Els formats privatius o com ser esclaus virtuals

Fa uns dies vaig llegir en un blog una crítica a que actualment guardem molta informació en formats virtuals (.doc, .pdf, .odt, etc.), la persona en qüestió li semblava estrany que guardéssim tanta informació en forma de 0s i 1s; jo li vaig respondre que mira’t així el grafit del llapis no és més que un conjunt d’àtoms de carboni associats en malles hexagonals mitjançant enllaços covalents i un paper no és més que un tros de tronc que s’ha barrejat amb aigua i un derivat del sofre “cuinat” durant unes hores per després comprimir la barreja en uns rodets d’acer.

El realment preocupant no és que guardem la nostra informació en fitxers virtuals, el realment preocupant és a vegades a part de desar la informació també la tanquem.

Aquest és el cas dels formats privatius com són els que usa per defecte el Microsoft Office (.doc, etc.); aquests formats privatius guarden la informació d’una manera que només sap Microsoft. D’aquesta forma quan volem obrir un arxiu d’aquests hem de demanar-li permís a Microsoft, bé sigui usant el seu programari descodificador (el mateix Office) o confiant en que no posi més traves als programadors que mitjançant enginyeria inversa han aconseguit que l’OpenOffice suporti relativament bé els seus formats privatius.

Us pot semblar estrany això que us dic, ho és; la informació sempre va circular lliurement fins que Microsoft, amb les seves ànsies de monopoli, va veure que la millor manera d’obligar a tothom a usar la seva suite ofimàtica era fent que aquesta codifiqués (guardés) els documents d’una manera que calgués la mateixa suite per descodificar-los (llegir-los). D’aquesta manera, només amb que una persona desés un fitxer en el seu format privatiu tothom qui volgués llegir el document s’havia d’instal·lar la seva suite i es convertiria en un esclau de l’aplicació.

I és que acceptar l’ús de formats privatius és donar una puntada de peu a la nostra llibertat de llegir-ho tot, ens semblaria indignant que un llibre només pogués ser llegit per gent amb els ulls blaus o amb un cert poder adquisitiu; però fem ulls clucs quan per obrir un .doc necessitem el Microsoft Office. Cada vegada que desem en un format privatiu renunciem a la nostra llibertat i acceptem tancar els nostres documents en una caixa forta de la qual no en sabem la combinació i que hem de demanar-la al propietari cada vegada que la volem obrir. Però ja se sap, moltes llibertats tangibles les ignorem en l’àmbit virtual.

La solució a aquest problema rau en utilitzar formats lliures com són l’OpenDocument o el PDF. El primer d’ells, l’OpenDocument, és l’alternativa oberta als formats privatius de Microsoft i va ser feta estàndard ISO el 2006, l’usen la majoria de suites ofimàtiques com són l’OpenOffice o el KOffice. L’inconvenient d’això és que Microsoft es veu amenaçat a perdre els seus usuaris esclaus i es nega a afegir suport OpenDocument a la seva suite ofimàtica…

Plantejeu-vos cada vegada que deseu en un format privatiu si realment voleu que una multinacional controli els vostres arxius.

Virtualbox: GNU/Linux i Windows alhora!

D’aquí poc començo la universitat i he vist que, almenys en una assignatura, em caldrà Windows.

Com que només tinc instal·lat GNU/Linux vaig començar a pensar què podia fer per solucionar el problema.

El primer que vaig pensar va ser fer dues particions amb arranc dual, però és un rotllo: estic a GNU/Linux tan tranquil·lament i per anar a fer una pràctica he de reiniciar, entrar en un sistema on no tinc res per mà, etc.

De manera que li vaig demanar al meu germà què podia fer i em va dir en aquests casos ell usava una màquina virtual.

Virtualitzar consisteix en fer córrer un sistema operatiu dins d’un altre sistema operatiu. Els meus coneixements del tema són insuficients per explicar-vos-ho, però jo ho he entès una mica gràcies a l’entrada màquina virtual de la Wikipedia.

El programari de virtualització que he escollit és el VirtualBox, el qual té una versió privativa i una lliure, aquesta última amb algunes limitacions com és la manca de suport USB que necessito…

Un cop decidit a usar el Virtualbox em vaig mentalitzar per lluitar amb mil problemes, però no m’he topat amb cap: baixar el .deb, instal·lar-lo i fer uns pocs clics per instal·lar Windows tot sabent que no puc fer malbé el meu sistema GNU/Linux.

Perquè veieu com queda tot us deixo la següent captura de Windows dins del meu GNU/Linux:

Funciona tot molt ràpid i a la perfecció a excepció dels videojocs que no funcionen perquè el VirtualBox emula una targeta gràfica virtual sense acceleració gràfica.

Doncs bé, només dir que és una opció molt interessant si necessiteu alguna aplicació que només funciona a Windows i no us sembla còmode anar reiniciant quan la necessiteu.

El programari lliure: una qüestió de llibertat

Totes les llibertats són igual d’importants i haurien de ser inalienables. Algunes s’han aconseguit després de segles de lluita; altres encara estan per arribar; i una roman ignorada: la llibertat informàtica.

Quan utilitzem programari privatiu com Windows o la suit ofimàtica Microsoft Office no som lliures, sinó que som esclaus d’un tipus de programari que ens coarta unes llibertats tan mundanes com són les d’executar el programa per a qualsevol propòsit, veure com funciona i poder-lo adaptar a les pròpies necessitats, redistribuir-ne còpies i millorar-lo podent distribuir-lo de nou amb les millores realitzades per tal que tota la comunitat se’n pugui beneficiar.

Aquestes llibertats que es consideren tan essencials en altres àmbits de la vida són les que només el programari lliure ens ofereix en l’àmbit de la informàtica. I és pel fet que són unes llibertats tan simples, necessàries i exigibles que vull estendre l’ús del programari lliure: per obrir els ulls als que per desconeixement o mimetisme utilitzen un programari que els converteix en esclaus de les multinacionals del programari privatiu que amb tàctiques mancades d’ètica han imposat el seu model de programari que clarament atempta contra la llibertat de la societat d’estudiar i compartir.

És per estendre aquest moviment que demana la llibertat també en el programari que vaig fer-ne el treball de recerca de batxillerat, un treball que us podeu descarregar aquí i que consisteix en una introducció al programari lliure (què és, la seva història, evolució i desenvolupament) i un recull d’avantatges i mites d’aquest raonats perquè qualsevol lector; des del més novell al més coneixedor, aprengui i entengui la qüestió ètica, política i social del programari lliure, de fet…

Programari lliure: societat lliure. (Richard Stallman)