Més faltes en castellà que en anglès

És una entrada bastant de CPI (Curioso Pero Inútil) però us pot interessar.

Feia temps que em preguntava perquè faig menys faltes ortogràfiques en anglès que en castellà (i potser fins i tot que en català) tot i haver après l’anglès estudiant i el català i el castellà natalment.

Ho vaig demanar a la meva professora d’anglès i resulta que és perquè el castellà i el català l’hem après d’oïda, de manera que escriure’l se’ns fa més difícil que l’anglès que l’hem après per escrit i ja hem anat memoritzant l’escriptura.

Sobre pensar per escriure i fer ambdues coses malament

Decía Lázaro Carreter que para una expresión culta, ni una menos de 18.000 palabras. En los institutos algunos colegas han experimentado con alumnos y hay alumnos que no pasan de 2.000 palabras en español. Via blogalia.

Acabo de llegir això i desgraciadament no m’ha sobtat, però no perquè no em sembli profundament preocupant, sinó perquè ja m’ho esperava.

Escric i parlo sempre tan bé com puc per diversos motius, el principal és perquè escriure i parlar és expressar, i de la mateixa manera que amb dues paraules no es pot dir res, amb 2.000 no es pot dir tot. Per exemple, és la frase la cosa és que aquella paia em mola saco suficientment expressiva? Té punt de comparació amb l’hermosa poesia Annabel Lee d’Edgar Allan Poe?

No luce la luna sin traérmela en sueños
ni brilla una estrella sin que vea sus ojos
y así paso la noche acostado con ella
mi querida hermosa, mi vida, mi esposa.

Però el pitjor no és la generalitzada pobresa lèxica, el pitjor és en què deriva això…

“¿Cómo vas a tener un eslogan como el de “la libertad es la esclavitud” cuando el concepto de libertad no exista? Todo el clima del pensamiento será distinto. En realidad, no habrá pensamiento en el sentido en que ahora lo entendemos. La ortodoxia significa no pensar, no necesitar el pensamiento. Nuestra ortodoxia es la inconsciencia.” – Syme, hablando de la Neolengua. De es.wikiquote.org, 1984 de George Orwell.

Estem perdent paraules -moltes-, i les que ens kden ls scrivim k fn pna. I les paraules, que “conformen” la llengua, serveixen per pensar i comunicar-se; i aquí arriba el primer gran problema, el genocidi lingüístic no només fa que ja no ens entenem sinó que aviat no podrem ni pensar. Citant el filòsof José Antonio Marina…

“Pensamos con palabras”, dijo, “nos expresamos con palabras. Hay que leer porque hay que desarrollar la inteligencia y porque la convivencia es lingüística. Nuestro hábitat es la palabra: vivimos en ella”.

Ara bé, hi ha qui s’esforça per mantenir la llengua -jo en sóc un-, en primer lloc perquè de la mateixa manera que prefereixo llegir un llibre que la pintada “d’anarkisme” de baix al carrer suposo que la resta de gent prefereix llegir un text ben escrit que un galimaties. De fet escriure malament és tant un símbol de poc respecte envers el pensament i la llengua com cap al lector.

Per sort tinc alguna esperança, mentre fa uns anys em van demanar perquè posava un accent al “sí” afirmatiu i tots els companys de classe m’escrivien com si enlloc de companys d’estudi fossin companys de la mina darrerament sembla que s’ha instaurat l’escolaritat obligatòria. Suposo que escriure bé (si més no fins allà on es pot) és una qüestió de maduresa on tothom hi arriba més tard o més d’hora.

Els que no hi arriben tenen un sortit d’excuses inacabables: escric més ràpid si enlloc de casa poso kasa o sé escriure bé però em fa mandra. No fotem, per arribar als llocs a l’hora més val sortir d’hora que anar ensopegant tot el camí; i de la segona excusa ja no en parlem, jo sé caminar i si et sembla em desplaço arrossegant-me. No hi ha excuses pel desconeixement voluntari i per la mandra, en tot cas hi ha motius no racionals propis de ments immadures.

Per acabar voldria dir que és evident que per escriure bé cal, en primer lloc, voler escriure bé -i la cultura de l’esforç bla bla bla; però també cal conèixer, i per aprendre a escriure cal llegir, i aquí cometem potser el primer error: no em sembla lògic fer llegir clàssics com el Quixot a nois que escriuen malament perquè volen, és un anacronisme, si aquest jovent no és prou madur com per entendre que escriure bé no és cap mal encara menys ho serà per llegir-se un llibre com el Quixot o Cien años de soledad. Per sort no sóc l’únic que em semblen unes bestieses les lectures obligatòries de secundària: Marina està amb mi.

A cierta edad, “Gracián es un pelma” y Calderón de la Barca no es precisamente un autor que sirva para entretener. “¿Debemos recomendar a la gente joven que tiene problemas para leer autores del Barroco o del Siglo de Oro?”, se preguntó. “La respuesta es no”.

En fi, escriviu el que penseu i penseu com ho escriviu, o acabarem sense escriure perquè no podrem pensar què escriure ni escriure el què pensem: haurem perdut les dues facultats alhora, tiu!*

*Aquest tiu! equival als recursos lèxics tipus Per Zeus! de Plató, perquè algú s’ho llegeixi, en definitiva.

NOTA: Gràcies als vostres comentaris ha acabat esdevenint més interessant el contingut dels comentaris que el de l’entrada mateixa. Crec que en això consisteix tenir lectors de qualitat com vosaltres

Aquí: en català!

En aquesta entrada us voldria dir perquè escric aquest blog en català enlloc de en castellà o a molt apurar en anglès.

Sóc conscient de que escrivint el blog en català menys gent el pot llegir amb facilitat, concretament 440,2 milions de persones menys que si el fes en castellà, però jo tinc els meus motius:

El primer de tots, i responent a que el català l’entèn menys gent, és que la cultura no sap de nombres. No importa quanta gent comparteixi una cultura, aquesta serà tan rica si la comparteixen milions de persones com si només en queda una tribu a l’Àfrica subsahariana. I la seva pèrdua serà tant o més llastimosa com la pèrdua d’una espècie animal o vegetal.

Em rebenta quan algú em diu que faci el blog en castellà perquè l’entengui més gent, que escriguin ells en anglès o estudiïn esperanto si volen que els entengui més gent! I em responen que no se senten còmodes escrivint en anglès perquè no és la seva llengua materna, aquí ja deixo la conversa per allò de veure la biga a l’ull de l’altre i no la palla en el propi. I no! Una llengua no és només per comunicar-se, aquest només podria ser el cas de l’esperanto o de les llengües creades artificialment, i vist l’èxit d’aquestes llengües queda palès que les llengües són molt més que una eina, són demostracions de cultura.

El segon motiu, és que escriure el blog en castellà (tenint el català com a llengua materna), seria una empenteta més cap a la diglòssia. Parlar en català a casa i escriure el blog en castellà seria com dir que el català és una llengua casolana i d’insuficient prestigi per estar a Internet. Cada pas que fem cap a la diglòssia; per petit que sigui, com pensar que és normal que el Brad Pitt es dobli al castellà i no al català o acceptar que el nostre ordinador no ens parli en la nostra llengua materna són passos cap a la substitució lingüística.

El tercer motiu és que totes les llengües estan preparades per expressar qualsevol cosa a qualsevol lloc i utilitzar-les ho demostra i les enriqueix. És ridícul pensar que el català no està preparat per l’Internet o que no es pot parlar de tal tema en català.

El quart motiu és que escriure en una llengua majoritària sent parlant d’una no tan majoritària seria un pas més cap a la globalització i cap a l’eliminació de cultures minoritàries només pel sol fet de ser minoritàries. De fet es calcula que de les 6000 llengües que es parlen avui en dia 3000 hauran desaparegut a finals del nostre segle degut a la manca de transmissió generacional i a la pressió política d’altres idiomes. Estic convençut de que la majoria de castellanoparlants que em diuen que faci el blog en castellà no suportarien veure el castellà substituit per l’anglès, doncs jo no suportaria veure la cultura catalana menjada per l’espanyola o l’anglesa o l’etíopa.

I l’últim motiu és perquè això és casa meva i hi parlo com vull, què cony!

Salut i força al canut!

Don-me aiga que he corregut un kilòmetru!

Fa temps em vaig plantejar si el català que es parla a Manresa, amb trets característics com el cas d’aiga, trenc o prèmit o els més comuns vem, tenca o kilometru és més o menys correcte que el català estàndard que se sent a la televisió o la ràdio.

És degut al meu desconeixement i a l’interès que tenia per saber-ho que vaig recórrer a la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i vaig enviar-los-hi un correu electrònic demanant-los-hi si les paraules que he esmentat anteriorment són més o menys correctes i quins criteris segueixen per tal de determinar que per exemple unflar és correcte i normatiu i no ho és aiga.

5 dies després de què els enviés el mail m’han contestat que cal distingir entre barbarisme, vulgarisme i dialectisme:

• Un barbarisme és una forma lingüística d’origen estranger que no es considera assimilada a la llengua pròpia. Com per exemple kilòmetru.

• Un vulgarisme, lingüísticament parlant, és una forma usada sobretot en el discurs oral col·loquial o poc acurat, que pot ser, a la vegada, un dialectalisme. Pot ser lèxic, fonètic, morfològic (seria el cas de aiga o trenc).

• Un dialectalisme és una forma lingüística no general en tot el domini lingüístic i pròpia d’una o més zones del domini.

Tot seguit em diuen que segons què sigui una paraula ho tracten diferent: els barbarismes els consideren sempre incorrectes; i els vulgarismes i els dialectismes, més que no pas una qüestió de correcció o incorrecció, ho consideren una qüestió d’adequació al registre comunicatiu i a l’àmbit geogràfic.

A continuació m’han passat dos enllaços que són propostes de la Secció Filològica del IEC d’establir un estàndard fonètic i morfològic, m’he llegit els dos textos i hi he trobat qüestions molt interessants, com per exemple els dos criteris que segueixen per determinar si una paraula és correcte o no:

El primer criteri que apliquen és el geogràfic on s’afirma que s’han d’acceptar les diferències al català de diverses zones.

1. Reconèixer aquelles variants territorials de la llengua que gaudeixin de prestigi i tradició, i fomentar que tots els catalanoparlants les reconeguin com a integrants de la pròpia llengua.

El segon criteri consisteix en la diferenciació del registre formal de l’informal, és per això que proposen un català estàndard útil a tot arreu alhora que consideren paraules com aiga o trenc tolerables en un àmbit informal i majorment oral.

3. Dins cadascun dels grans dialectes catalans hi ha una sèrie de trets que tradicionalment posseeixen un gran prestigi, al costat d’altres considerats vulgars o propis de zones molt concretes. [...] És per això que pensem que quan el qui parla es dirigeix a un auditori lingüísticament uniforme, no ha de renunciar a cap dels trets proveïts de prestigi. Conseqüentment, en els propostes formulades, sovint fem referència a usos propis d’àmbits restringits al costat dels usos d’àmbit general.

Això últim de parlar d’una forma o altre segons a qui ens dirigim ho he llegit més d’una vegada en aquests dos textos, fa temps vaig llegir que un parlant culte és aquell que té la capacitat de canviar de registre i adaptar-se a qualsevol situació lingüística.

Ara bé, malgrat algunes paraules són tolerables en certs àmbits, no les recullen al diccionari normatiu del IEC perquè aquest diccionari és general i no inclou les variants formals i dialectals dels enciclopèdics alhora que és una actualització del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, cosa que condiciona l’aplicació dels criteris més sistemàtics i homogenis que estableix la lexicografia actual.

Jo ja pensava que un català homogeni a tot el territori lingüístic seria molt avorrit, prefereixo aprendre una paraula o expressió pròpia de cada poble que sentir a tot arreu el català de la televisió; però també és necessari establir un català estàndard comprensible per tothom.

Per acabar, dir que cal felicitar als filòlegs de l’IEC per posar la llengua i el coneixement tant a l’abast de les persones de carrer.

En versió original, si us plau.

D’un temps ençà que gaudeixo de les creacions audiovisuals en la seva versió original, i el mateix estic començant a fer en el cas dels llibres si la seva versió original és en català, anglès o castellà.

Els motius que m’impulsen a fer això això són força variats i els vull compartir amb vosaltres.

El primer de tots és perquè considero que un actor no és només una cara, sinó que és una persona (més o menys guapa) amb una habilitat interpretativa que no em vull perdre. A part que moltes vegades el doblatge es carrega l’interpretació de l’actor al moure aquest el cos i els llavis completament dessincronitzats amb la veu (i si el doblat és el Stallone ja és per baixar la tapa).

En el cas dels llibres, prefereixo la versió original perquè em permet copsar el missatge que l’escriptor va voler donar, sense intermediaris que moltes vegades es carreguen l’atmosfera o (inevitablement) esguerren els jocs de paraules, un exemple molt clar d’això últim és quan en el Dr. Jekyll y Mr. Hyde de R.L.Stevenson Mr. Utterson diu «Jugaremos al escondite —pensó— para estar a tono con su nombre de Hyde.». La frase perd tot sentit en aquesta traducció, no passa el mateix en la versió original on es fa un enginyós joc de paraules: «If he be Mr. Hyde,’ he had thought, ‘I shall be Mr.Seek.’».

I no només els llibres pateixen el genocidi humorístic, les creacions audiovisuals tampoc se’n salven, i un exemple que em ve ara al cap és quan l’exigent inspectora de Futurama revisa l’armari del Fry i li diu: “Por orden alfabético, cremallera: debajo” si no recordes que en anglès cremallera és Zip la frase no té ni cap ni peus.

A més a més, una versió original sempre t’ensenyarà molt de l’idioma i de la cultura, de fet Espanya és un dels pocs països on se segueix doblant tot, això sí, després estudiem anglès moltes hores i ens queixem de què s’ensenya malament.

Ara bé, gaudir de les versions originals demana d’un esforç extra. En el cas de les pel·lícules se soluciona ràpidament amb subtítols, cosa que no es pot fer en el cas dels llibres, on no hi ha més remei que conèixer la llengua i, per suposat, tenir ganes d’utilitzar el que se sap.