5a conferència del seminari de filosofia i mística al CIC

Avui he assistit a la cinquena i última conferència del seminari de filosofia del qual ja us he anat parlant i n’he marxat molt content.

La conferència d’avui l’ha impartida el físic i poeta David Jou i es titulava Perspectives actuals de cosmologia, durant la hora i quart que ha durat s’ha tractat la relació entre persona i cosmos al llarg de 7 punts que procedeixo a comentar.

El primer punt, del qual ja en vaig parlar aquí al blog fa uns mesos és l’afirmació que som pols d’estrelles. Tot i no haver parlat massa del tema he après un parell de coses que no sabia. En primer lloc ha definit la taula periòdica com una aventura còsmica, expressió força poètica i real i, en segon lloc, he après que els elements de la taula periòdica es poden dividir en dos grups amb el ferro com a punt d’inflexió.
Els elements de nombre atòmic menor al del ferro s’han format a l’interior d’estrelles (de fet es diu que som pols d’estrelles perquè la major part dels elements químics que ens constitueixen són aquests) i els de nombre atòmic major que el del ferro s’han format amb processos molt més energètics, com per exemple explosions estel·lars tipus supernova.

El segon punt s’anomena som música de nombres i és possiblement el que m’ha semblat més interessant. L’expressió, força poètica, amaga una realitat molt pràctica. Ja vaig explicar a la passada entrada de les conferències del CIC que si només una de les constants de l’univers que hem detectat experimentalment (ja que no sabem per què són les que són i no unes altres) fos una altre, l’univers seria un lloc completament diferent. David Jou ha posat un exemple que m’ha encantat, si la constant de gravitació universal variés només un 1% de l’actual, l’univers s’hauria expandit tant que no hi hauria hagut suficient energia i calor per a que es generés Carboni, i sense Carboni no hi ha cicle de Carboni i per tant no hi ha vida… amb només un 1% de variació d’una constant!

El tercer punt s’anomena som tempteig d’atzar i és el punt que més m’ha marejat. Aquest punt m’ha fet veure com la nostra existència és una qüestió molt atzarosa, això es diu aviat, però deixeu-me que us maregi una mica fent-vos veure la increïble sort que tenim de poder existir i existir.

Com sabeu perquè en un planeta hi hagi vida s’han de complir unes condicions determinades.

Una de les condicions que s’han de complir perquè hi hagi vida (i encara més si intel·ligent) és que el planeta duri el temps suficient per a que l’evolució pugui acomplir la seva funció i “crear” la vida. Doncs bé, resulta que si un planeta és massa gran, per una sèrie de coses que no he entès acaba destruint-se. Amb la quantitat de mides existents és una sort que el nostre planeta duri el suficient per a que puguem existir.

En segon lloc, s’ha calculat matemàticament que l’existència de la Lluna està íntimament relacionada amb la nostra existència com a éssers vius intel·ligents. La Terra té un eix de rotació inclinat 23º26′52′ respecte l’eix de la òrbita (respecte a la vertical, si fa no fa) i varia entre  21°59′ y 24°50′ cada uns 41.000 anys. Doncs bé, si no hi hagués la Lluna aquest eix seria tan caòticament inestable que enlloc de oscil·lar uns 2º n’arribaria a oscil·lar 70 d’una forma caòtica. Aquestes oscil·lacions tan magnes provocarien unes variacions al clima importantíssimes i, òbviament, això no hauria permès el desenvolupament de vida a la Terra. A més a més, com sabeu la Lluna és un fragment de Terra que ens va arrencar un meteorit, us podeu imaginar la ínfima probabilitat que hi havia que el meteorit fos de la mida suficient i impactés amb l’angle adequat per a desprendre el tros suficient de Terra per a crear la Lluna a la distància que està i de la mida que és però sense destrossar la Terra?

I, en la mateixa línia, quan els dinosaures dominaven la Terra els mamífers vivien de nit perquè sinó els dinosaures se’ls menjaven. És força conegut que l’extinció dels dinosaures la va provocar un meteorit, us podeu arribar a imaginar quina immensa sort vam tenir que el meteorit que va impactar amb la Terra fos de la mida que era i impactés amb la força suficient per extingir els enemics dels mamífers (els nostres avantpassats) però que no destruís la Terra?

El quart punt s’anomena som lluita per la vida i tracta de la selecció natural. Com sabeu, les mutacions del ADN són fruit de l’evolució, i alguns exemples d’evolució m’han semblat impressionants pel seu gran efecte a la vida.

Explicaré el que més m’ha sobtat, com sabeu la fotosíntesi permet a les plantes agafar CO2 de l’atmosfera i alliberar oxígen, resulta que els éssers unicel·lulars van ser els primers a aconseguir aquesta facultat i es van passar milions d’anys creant oxigen, aquest oxigen va oxidar el ferro que hi havia a la Terra creant òxid de Ferro, el qual va sedimentar al mar i va fer que passés de ser marró i fangós a tenir el color actual. Però la història no s’acaba aquí, la gran quantitat d’oxigen alliberat va començar a escapar-se de la Terra i va crear l’anomenada capa d’ozó, aquesta part de l’atmosfera és la que encara ara ens protegeix dels rajos UV del sol i va permetre que els animals puguessin sortir de l’aigua sense morir cremats. Gracies plantes per a no fer-me viure sota l’aigua!

El cinquè punt s’anomena som germans de l’infinit i m’ha fet veure diverses coses, en primer lloc vull explicar-vos perquè estem aproximadament a 2/3 del centre de la galàxia que ocupem, el cert no és que puguem estar a qualsevol lloc de la Via Làctea: estem on estem perquè és el lloc on podem estar. El mig de la galàxia és tan inestable que no hi podríem viure de tantes col·lisions i alliberacions d’energia hi ha, tampoc podríem estar a l’exterior perquè no hi hauria els elements químics necessaris per a la nostra vida. Estem on estem perquè és el lloc on podem estar, no per atzar.

També m’ha semblat molt interessant la contraposició d’idees que ha plantejat el conferenciant. La visió clàssica de la humanitat és que som molt poca cosa, i no és una visió errònia, geomètrica i temporalment l’espècia humana i la Terra som insignificants davant la immensitat de l’univers. Això no obstant, podem fer la lectura oposada i pensar que no és que siguem poca cosa, sinó que l’univers ha de ser molt gran per a que nosaltres puguem ser, de manera que som molta cosa en tant que en necessitem moltíssima per a poder ser, ja que com més hi ha més possibilitats hi ha que hi hagi llocs habitables i que l’evolució pugui complir el seu paper.

De fet, la visió clàssica de que som molt poc és la que s’acostuma a explicar a la ESO; he llegit moltes comparacions, però la que prefereixo és la que ha explicat avui el conferenciant:

Si agafem tot el temps que porta l’univers existint i en fem una enciclopèdia de deu volums ben totxos, la nostra vida com a espècie ocuparà la última línia de l’últim volum.

El cert és que és una visió força pessimista, però David Jou ens ha explicat al setè punt que això, tot i ser cert en l’àmbit temporal és fals en l’àmbit de la informació. Aquesta enciclopèdia fictícia s’ha d’omplir de dades, i aquestes quedarien repartides de la següent manera: en els tres primers minuts de l’univers van passar suficients coses com per omplir uns 4 toms de la nostra enciclopèdia, però entre els 3′ i els 350.000 milions d’anys no va passar quasi res, amb una línia s’explica; en canvi, l’aparició de la vida i de la vida intel·ligent ocuparia uns 4 toms de l’enciclopèdia.

En definitiva, tot i que temporal i geomètricament som molt poca cosa, informacionalment som una part important de la història de l’univers.

Doncs bé, espero que us hagin aportat alguna cosa aquestes entrades que he fet sobre les conferències de filosofia a les quals he assistit perquè, si més no a mi, m’han ensenyat moltíssim.

4a conferència del seminari de filosofia i mística al CIC

Com ja vaig anunciar, ahir es va cel·lebrar al CIC la 4a conferència del seminari, anomenada Macro i micro en la Física contemporània i impartida pel professor del mateix centre Francesc Sauquet.

La conferència va ser molt interessant tant en l’ampli àmbit científic que va tractar com en els lligams filosòfics que va establir més cap al final. Com anuncia el títol mateix, la conferència va tractar de la física relativista i la quàntica.

Com us podeu imaginar és una xerrada molt difícil de fer, en primer lloc perquè són temes molt abstractes i gens intuïtius i, en segon lloc, perquè és difícil d’escollir el nivell a impartir.

No faré un resum de la conferència perquè hauria de començar parlant de relativisme i quàntica i ni en sé prou ni aquest és el lloc. Si voleu agafar una visió general d’aquests dos temes us recomano les sèries Cuántica sin fórmulas y Relatividad sin fórmulas , les dues del blog de divulgació científica El Tamiz.

Però, perquè us feu una idea del què es va explicar faré quatre pinzellades. L’actual visió cosmològica té dues vessants: la gran i la petita.

La gran engloba la teoria de la relativitat d’Einstein; teoria que, a grans trets ens ve a dir que la velocitat d’un cos modifica el temps i l’espai.

Per a confondre-us una mica us diré que la relativitat fa aparèixer fets molt poc intuïtius, com per exemple la paradoxa dels germans bessons. Si agafem dos germans bessons i un es queda a la Terra i l’altre se’n va a donar una volta per l’espai a una velocitat molt gran, quan aquest torni a la Terra els rellotges dels dos bessons marcaran temps diferents. Pel que s’ha quedat a la Terra hauran passat uns 5 minuts, pel que s’ha passejat per l’espai a una velocitat increïblement gran hauran passat uns 70 anys i serà un avi. Sorprenent, oi? Doncs és així, i s’ha comprovat tant matemàticament com experimentalment (no a tant gran escala!).

En quant a la vessant petita; o millor dit, la vessant quàntica, el conferenciant va fet un petit esbós del què és la física quàntica, per explicar-vos-ho en una frase us diré que si percebéssim en el mon macroscòpic la quantització de l’energia que es percep fàcilment en el mon microscòpic les coses serien molt diferents. El sol fet d’empènyer un objecte ens mostraria la quantització de l’energia, podríem empènyer la taula amb una força determinada i no passaria res, però si féssim només una mica més de força la taula es mouria (i no té res a veure amb la força de fregament, passaria el mateix en una pista de gel).

Un cop explicades aquestes dues teories, en Sauquet ens ha fet veure la dificultat que té la creació de l’anomenada Teoria del Tot, aquesta teoria pretén explicar i connectar tots els fenòmens físics coneguts. Però la creació d’aquesta teoria és enormement complex i està plagada de dificultats, per exemple, s’han d’unificar les teories ja existents com són la relativista i la quàntica. Però aquestes dues teories descriuen l’univers de dues maneres completament diferents! Com unificar-les? De moment no tenim la resposta però si un possible camí: la Teoria de les Supercordes.

En quant al lligam de ciència i filosofia, Sauquet ha fet unes puntualitzacions força interessants.

En primer lloc, segons la teoria del Big Crunch o Gran Implosió, l’univers s’està expandint degut al Big Bang i s’anirà frenant molt a poc a poc fins que un cop frenat del tot, tots els elements es comencin a contreure en un sol punt d’energia que tornarà a explotar i donarà lloc a un altre Big Bang i, per tant, a un nou nivers. Com us podeu imaginar, aquesta visió cíclica del temps i de l’univers recorda bastant a l’etern retorn de Nietzsche.

Però especialment interessant m’ha semblat el fet que si només una de les 30 constants físiques canviés el seu valor per poc que fos el nostre univers seria un lloc completament diferent. Jo m’he imaginat el què passaria si la Constant de Planck no fos de 6,63×10^-34 J/s sinó molt més gran: veuríem l’energia quantitzada fins i tot en el món macroscòpic! Fet i fet, és una sort que la constant de Planck sigui tan petita!

Al torn de preguntes, on com cada dijous la gent gran em sorpèn amb uns coneixements envejables, s’ha fet una pregunta força pragmàtica:

- Si mai arribem a saber-ho TOT de l’univers, on la Teoria del Tot hagi esdevingut una realitat. Quin sentit tindrà aleshores la filosofia, la metafísica?

La resposta m’ha semblat força encertada, encara que ho arribem a saber tot, només sabrem el què podem saber, el què està al nostre abast. El coneixement absolut en realitat no existeix en tant que no podem entrar-hi en contacte. El professor ha posat un exemple força instructiu: imagineu-vos un glòbul vermell circulant amunt i avall per una artèria, si mai arriba a pensar, a fer-se preguntes i a respondre-les ho podrà saber tot, però un tot dins el seu context que és el cos humà que habita, no podrà saber mai què hi ha fora del cos humà perquè no pot percebre res fora d’aquest.

En definitiva, només podem conèixer allò que podem percebre i estar-hi en contacte, en el nostre cas possiblement és l’univers; en el cas del glòbul vermell és el cos humà. Però ni nosaltres ni el glòbul vermell podem aconseguir coneixement més enllà del què podem percebre. I aquest coneixement total, no parcial, és el que busca la filosofia amb, per exemple, la metafísica.

Doncs bé, ho deixo aquí i us recordo que el dijous que ve hi ha la última conferència del seminari:

• 20 de novembre: Perspectives actuals de cosmologia. Prof. David Jou. UAB.

3a conferència del seminari de filosofia i mística al CIC

Aquesta tarda he assistit a la tercera conferència d’un total de 5 que organitza el CIC i, com ja porto fent amb les du-es altres, us comentaré el què m’ha sorprès més.

La conferència d’avui es titulava “La revolució copernicana: el camí cap a la modernitat” i l’ha impartida el professor del mateix centre Guillem Turró.

El principi de la conferència, potser per mi el millor de tota ella, m’ha fet adonar com de narcisistes i creguts som i hem estat els humans. Freud afirma al seu llibre “Una dificultat al psicoanàlisi” que els humans hem patit tres grans humiliacions al llarg de la història:

La primera, de les mans de Copèrnic, ens va desposseir de ser el centre de l’univers i ens va fer veure com només som un dels molts planetes orbitant al voltant del sol enlloc del centre de l’univers que ens imaginàvem ser.

La segona, de les mans de Darwin, ens va fer veure que no som els éssers divins fets a imatge i semblança de Déu com ens pensàvem sinó que som poc més que animals evolucionats amb més o menys gràcia.

La tercera humiliació, aquesta de les mans del propi Freud; és la despossessió de la nostra confiança en la raó i la idea de que no som els amos i senyors de la nostra ment.

Però després de la mort de Freud encara hem patit més desenganys fruit del nostre narcisisme. Pensant una mica he recordat el segurament últim gran desengany científic: a finals del segle XIX els científics d’aleshores estaven convençuts que tant la termodinàmica com l’electromagnetisme eren branques molt sòlides de la física i explicaven a la perfecció gairebé tots els fenòmens relacionats amb elles. Els científics veien el segle XX com un segle destinat a polir el què encara no s’explicaven del tot: la radiació dels cos negre i l’efecte fotoelèctric. Intentant explicar aquests dos fenòmens els científics d’aleshores van veure néixer la física quàntica i amb ella van veure que l’univers és molt més estrany del què es pensaven.

Però tots aquests desenganys han tingut una molt bona contrapartida, gràcies als intents de Planck d’explicar la radiació d’un cos negre es va descobrir que l’energia estava quantitzada i tot el que això implica. I més o menys el mateix va passar en el modernisme, la nostra pèrdua de transcendència al veure que ja no som el centre de l’univers es va veure compensada amb el nou orgull d’intentar entendre l’univers, de crear lleis i models que s’hi adeqüin. En definitiva, el naixement de la ciència com a cercadora del “com”.

El conferenciant ha destacat com l’Església va ser molt antimodernista i es va mantindre ancorada en el passat tot i els constants canvis. L’Església catòlica no va tenir miraments en castigar i matar als qui ells consideraven heretges. Exemples d’això són Giordano Bruno, a qui van cremar viu a Roma o la humiliació a que van sotmetre a Galileu (del qual diuen que després de tota la humiliació va refunfunyar “Eppur si muove!” (Tot i així es mou! [referint-se a la Terra al voltant del sol]).

En general la conferència m’ha fet veure com el modernisme va ser una època de canvis molt profunds i perquè es parla de la revolució copernicana. En aquella època vam deixar de ser el centre de l’univers, va néixer al ciència com a contrapartida als nostres desenganys, vam passar de buscar l’essència de tot (el què) a també buscar el com, etc. En definitiva, els desenganys que vam patir ens van moure.

Per acabar, dir que encara queden dues conferències al seminari, són les següents:

• 13 de novembre: Macro i micro en la Física contemporània. Prof. Francesc Sauquet I.C. del CIC.

• 20 de novembre: Perspectives actuals de cosmologia. Prof. David Jou. UAB.

2a conferència del seminari de filosofia i mística al CIC

El dijous passat vaig assistir a la segona conferència que organitza la Institució Cultural del CIC i malauradament em va agradar molt menys que la primera.

Aquesta segona conferència, impartida pel professor de la URL Francesc Torralba, es titulava “La creació. Perplexitats al voltant d’una idea”.

Al llarg de tota la xerrada el conferenciant va intentar inútilment lligar ciència amb creènces religioses i, a part de que considero que és impossible, ho va fer amb poca gràcia.

L’afirmació que més em va fer xirriar les orelles va ser l’afirmació de que l’evolucionisme de Darwin no descarta l’existència de Déu. Ho va fer afirmant que l’evolucionisme es pot entendre des d’una perspectiva atea on els animals han evolucionat fruit de l’atzar o des d’una perspectiva creient on l’evolució és resultat del procés que tenia Déu al cap.

Pensar això és un error, una teoria és una teoria i no canvia segons les nostres creènces personals. No hi ha la teoria de la relativitat entesa pels ateus i la teoria de la relativitat entesa pels creients; tampoc hi ha la termodinàmica pels ateus i la termodinàmica pels creients. En tot cas hi ha aspectes de la realitat que no entenem, però usar la religió com a resposta no és res més que respondre fàcilment una pregunta molt difícil.

Tot i així la conferència em va fer veure el què feia temps que pensava: com les creènces irracionals retrocedeixen remugant davant de l’avanç de la ciència i la raó.

D’altra banda, encara queden tres conferències del seminari i són les següents:

• 6 de novembre: La revolució copernicana: el camí cap a la modernitat. Prof. Guillem Turró I.C. del CIC.

• 13 de novembre: Macro i micro en la Física contemporània. Prof. Francesc Sauquet I.C. del CIC.

• 20 de novembre: Perspectives actuals de cosmologia. Prof. David Jou. UAB.

1a conferència del seminari de filosofia i mística al CIC

El passat dijous vaig anar a la primera conferència d’un seminari de 5 sobre filosofia i cosmos que organitza l’Associació CIC a l’institut del mateix nom situat a Via Augusta 205, Barcelona.

No vaig poder fer una entrada avisant amb antelació perquè me’n vaig assabentar una hora abans, però encara queden 4 conferències i són les següents:

• 30 d’octubre: La creació. Perplexitats al voltant d’una idea. Prof. Francesc Torralba. URL.

• 6 de novembre: La revolució copernicana: el camí cap a la modernitat. Prof. Guillem Turró I.C. del CIC.

• 13 de novembre: Macro i micro en la Física contemporània. Prof. Francesc Sauquet I.C. del CIC.

• 20 de novembre: Perspectives actuals de cosmologia. Prof. David Jou. UAB.

Totes elles a les 19:30 UTC+1.

Dit això, la del passat dijous s’anomenava L’home i el cosmos en el món antic i la va impartir el professor del CIC Marc Pepiol d’una forma molt amena.

La seva conferència, d’una hora i escaig, va tractar de la concepció del cosmos a l’antiguitat i obviament no en faré un resum però sí que comentaré el què més em va sorprendre.

En primer lloc, els grecs consideraven l’univers esfèric perquè van veure que els seus moviments eren constants, eterns i immutables, eren uns moviments perfectes i harmònics; a diferència del seu determinista i atrafegat dia a dia. Un moviment tan harmònic i perfecte havia de ser sens dubte quelcom diví, però quina forma té allò diví? Doncs la d’una esfera, la forma geomètrica que ells consideraven perfecte perquè no té ni principi ni fi (és eterna), tots els punts equidisten del centre (és regular, constant), etc.

En segon lloc, em va sorprendre com els grecs van esbrinar que la Terra és esfèrica. Se’n van adonar al veure l’ombra de la Terra reflectida a la Lluna en un eclipse Lunar i perquè al veure arribar un vaixell des del moll veien primer les vel·les que la resta del vaixell, per tant la Terra estava corbada.

També em va semblar especialment interessant que Pitàgores busqués una explicació de l’ordre de l’univers mitjançant una explicació intel·ligible: les matemàtiques. Però la seva fascinació per les matemàtiques no s’acaba aquí, s’atribueix a Pitàgores el descobriment dels intervals musicals, és a dir, la comprovació que les escales es composen a partir de dividir una corda en les proporcions 1:2, 3:2, 4:3. De fet Pitàgores creia que la música era l’expressió numèrica del macrocosmos i que servia per a purificar l’ànima. Una font de l’època afirmà que “purificaven el cos mitjançant la medicina i l’ànima per mitjà de la música”. A mi se’m fa força estranya aquesta concepció, però al ser el conferenciant un aficionat a la música suposo que veu tot això d’una forma més pragmàtica.

Al acabar, i gràcies a una pregunta del públic, el conferenciant va dir que quan diem que els grecs pensaven, deien, etc. No ens hem d’imaginar que tota Grècia era altament culte i estudiosa, els coneixements filosòfics i científics estaven en una elit molt minoritària. Això em va decebre força ja que m’imaginava una societat on tothom era altament culte més que un nucli de pensadors aïllats del resta.

Ho deixo aquí i, si us interessen aquests temes, ens veiem el dijous que ve .

Les emocions i els càstigs

En aquesta entrada pretenc comentar una qüestió que s’està deixant de banda en la nostra atrafegada societat i que considero de magne importància, es tracta de les emocions i dels càstigs injustos en assassins. Us pot semblar que aquests dos temes no tenen cap relació, jo tampoc li veia fins que m’he posat a estudiar el tema aquesta tarda…

Les emocions, algunes de les quals preferiríem no patir mai com la ràbia, la pena o el fàstic són molt necessàries per a sobreviure i estan íntimament relacionades amb la selecció natural. Les emocions es tracten de canvis al sistema nerviós central i les tenim com a respostes a les necessitats de supervivència i reproducció de l’ésser humà, és a dir, és imprescindible la pena perquè sinó ens mataríem entre nosaltres sense cap mena de remordiment i ens extingiríem; és imprescindible la por per a témer la mort, valorar la vida i sobreviure, etc. En definitiva, si no ens hem extingit durant tants anys és perquè tenim un instint de supervivència molt fort determinat en part per les emocions.

Fisiològicament les emocions són molt complexes i el meu coneixement dista molt del dels neuroquímics, però el fet que sorgeixin de cadascun de nosaltres planteja molts interrogants difícils o impossibles de resoldre però no per això menys interessants.

Per exemple, l’amígdala està relacionada amb la ira, el plaer, el dolor, el temor… I la seva extirpació deriva en complexos canvis a la conducta. No sé si estic molt boig, però el primer que se m’ha acudit és extirpar l’amígdala als soldats perquè lluitin fins a la mort sense cap mena de por. Esgarrifós, no? Estaríem anulant un instint tan innat com és l’instint de supervivència! I què ens diferencia més dels robots que l’apreci a la pròpia vida i a la dels altres? Podríem, extirpant l’amígdala dels soldats, crear persones-robots?

L’hipotàlem, òrgan també important en les emocions, es dedica a l’activació del sistema nerviós simpàtic, centre relacionat amb emocions com el temor i l’enuig. La Wikipedia planteja una qüestió molt interessant: pot una persona estar entrenada per a no reaccionar fisiològicament a les emocions? Aquesta pregunta em recorda a l’educació que va rebre el filòsof anglès John Stuart Mill de petit a mans del seu pare James Mill, el qual el va educar convertint-lo en una màquina de prendre decisions racionalment. Va ser l’hipotàlem de Mill entrenat per a no reaccionar a les emocions i establir judicis morals com un robot?

Però aquestes qüestions fisiològiques desperten un altre assumpte important i que sembla que ningú hi transcendeix massa, aquest és el tema dels càstigs en assassins. Quan veig a la televisió com la gent demana la mort d’un assassí sento tanta pena per les víctimes de l’assassinat com per l’assassí i els assassins que en demanen la seva mort.

L’assassí… neix assassí o es fa assassí? És en cap cas culpable de ser un assassí? Això està molt relacionat amb el determinisme, doctrina filosòfica que afirma que el pensament humà i les seves accions estan causalment determinades per l’irrompible cadena causa-conseqüència, no queden successos a l’atzar, estem determinats per alguna cosa o altre.

Així que un assassí o hi neix o s’hi fa, estudiem les dues opcions:

• Si l’assassí neix assassí no el podem culpar de ser un assassí perquè ningú tria al fetus de sa mare si serà nen o nena, o assassí o missioner. L’esquizofrènia és una malaltia on s’hi ha detectat un augment de neurones en certes zones del cervell, la qual cosa suggereix que podria ser causa d’una alteració al desenvolupament del fetus.

En aquest cas estem parlant de determinisme biològic i genètic, determinismes que comprenen un conjunt de teories que defensen que el comportament humà està determinat per la seva estructura genètica.

Realment un esquizofrènic que mata algú ha de ser tractat com un assassí enlloc de com un malalt mental? Quina culpa en té d’haver patit una malformació al fetus? De la mateixa manera que sentim pena per qui neix sense una cama hauríem de sentir la mateixa pena per qui neix malalt mental i comet un assassinat degut a la seva malaltia.

• Si la persona no neix assassina evidentment n’esdevé a causa del seu entorn. En aquest cas estem parlant de  determinisme ambiental, és aquell en el que la societat ens ha fet ser com som, nosaltres no hem escollit on néixer, per tant tampoc hem escollit com som.

Això ho podem relacionar amb l’intel·lectualisme moral de Sòcrates que elimina l’existència del culpable, segons aquesta teoria socràtica la bondat es pot ensenyar, de manera que el fet de que algú sigui assassí és culpa de la societat per no educar-lo correctament, i aquesta gent que no l’ha educat correctament té la pena de no haver estat educada correctament per educar, de manera que retrocedim ad infinitum en el temps i anulem l’existència de cap culpable.

En aquest determinisme ambiental basat en l’educació crec que és adient citar sengles cites d’Alexandre Dumas i de Pitàgores:

“Com és que, sent tan intel·ligents els nens, són tan estúpids la major part dels homes? Deu ser degut a l’educació”. Alexandre Dumas.

“Eduqueu als nens i no serà necessari castigar als homes”. Pitàgores. Malauradament Pitàgores, anterior a Sòcrates, no va tenir en compte que els que no eduquen els assassins són alhora mal educats per aquest mateix motiu, de manera que es torna a entrar en el bucle infinit que va plantejar Sòcrates uns anys més tard amb el seu intel·lectualisme moral.

És per això que un tant si n’hi neix com si se’n fa ni ho decideix ni en té cap culpa, aleshores… per què la pena de mort? Per què els càstigs i les presons? Possiblement perquè, de la mateixa manera que la religió és una resposta fàcil a preguntes difícils, tancar algú és la solució fàcil a un problema difícil.

És per tot això que penso que les presons haurien de ser únicament psiquiàtrics i els assassins haurien d’estar tancats en espais molt acollidors únic i exclusivament per a ser curats i protegir-nos a nosaltres , no té sentit castigar algú perquè va néixer amb una malformació i no té capacitat d’empatia o perquè nosaltres no ens hem molestat a educar-lo com a persona de bé.

És per aquests motius que menyspreo profundament a qui em defensa la pena de mort un cop li he donat les eines per a veure com d’execrable és, i de la mateixa manera menyspreo a qui em diu que s’han de poder tenir armes a casa per si de cas t’atraquen… sí, més val matar un cleptòman que no pas ajudar-lo a superar la seva malaltia… total, un cop t’han robat la tele és impossible de recuperar-la, a diferència d’una persona que pot ressuscitar i… o no era així?

I, per a concloure, voldria fer un aclariment final: apel·lar els meus sentiments amb arguments com “imagina’t que et mata la teva família, no el voldries matar?” se n’anomena demagògia perquè apel·la als meus sentiments enlloc de a la meva raó, així que espero comentaris de més nivell intel·lectual

No hi ha res més terrible que veure la ignorància en acció (Goethe)

El coneixement subestimat

Moltes vegades penso que estudiem molt però prestem poca atenció al coneixement més accessible, humà i desinteressat que existeix: el de boca-orella.

Crec que tothom té molt a dir a dins seu, per això intento parlar amb gent desconeguda a trens, parades d’autobús, sales d’espera, etc. I us asseguro que he après moltes coses d’aquests desconeguts, potser no m’han ensenyat física quàntica, però recordo un dia que vaig anar a una cursa atlètica a Sabadell i vaig parlar amb un senyor d’uns 65 anys al tren, la mà de coses que vaig aprendre d’història de Manresa! I de tornada vaig estar parlant amb 3 nois senegalesos vestits amb túniques de mil colors, la mà de coses que vaig aprendre del Senegal! Recordo que aquest dia vaig agrair haver-me deixat el reproductor de música.

La setmana passada vaig estar a la Vall d’Aran, a la Ribagorça i als Pallars fent una ruta de bicicleta de muntanya i vaig parlar amb molta gent; des de paletes que m’explicaven coses del poble, grups de nois que feien la Transpirinàica, etc. Però ara que he tornat a Manresa veig que aquest costum tan sa és més de poble que de ciutat, aquí molta gent ni parla ni escolta.

Però, per què subestimem el coneixement desinteressat de l’altra gent? Penso que per vergonya, quan llegim un llibre d’història i ignorem completament alguna cosa no ens fa vergonya perquè ningú veu que ho ignorem, però quan parlem amb algú ens fa vergonya mostrar la nostra ignorància, i com va dir Sòcrates, aquest és el primer pas per aprendre mitjançant el diàleg. En aquests casos va bé recordar la cita d’Einstein que diu que tots som ignorants però de coses diferents.

Però no només a vegades no volem aprendre d’altra gent, sinó que moltes alters vegades no acceptem el simple fet que no som perfectes, recordo que un dia em vaig despedir d’uns amics i tot seguit vaig aprendre que el que havia de fer era acomiadar-me, òbviament no em vaig enfadar perquè em corregissin! Gràcies a ells sé una cosa més!

Ara bé, quantes vegades m’he trobat amb gent que es creu que té raó amb tot i no pot acceptar cap rèplica? Que es tanquin en una cova si creuen que parlar és només exposar la seva opinió! Quin problema hi ha en que ens corregim i intentem millorar entre tots? Quanta gent no estudia per l’examen de català de demà però es prenen malament que els hi comentis que la perífrasi verbal d’obligació en català és “haver de” no pas “tenir que“? Suposo que estan estudiant per aprovar l’examen més que per aprendre, cosa bastant trista.

Altra motiu d’aquests enutjos és la ignorància voluntària, gent que compra pastilletes d’aigua (altrament dit homeopatia), i es prenen malament que els hi comentis que no tenen cap base científica i que curen tant com ser esquizofrènic (resar, alguns en diuen). Si realment vols ignorar el teu entorn, si no acceptes que els teus errors siguin corregits, si et creus perfecte sense ser-ho… per què no et tanques en una cova i així ningú et corregirà molestarà?

És per això que hem d’acceptar els nostres propis errors i agrair-ne la correcció aliena, recuperant així la capacitat de conversa amb tothom i oblidant, temporalment, els llibres i Internet com a única font d’informació, o estarem usant el progrés tecnològic d’una forma deshumanitzadora.

PD: Si creus que no tinc raó o m’he equivocat amb qualsevol cosa corregeix-me als comentaris, em faràs un favor!

Persones o robots?

Ahir em van fer una pregunta que em va fer pensar molt (no per la seva complexitat):

- Quina és la derivada de 2? 2x o 0?

Per començar és evident que la derivada de la funció 2 és 0 perquè és una funció constant i no té (ni pot tenir) pendent. Però el problema és que algú que ha aprovat el batxillerat amb bona nota em demani això que es raona en 10 segons.

Aquesta persona ha entès què és una derivada o s’ha limitat a memoritzar que derivada de X=0? Perquè en aquest cas ho veig molt greu, no voldria pensar que ha memoritzat 10.000 coses a les assignatures de ciències enlloc d’entendre’n 10!

He de reconèixer que hi ha conceptes més difícils d’entendre que d’altres, per exemple per entendre què és una integral cal entendre en primer lloc el mètode d’exhaustió que usava Eudoxus el 370aC i més endavant Arquimedes i anar recorrent l’història fins arribar a les actuals integrals herència de Newton i Leibniz. Però realment crec que val la pena entendre aquests conceptes o el dia després de l’examen no recordaràs res, de fet quan algú em diu que un cop fet un examen se li oblida tot em qüestiono més la seva capacitat de raciocini que la seva memòria.

Sí, hauràs aprovat, però un robot també ho hauria fet. Possiblement per això em sembla tediós haver d’aprendre coses inevitablement mecàniques com la formulació química; però, realment algú que el dia després de l’examen et demana quan és la derivada de 2 és mereix l’aprovat de l’examen? O es mereix l’aprovat en robotisme?

Moltes vegades m’agrada comparar-me amb animals i robots per intentar allunyar-me al màxim d’ells, m’agrada comparar-me amb els animals per intentar aconseguir judicis ètics més avançats que la llei de Talió i amb els robots per adonar-me que no només puc calcular la derivada de 2 sinó que també puc entendre què he fet. Molta gent que memoritza als exàmens de ciències em dóna la sensació que són una mena de màquines on reben una informació i la treuren processada, però sense haver entès ni què rebien ni què treien, una absoluta caixa negre! Com pot ser que aquesta persona no sapigués ahir quan és la derivada de 2 i a l’examen de derivades derivés la derivada mare?

I és tot això el què penso que és un greu problema del sistema educatiu, valdria més fer la meitat de temari i entendre’l de tal manera que amb 40 anys es recordi perfectament que fer-ne el doble a l’estil empollar-vomitar-oblidar.

El final del progrés, el final de les nostres vides

Moltes vegades m’he fet una pregunta que m’agradaria que us la féssiu per fer-me veure si estic equivocat o no; i encara que m’equivoqui, com va dir Stuart Mill, dins d’una equivocació hi pot haver una part de veritat aprofitable.

Aquesta pregunta que no em deixa dormir que em dóna voltes és que penso que tard o d’hora s’aturarà el progrés humà a nivell científic, us explico:

El 1637, en plena il·lustració, el filòsof francès René Descartes va crear el seu Mètode per arribar al coneixement segons el qual per avançar en la veritat no s’havia d’admetre mai res com a vertader sense haver conegut amb l’evidència que així és, és a dir, s’havia de verificar tot el fet en l’anterioritat per evitar basar l’avanç en axiomes falsos.

Tots estareu amb mi que en l’actualitat és impossible de verificar l’ingent quantitat de coneixement generat. Us imagineu que cada físic hagi de verificar o tornar a crear les tres lleis de Newton per seguir construint a sobre? Seria impossible, les nostres vides no són suficientment llargues per tornar a realitzar tots els experiments i verificar tot el coneixement creat.

Per tant tenim clar que en l’actualitat és impossible verificar completament tot el coneixement generat en el passat, però estareu amb mi que per innovar cal entendre el ja creat: un químic no pot innovar si no entén abans què és un àtom, etc, etc.

Ara bé, mentre ara ens sembla impossible verificar-ho tot potser en un futur també serà impossible aprendre-ho tot per innovar a sobre.

Tenint en compte que va ser en temps d’Heràclit que es va passar del mite al logos, d’allò irracional a buscar explicacions racionals, només fa uns 2500 anys que estem “fent ciència”, que intentem entendre les coses racionalment. Avui en dia qui ha decidit investigar n’està capacitat al voltant dels 25 anys, quan ha acabat els estudis i té els coneixements necessaris, això és, a un terç de la seva vida.

Si a l’any 2000 necessitem de 25 anys per començar a crear perquè hem de comprendre el ja creat abans què passarà a l’any 10.000, i a l’any un milió? Tindrem temps en les nostres curtes vides d’aprendre tot el necessari per seguir innovant o simplement no tindrem temps i haurem arribat a un límit de desenvolupament científic marcat únic i exclusivament pel temps que tenim de vida?

Podria ser aquest el final del progrés humà?