5a conferència del seminari de filosofia i mística al CIC

Avui he assistit a la cinquena i última conferència del seminari de filosofia del qual ja us he anat parlant i n’he marxat molt content.

La conferència d’avui l’ha impartida el físic i poeta David Jou i es titulava Perspectives actuals de cosmologia, durant la hora i quart que ha durat s’ha tractat la relació entre persona i cosmos al llarg de 7 punts que procedeixo a comentar.

El primer punt, del qual ja en vaig parlar aquí al blog fa uns mesos és l’afirmació que som pols d’estrelles. Tot i no haver parlat massa del tema he après un parell de coses que no sabia. En primer lloc ha definit la taula periòdica com una aventura còsmica, expressió força poètica i real i, en segon lloc, he après que els elements de la taula periòdica es poden dividir en dos grups amb el ferro com a punt d’inflexió.
Els elements de nombre atòmic menor al del ferro s’han format a l’interior d’estrelles (de fet es diu que som pols d’estrelles perquè la major part dels elements químics que ens constitueixen són aquests) i els de nombre atòmic major que el del ferro s’han format amb processos molt més energètics, com per exemple explosions estel·lars tipus supernova.

El segon punt s’anomena som música de nombres i és possiblement el que m’ha semblat més interessant. L’expressió, força poètica, amaga una realitat molt pràctica. Ja vaig explicar a la passada entrada de les conferències del CIC que si només una de les constants de l’univers que hem detectat experimentalment (ja que no sabem per què són les que són i no unes altres) fos una altre, l’univers seria un lloc completament diferent. David Jou ha posat un exemple que m’ha encantat, si la constant de gravitació universal variés només un 1% de l’actual, l’univers s’hauria expandit tant que no hi hauria hagut suficient energia i calor per a que es generés Carboni, i sense Carboni no hi ha cicle de Carboni i per tant no hi ha vida… amb només un 1% de variació d’una constant!

El tercer punt s’anomena som tempteig d’atzar i és el punt que més m’ha marejat. Aquest punt m’ha fet veure com la nostra existència és una qüestió molt atzarosa, això es diu aviat, però deixeu-me que us maregi una mica fent-vos veure la increïble sort que tenim de poder existir i existir.

Com sabeu perquè en un planeta hi hagi vida s’han de complir unes condicions determinades.

Una de les condicions que s’han de complir perquè hi hagi vida (i encara més si intel·ligent) és que el planeta duri el temps suficient per a que l’evolució pugui acomplir la seva funció i “crear” la vida. Doncs bé, resulta que si un planeta és massa gran, per una sèrie de coses que no he entès acaba destruint-se. Amb la quantitat de mides existents és una sort que el nostre planeta duri el suficient per a que puguem existir.

En segon lloc, s’ha calculat matemàticament que l’existència de la Lluna està íntimament relacionada amb la nostra existència com a éssers vius intel·ligents. La Terra té un eix de rotació inclinat 23º26′52′ respecte l’eix de la òrbita (respecte a la vertical, si fa no fa) i varia entre  21°59′ y 24°50′ cada uns 41.000 anys. Doncs bé, si no hi hagués la Lluna aquest eix seria tan caòticament inestable que enlloc de oscil·lar uns 2º n’arribaria a oscil·lar 70 d’una forma caòtica. Aquestes oscil·lacions tan magnes provocarien unes variacions al clima importantíssimes i, òbviament, això no hauria permès el desenvolupament de vida a la Terra. A més a més, com sabeu la Lluna és un fragment de Terra que ens va arrencar un meteorit, us podeu imaginar la ínfima probabilitat que hi havia que el meteorit fos de la mida suficient i impactés amb l’angle adequat per a desprendre el tros suficient de Terra per a crear la Lluna a la distància que està i de la mida que és però sense destrossar la Terra?

I, en la mateixa línia, quan els dinosaures dominaven la Terra els mamífers vivien de nit perquè sinó els dinosaures se’ls menjaven. És força conegut que l’extinció dels dinosaures la va provocar un meteorit, us podeu arribar a imaginar quina immensa sort vam tenir que el meteorit que va impactar amb la Terra fos de la mida que era i impactés amb la força suficient per extingir els enemics dels mamífers (els nostres avantpassats) però que no destruís la Terra?

El quart punt s’anomena som lluita per la vida i tracta de la selecció natural. Com sabeu, les mutacions del ADN són fruit de l’evolució, i alguns exemples d’evolució m’han semblat impressionants pel seu gran efecte a la vida.

Explicaré el que més m’ha sobtat, com sabeu la fotosíntesi permet a les plantes agafar CO2 de l’atmosfera i alliberar oxígen, resulta que els éssers unicel·lulars van ser els primers a aconseguir aquesta facultat i es van passar milions d’anys creant oxigen, aquest oxigen va oxidar el ferro que hi havia a la Terra creant òxid de Ferro, el qual va sedimentar al mar i va fer que passés de ser marró i fangós a tenir el color actual. Però la història no s’acaba aquí, la gran quantitat d’oxigen alliberat va començar a escapar-se de la Terra i va crear l’anomenada capa d’ozó, aquesta part de l’atmosfera és la que encara ara ens protegeix dels rajos UV del sol i va permetre que els animals puguessin sortir de l’aigua sense morir cremats. Gracies plantes per a no fer-me viure sota l’aigua!

El cinquè punt s’anomena som germans de l’infinit i m’ha fet veure diverses coses, en primer lloc vull explicar-vos perquè estem aproximadament a 2/3 del centre de la galàxia que ocupem, el cert no és que puguem estar a qualsevol lloc de la Via Làctea: estem on estem perquè és el lloc on podem estar. El mig de la galàxia és tan inestable que no hi podríem viure de tantes col·lisions i alliberacions d’energia hi ha, tampoc podríem estar a l’exterior perquè no hi hauria els elements químics necessaris per a la nostra vida. Estem on estem perquè és el lloc on podem estar, no per atzar.

També m’ha semblat molt interessant la contraposició d’idees que ha plantejat el conferenciant. La visió clàssica de la humanitat és que som molt poca cosa, i no és una visió errònia, geomètrica i temporalment l’espècia humana i la Terra som insignificants davant la immensitat de l’univers. Això no obstant, podem fer la lectura oposada i pensar que no és que siguem poca cosa, sinó que l’univers ha de ser molt gran per a que nosaltres puguem ser, de manera que som molta cosa en tant que en necessitem moltíssima per a poder ser, ja que com més hi ha més possibilitats hi ha que hi hagi llocs habitables i que l’evolució pugui complir el seu paper.

De fet, la visió clàssica de que som molt poc és la que s’acostuma a explicar a la ESO; he llegit moltes comparacions, però la que prefereixo és la que ha explicat avui el conferenciant:

Si agafem tot el temps que porta l’univers existint i en fem una enciclopèdia de deu volums ben totxos, la nostra vida com a espècie ocuparà la última línia de l’últim volum.

El cert és que és una visió força pessimista, però David Jou ens ha explicat al setè punt que això, tot i ser cert en l’àmbit temporal és fals en l’àmbit de la informació. Aquesta enciclopèdia fictícia s’ha d’omplir de dades, i aquestes quedarien repartides de la següent manera: en els tres primers minuts de l’univers van passar suficients coses com per omplir uns 4 toms de la nostra enciclopèdia, però entre els 3′ i els 350.000 milions d’anys no va passar quasi res, amb una línia s’explica; en canvi, l’aparició de la vida i de la vida intel·ligent ocuparia uns 4 toms de l’enciclopèdia.

En definitiva, tot i que temporal i geomètricament som molt poca cosa, informacionalment som una part important de la història de l’univers.

Doncs bé, espero que us hagin aportat alguna cosa aquestes entrades que he fet sobre les conferències de filosofia a les quals he assistit perquè, si més no a mi, m’han ensenyat moltíssim.