5a conferència del seminari de filosofia i mística al CIC

Avui he assistit a la cinquena i última conferència del seminari de filosofia del qual ja us he anat parlant i n’he marxat molt content.

La conferència d’avui l’ha impartida el físic i poeta David Jou i es titulava Perspectives actuals de cosmologia, durant la hora i quart que ha durat s’ha tractat la relació entre persona i cosmos al llarg de 7 punts que procedeixo a comentar.

El primer punt, del qual ja en vaig parlar aquí al blog fa uns mesos és l’afirmació que som pols d’estrelles. Tot i no haver parlat massa del tema he après un parell de coses que no sabia. En primer lloc ha definit la taula periòdica com una aventura còsmica, expressió força poètica i real i, en segon lloc, he après que els elements de la taula periòdica es poden dividir en dos grups amb el ferro com a punt d’inflexió.
Els elements de nombre atòmic menor al del ferro s’han format a l’interior d’estrelles (de fet es diu que som pols d’estrelles perquè la major part dels elements químics que ens constitueixen són aquests) i els de nombre atòmic major que el del ferro s’han format amb processos molt més energètics, com per exemple explosions estel·lars tipus supernova.

El segon punt s’anomena som música de nombres i és possiblement el que m’ha semblat més interessant. L’expressió, força poètica, amaga una realitat molt pràctica. Ja vaig explicar a la passada entrada de les conferències del CIC que si només una de les constants de l’univers que hem detectat experimentalment (ja que no sabem per què són les que són i no unes altres) fos una altre, l’univers seria un lloc completament diferent. David Jou ha posat un exemple que m’ha encantat, si la constant de gravitació universal variés només un 1% de l’actual, l’univers s’hauria expandit tant que no hi hauria hagut suficient energia i calor per a que es generés Carboni, i sense Carboni no hi ha cicle de Carboni i per tant no hi ha vida… amb només un 1% de variació d’una constant!

El tercer punt s’anomena som tempteig d’atzar i és el punt que més m’ha marejat. Aquest punt m’ha fet veure com la nostra existència és una qüestió molt atzarosa, això es diu aviat, però deixeu-me que us maregi una mica fent-vos veure la increïble sort que tenim de poder existir i existir.

Com sabeu perquè en un planeta hi hagi vida s’han de complir unes condicions determinades.

Una de les condicions que s’han de complir perquè hi hagi vida (i encara més si intel·ligent) és que el planeta duri el temps suficient per a que l’evolució pugui acomplir la seva funció i “crear” la vida. Doncs bé, resulta que si un planeta és massa gran, per una sèrie de coses que no he entès acaba destruint-se. Amb la quantitat de mides existents és una sort que el nostre planeta duri el suficient per a que puguem existir.

En segon lloc, s’ha calculat matemàticament que l’existència de la Lluna està íntimament relacionada amb la nostra existència com a éssers vius intel·ligents. La Terra té un eix de rotació inclinat 23º26′52′ respecte l’eix de la òrbita (respecte a la vertical, si fa no fa) i varia entre  21°59′ y 24°50′ cada uns 41.000 anys. Doncs bé, si no hi hagués la Lluna aquest eix seria tan caòticament inestable que enlloc de oscil·lar uns 2º n’arribaria a oscil·lar 70 d’una forma caòtica. Aquestes oscil·lacions tan magnes provocarien unes variacions al clima importantíssimes i, òbviament, això no hauria permès el desenvolupament de vida a la Terra. A més a més, com sabeu la Lluna és un fragment de Terra que ens va arrencar un meteorit, us podeu imaginar la ínfima probabilitat que hi havia que el meteorit fos de la mida suficient i impactés amb l’angle adequat per a desprendre el tros suficient de Terra per a crear la Lluna a la distància que està i de la mida que és però sense destrossar la Terra?

I, en la mateixa línia, quan els dinosaures dominaven la Terra els mamífers vivien de nit perquè sinó els dinosaures se’ls menjaven. És força conegut que l’extinció dels dinosaures la va provocar un meteorit, us podeu arribar a imaginar quina immensa sort vam tenir que el meteorit que va impactar amb la Terra fos de la mida que era i impactés amb la força suficient per extingir els enemics dels mamífers (els nostres avantpassats) però que no destruís la Terra?

El quart punt s’anomena som lluita per la vida i tracta de la selecció natural. Com sabeu, les mutacions del ADN són fruit de l’evolució, i alguns exemples d’evolució m’han semblat impressionants pel seu gran efecte a la vida.

Explicaré el que més m’ha sobtat, com sabeu la fotosíntesi permet a les plantes agafar CO2 de l’atmosfera i alliberar oxígen, resulta que els éssers unicel·lulars van ser els primers a aconseguir aquesta facultat i es van passar milions d’anys creant oxigen, aquest oxigen va oxidar el ferro que hi havia a la Terra creant òxid de Ferro, el qual va sedimentar al mar i va fer que passés de ser marró i fangós a tenir el color actual. Però la història no s’acaba aquí, la gran quantitat d’oxigen alliberat va començar a escapar-se de la Terra i va crear l’anomenada capa d’ozó, aquesta part de l’atmosfera és la que encara ara ens protegeix dels rajos UV del sol i va permetre que els animals puguessin sortir de l’aigua sense morir cremats. Gracies plantes per a no fer-me viure sota l’aigua!

El cinquè punt s’anomena som germans de l’infinit i m’ha fet veure diverses coses, en primer lloc vull explicar-vos perquè estem aproximadament a 2/3 del centre de la galàxia que ocupem, el cert no és que puguem estar a qualsevol lloc de la Via Làctea: estem on estem perquè és el lloc on podem estar. El mig de la galàxia és tan inestable que no hi podríem viure de tantes col·lisions i alliberacions d’energia hi ha, tampoc podríem estar a l’exterior perquè no hi hauria els elements químics necessaris per a la nostra vida. Estem on estem perquè és el lloc on podem estar, no per atzar.

També m’ha semblat molt interessant la contraposició d’idees que ha plantejat el conferenciant. La visió clàssica de la humanitat és que som molt poca cosa, i no és una visió errònia, geomètrica i temporalment l’espècia humana i la Terra som insignificants davant la immensitat de l’univers. Això no obstant, podem fer la lectura oposada i pensar que no és que siguem poca cosa, sinó que l’univers ha de ser molt gran per a que nosaltres puguem ser, de manera que som molta cosa en tant que en necessitem moltíssima per a poder ser, ja que com més hi ha més possibilitats hi ha que hi hagi llocs habitables i que l’evolució pugui complir el seu paper.

De fet, la visió clàssica de que som molt poc és la que s’acostuma a explicar a la ESO; he llegit moltes comparacions, però la que prefereixo és la que ha explicat avui el conferenciant:

Si agafem tot el temps que porta l’univers existint i en fem una enciclopèdia de deu volums ben totxos, la nostra vida com a espècie ocuparà la última línia de l’últim volum.

El cert és que és una visió força pessimista, però David Jou ens ha explicat al setè punt que això, tot i ser cert en l’àmbit temporal és fals en l’àmbit de la informació. Aquesta enciclopèdia fictícia s’ha d’omplir de dades, i aquestes quedarien repartides de la següent manera: en els tres primers minuts de l’univers van passar suficients coses com per omplir uns 4 toms de la nostra enciclopèdia, però entre els 3′ i els 350.000 milions d’anys no va passar quasi res, amb una línia s’explica; en canvi, l’aparició de la vida i de la vida intel·ligent ocuparia uns 4 toms de l’enciclopèdia.

En definitiva, tot i que temporal i geomètricament som molt poca cosa, informacionalment som una part important de la història de l’univers.

Doncs bé, espero que us hagin aportat alguna cosa aquestes entrades que he fet sobre les conferències de filosofia a les quals he assistit perquè, si més no a mi, m’han ensenyat moltíssim.

4a conferència del seminari de filosofia i mística al CIC

Com ja vaig anunciar, ahir es va cel·lebrar al CIC la 4a conferència del seminari, anomenada Macro i micro en la Física contemporània i impartida pel professor del mateix centre Francesc Sauquet.

La conferència va ser molt interessant tant en l’ampli àmbit científic que va tractar com en els lligams filosòfics que va establir més cap al final. Com anuncia el títol mateix, la conferència va tractar de la física relativista i la quàntica.

Com us podeu imaginar és una xerrada molt difícil de fer, en primer lloc perquè són temes molt abstractes i gens intuïtius i, en segon lloc, perquè és difícil d’escollir el nivell a impartir.

No faré un resum de la conferència perquè hauria de començar parlant de relativisme i quàntica i ni en sé prou ni aquest és el lloc. Si voleu agafar una visió general d’aquests dos temes us recomano les sèries Cuántica sin fórmulas y Relatividad sin fórmulas , les dues del blog de divulgació científica El Tamiz.

Però, perquè us feu una idea del què es va explicar faré quatre pinzellades. L’actual visió cosmològica té dues vessants: la gran i la petita.

La gran engloba la teoria de la relativitat d’Einstein; teoria que, a grans trets ens ve a dir que la velocitat d’un cos modifica el temps i l’espai.

Per a confondre-us una mica us diré que la relativitat fa aparèixer fets molt poc intuïtius, com per exemple la paradoxa dels germans bessons. Si agafem dos germans bessons i un es queda a la Terra i l’altre se’n va a donar una volta per l’espai a una velocitat molt gran, quan aquest torni a la Terra els rellotges dels dos bessons marcaran temps diferents. Pel que s’ha quedat a la Terra hauran passat uns 5 minuts, pel que s’ha passejat per l’espai a una velocitat increïblement gran hauran passat uns 70 anys i serà un avi. Sorprenent, oi? Doncs és així, i s’ha comprovat tant matemàticament com experimentalment (no a tant gran escala!).

En quant a la vessant petita; o millor dit, la vessant quàntica, el conferenciant va fet un petit esbós del què és la física quàntica, per explicar-vos-ho en una frase us diré que si percebéssim en el mon macroscòpic la quantització de l’energia que es percep fàcilment en el mon microscòpic les coses serien molt diferents. El sol fet d’empènyer un objecte ens mostraria la quantització de l’energia, podríem empènyer la taula amb una força determinada i no passaria res, però si féssim només una mica més de força la taula es mouria (i no té res a veure amb la força de fregament, passaria el mateix en una pista de gel).

Un cop explicades aquestes dues teories, en Sauquet ens ha fet veure la dificultat que té la creació de l’anomenada Teoria del Tot, aquesta teoria pretén explicar i connectar tots els fenòmens físics coneguts. Però la creació d’aquesta teoria és enormement complex i està plagada de dificultats, per exemple, s’han d’unificar les teories ja existents com són la relativista i la quàntica. Però aquestes dues teories descriuen l’univers de dues maneres completament diferents! Com unificar-les? De moment no tenim la resposta però si un possible camí: la Teoria de les Supercordes.

En quant al lligam de ciència i filosofia, Sauquet ha fet unes puntualitzacions força interessants.

En primer lloc, segons la teoria del Big Crunch o Gran Implosió, l’univers s’està expandint degut al Big Bang i s’anirà frenant molt a poc a poc fins que un cop frenat del tot, tots els elements es comencin a contreure en un sol punt d’energia que tornarà a explotar i donarà lloc a un altre Big Bang i, per tant, a un nou nivers. Com us podeu imaginar, aquesta visió cíclica del temps i de l’univers recorda bastant a l’etern retorn de Nietzsche.

Però especialment interessant m’ha semblat el fet que si només una de les 30 constants físiques canviés el seu valor per poc que fos el nostre univers seria un lloc completament diferent. Jo m’he imaginat el què passaria si la Constant de Planck no fos de 6,63×10^-34 J/s sinó molt més gran: veuríem l’energia quantitzada fins i tot en el món macroscòpic! Fet i fet, és una sort que la constant de Planck sigui tan petita!

Al torn de preguntes, on com cada dijous la gent gran em sorpèn amb uns coneixements envejables, s’ha fet una pregunta força pragmàtica:

- Si mai arribem a saber-ho TOT de l’univers, on la Teoria del Tot hagi esdevingut una realitat. Quin sentit tindrà aleshores la filosofia, la metafísica?

La resposta m’ha semblat força encertada, encara que ho arribem a saber tot, només sabrem el què podem saber, el què està al nostre abast. El coneixement absolut en realitat no existeix en tant que no podem entrar-hi en contacte. El professor ha posat un exemple força instructiu: imagineu-vos un glòbul vermell circulant amunt i avall per una artèria, si mai arriba a pensar, a fer-se preguntes i a respondre-les ho podrà saber tot, però un tot dins el seu context que és el cos humà que habita, no podrà saber mai què hi ha fora del cos humà perquè no pot percebre res fora d’aquest.

En definitiva, només podem conèixer allò que podem percebre i estar-hi en contacte, en el nostre cas possiblement és l’univers; en el cas del glòbul vermell és el cos humà. Però ni nosaltres ni el glòbul vermell podem aconseguir coneixement més enllà del què podem percebre. I aquest coneixement total, no parcial, és el que busca la filosofia amb, per exemple, la metafísica.

Doncs bé, ho deixo aquí i us recordo que el dijous que ve hi ha la última conferència del seminari:

• 20 de novembre: Perspectives actuals de cosmologia. Prof. David Jou. UAB.

[Llibre] La máquina del tiempo

Títol: La máquina del tiempo
Escriptor: Herbert George Wells
Pàgines: 190
Editorial: Anaya
Idioma: Castellà, versió original en anglès

Aquesta tarda he acabat aquest llibre i he de dir que m’ha agradat molt més del què m’esperava.

La novel·la s’engloba dins del gènere de la ciència ficció tot i que hi ha l’engloba dins del gènere al·legòric perquè se centra més amb la societat del futur que amb la fantasia científica.

Possiblement per aquest motiu m’ha agradat molt més que les típiques novel·les de ciència ficció que tantes vegades he intentat llegir i que o he deixat pel camí (El neuromant de William Gibson), o simplement m’han costat molt d’acabar (El juego de Ender de Orson Scott Card, Minority Report i ¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas? de Philip K. Dick, etc).

En l’àmbit científic, com tota bona novel·la de ciència ficció, es justifica la possibilitat de viatjar en el temps d’una forma o altre. En aquest cas es tira de l’eternalisme , doctrina filosòfica que creu que el temps és una dimensió més:

“Existen en realidad cuatro dimensiones, tres a las que llamamos los tres planos del Espacio, y una cuarta, el Tiempo”.

A part d’això, de ciència ficció la novel·la té pocs detalls més. La màquina per a viatjar en el temps es defineix molt per sobre i en cap moment es tracten les típiques paradoxes temporals. Suposo que Wells va passar tots aquests detalls científics per alt per tal de centrar l’argument en l’aspecte més moralitzador i social.

En quant a la part al·legòrica del llibre, Wells ens planteja una lluita de classes molt exagerada, on l’evolució separa els humans en dues espècies segons si s’era proletari (els morlock) o empresari (els eloi). En aquest sentit el llibre ens ensenya que no té cap sentit de separar-nos tant com ens separem simplement per la qüestió econòmica. El llibre recorda, molt a l’engròs, la idea de Karl Marx on el conflicte entre les classes socials dóna forma a la societat, però aquesta vegada donant forma també a l’evolució genètica.

L’evolució en dues espècies està, al meu parer, perfectament justificada. Segons Wells, va haver-hi un moment en el futur on el ric tenia garantida la riquesa i el benestar i el pobre la vida i el menjar. Però aquesta “utopia” va anar de mal en pitjor i els més rics van perdre la intel·ligència i la valentia:

“Una ley natural que olvidamos es que la versatilidad intelectual es la compensación por el cambio, el peligro y la inquietud. Un animal en perfecta armonía con su medio ambiente es un perfecto mecanismo. La naturaleza no hace nunca un llamamiento a la inteligencia, como el hábito y el instinto no sean inútiles. No hay inteligencia allí donde no hay cambio ni necesidad de cambio. Sólo los animales que cuentan con inteligencia tienen que hacer frente a una enorme variedad de necesidades y de peligros.”

I els treballadors es van animalitzar més i més fins a ser quasi “aranyes humanes”, com les defineix el protagonista.

Ara bé, malgrat el pessimisme que es desprèn al llarg de tota la novel·la el final és encoratjador, un crit a l’esperança:

“Y tengo, para consuelo mío, dos extrañas flores blancas [regal d'una eloi] -encogidas ahora, ennegrecidas, aplastadas y frágiles- para atestiguar que aun cuando la inteligencia y la fuerza habían desaparecido, la gratitud y una mutua ternura aún se alojaban en el corazón del hombre.”

Respecte a l’estil literari del llibre he de dir que he trobat a faltar algunes floritures literàries més. Però sabem que Wells se centrava molt més amb el què que amb el com:

«Yo hago honradamente lo que puedo por evitar repeticiones en mi prosa y cosas así pero, quitando un pasaje de altura, no veo el interés de escribir por la belleza del lenguaje sin más.»

En definitiva, tot i no ser un clàssic de les distopies pures i dures com els famosos 1984 d’Orwell, Un mundo feliz de Huxley i Fahrenheit 451 de Bradbury recomano llegir-la perquè el parangó amb les idees de Marx és evident alhora que terrorífic.

3a conferència del seminari de filosofia i mística al CIC

Aquesta tarda he assistit a la tercera conferència d’un total de 5 que organitza el CIC i, com ja porto fent amb les du-es altres, us comentaré el què m’ha sorprès més.

La conferència d’avui es titulava “La revolució copernicana: el camí cap a la modernitat” i l’ha impartida el professor del mateix centre Guillem Turró.

El principi de la conferència, potser per mi el millor de tota ella, m’ha fet adonar com de narcisistes i creguts som i hem estat els humans. Freud afirma al seu llibre “Una dificultat al psicoanàlisi” que els humans hem patit tres grans humiliacions al llarg de la història:

La primera, de les mans de Copèrnic, ens va desposseir de ser el centre de l’univers i ens va fer veure com només som un dels molts planetes orbitant al voltant del sol enlloc del centre de l’univers que ens imaginàvem ser.

La segona, de les mans de Darwin, ens va fer veure que no som els éssers divins fets a imatge i semblança de Déu com ens pensàvem sinó que som poc més que animals evolucionats amb més o menys gràcia.

La tercera humiliació, aquesta de les mans del propi Freud; és la despossessió de la nostra confiança en la raó i la idea de que no som els amos i senyors de la nostra ment.

Però després de la mort de Freud encara hem patit més desenganys fruit del nostre narcisisme. Pensant una mica he recordat el segurament últim gran desengany científic: a finals del segle XIX els científics d’aleshores estaven convençuts que tant la termodinàmica com l’electromagnetisme eren branques molt sòlides de la física i explicaven a la perfecció gairebé tots els fenòmens relacionats amb elles. Els científics veien el segle XX com un segle destinat a polir el què encara no s’explicaven del tot: la radiació dels cos negre i l’efecte fotoelèctric. Intentant explicar aquests dos fenòmens els científics d’aleshores van veure néixer la física quàntica i amb ella van veure que l’univers és molt més estrany del què es pensaven.

Però tots aquests desenganys han tingut una molt bona contrapartida, gràcies als intents de Planck d’explicar la radiació d’un cos negre es va descobrir que l’energia estava quantitzada i tot el que això implica. I més o menys el mateix va passar en el modernisme, la nostra pèrdua de transcendència al veure que ja no som el centre de l’univers es va veure compensada amb el nou orgull d’intentar entendre l’univers, de crear lleis i models que s’hi adeqüin. En definitiva, el naixement de la ciència com a cercadora del “com”.

El conferenciant ha destacat com l’Església va ser molt antimodernista i es va mantindre ancorada en el passat tot i els constants canvis. L’Església catòlica no va tenir miraments en castigar i matar als qui ells consideraven heretges. Exemples d’això són Giordano Bruno, a qui van cremar viu a Roma o la humiliació a que van sotmetre a Galileu (del qual diuen que després de tota la humiliació va refunfunyar “Eppur si muove!” (Tot i així es mou! [referint-se a la Terra al voltant del sol]).

En general la conferència m’ha fet veure com el modernisme va ser una època de canvis molt profunds i perquè es parla de la revolució copernicana. En aquella època vam deixar de ser el centre de l’univers, va néixer al ciència com a contrapartida als nostres desenganys, vam passar de buscar l’essència de tot (el què) a també buscar el com, etc. En definitiva, els desenganys que vam patir ens van moure.

Per acabar, dir que encara queden dues conferències al seminari, són les següents:

• 13 de novembre: Macro i micro en la Física contemporània. Prof. Francesc Sauquet I.C. del CIC.

• 20 de novembre: Perspectives actuals de cosmologia. Prof. David Jou. UAB.

[Llibre] El nombre y el símbolo de los elementos químicos

Títol: El nombre y el símbolo de los elementos químicos

Escriptor: M. R. Bermejo, A. M.ª González-Noya, M. Vásquez
Pàgines: 145
Editorial: Síntesis
Idioma: Castellà, versió original en gallec

Aquest llibre, de 145 pàgines i molt llegible, és un recorregut per la història de la química començant per la seva estandarització i acabant per la nomenclatura dels elements novíssims.

A la introducció se’ns explica que el gran problema de la química al segle XVIII era l’ús d’un obscur i críptic llenguatge. Per exemple, anomenaven Pols d’Algaroth al Oxiclorur d’antimoni (III), àcid muriàtic a l’Àcid clorhídric, etc. Va ser gràcies a Lavoiser, Guyton, Berthollet i Fourcroy que el llenguatge químic es va estandaritzar i el pas de l’alquímia a la química va ser definitiu.

Passada la introducció se’ns explica l’origen del nom de cada element químic. N’hi ha que m’han resultat força interessants com per exemple el Wolframi, que en l’àmbit metal·lúrgic s’anomena tungstè perquè els suecs, experts en metal·lúrgia, el van anomenar així. Ara bé, de la mateixa manera que m’ha semblat interessant de conèixer l’etimologia dels elements més coneguts; d’altres com el Disprosi, el Gadolini o el Praseodimi m’han resultat força avorrits de llegir.

D’altra banda, m’ha semblat molt interessant de veure com la Guerra Freda també va crear algunes disputes entre les EEUU i l’antiga URSS per anomenar els elements que es descobrien aleshores. Fins i tot alguns elements tenien dos noms: el que deien als EEUU i el que deien a la URSS; per exemple, el nobeli era anomenat així pels americans i jolioti pels russos. Per solucionar aquestes disputes la IUPAC va acordar el 1976 d’anomenar els elements d’una forma sistemàtica, tot i que el 1998 van decidir tornar a canviar el nom dels elements i anomenar-los amb noms de cel·lebritats (Roentgeni, Bohri, etc.).

També m’ha semblat interessant d’entendre què són aquests elements de sota de la taula periòdica de tres lletres (Uut, Uuq, Uup, etc.). Són els anomenats elements novíssims i la IUPAC va decidir anomenar-los d’una forma sistemàtica, de tal manera que el  Uut és el Ununtrio format pels morfemes Un-Un-Tri-io. Els tres primers morfemes ens diuen el nombre atòmic de l’element (en aquest cas 113) i el -io indica que és metàl·lic.

Doncs bé, només dir-vos que us recomano aquest llibre si voleu aconseguir una perspectiva històrica de la taula periòdica.