions que dóna dels fenòmens sobrenaturals que inventa, en aquest llibre ho ha raonat amb les Moires de la mitologia grega; a La Mitad Oscura és el doppelgänger del protagonista, etc. Ara bé, de tots els llibres que he llegit el que explica els fenòmens paranormals més creïble i científicament és Richard Matheson a Soy Leyenda.

En la part terrenal del llibre ens trobem amb la peculiaritat de comptar amb uns entranyables protagonistes de la tercera edat (que no treu que hi hagi sexe ). Tot i que evidentment no arriben ni a la sola de la sabata de qui considero el millor personatge de King: Linage, el dolent de La Tormenta del Siglo. Malgrat això, en alguns casos els personatges actuen d’una forma plana poc d’acord amb el què s’espera d’ells, vull entendre que King ha plantejat els avis com a gent imprevisible enlloc de no saber haver fet quadrar la descripció amb l’acció.

Ara bé, se m’ha fet una mica pesat tota la parafarnàlia que envolta l’arribada de la famosa abortista Susan Day, segurament no m’ha semblat massa interessant perquè a Espanya aquest debat no és tan polèmic com als Estats Units.

En definitiva, la novel·la és un passeig per la real irrealitat, pel llindar de la bogeria. I aquest passeig ha esdevingut el vint-i-vuitè llibre que m’he llegit del Mestre del Terror.

“La gente cree que soy una persona bastante extraña. Eso es incorrecto. Tengo el corazón de un niño pequeño. Está en un frasco de vidrio sobre mi escritorio.” Stephen King