Preferim la seva desgràcia?

“En el bastón de Balzac se lee esta inscripción: ‘Rompo todos los obstáculos’. En el mío: ‘Todos los obstáculos me rompen.” Això afirmà Kafka, un escriptor tan solitari i desgraciat que anhelava una vida amorosa però que la rebutjava al creure que la seva vocació d’escriptor hi era incompatible.

Però Kafka no fou l’únic artista infeliç, els exemples són molts i només n’anomenaré uns pocs:

Edgar Allan Poe va començar a tenir problemes amb l’alcohol als setze anys degut als constants enfrontaments amb el seu padrastre. Però encara va enfonsar-se més en el consum de drogues (especialment opi) quan la seva cosina, amb qui es va casar, va morir de tuberculosi.

En aquest context desgraciat va escriure el seu famós poema El Corb, una profunda al·legoria poètica de la mort i el seu abisme separador.

La vida del seu procedent de Providence, Lovecraft, també és profundament angoixosa, no per les aventures que va viure amb l’exterior, sinó per l’aventura que va viure amb el seu interior ple de contradiccions mentre se sentia aliè al món.

De petit la seva mare el va tenir extremadament protegit i es va guanyar l’enemistat del jovent del seu veïnat, la seva infància es va reduir a la lectura de la biblioteca del seu avi i a la seva passió pel món oníric que tant l’inspiraria en els seus relats.

En aquest context, i amb només 15 anys, va escriure el curiós conte La bestia en la cueva, no és un dels seus millors escrits però mostra l’angústia amb què vivia. Segurament el principi del relat es refereix a ell mateix com a algú perdut i sense destí, trist per no poder tornar a la superfície però alhora tranquil perquè tampoc ho desitja.

La esperanza se había desvanecido. A pesar de todo, educado como estaba por una vida entera de estudios filosóficos, obtuve una satisfacción no pequeña de mi conducta desapasionada; porque, aunque había leído con frecuencia sobre el salvaje frenesí en el que caían las víctimas de situaciones similares, no experimenté nada de esto, sino que permanecí tranquilo tan pronto como comprendí que estaba perdido.

Amb la mort de la seva mare es va sentir encara més sol, però al dedicar-se a escriure professionalment es va obrir al món i va passar a ser una persona amable i amb un sentit de l’humor notable que es guanyaria l’afecte de l’anomenat Cercle Lovecraft. Fou una persona de contrastos, tosc i avorrit pels seus veïns era molt amable amb els lectors adolescents i desconeguts a qui responia amb llarguíssimes epístoles.

Nietzsche, filòsof alemany, va tenir greus problemes de salut i va arribar a viure com un vagabund. Si bé en l’actualitat es reconeix el valor dels seus escrits independentment de la seva dura vida, durant algun temps la crítica va atribuir el to corrosiu dels seus escrits a la malaltia que va patir des de jove i que el va acabar enfollint.

Però no cal anar tan lluny; Stephen King, l’actual mestre del terror, va haver de ser ajudat pels seus coetanis per deixar l’alcohol i les drogues com la cocaïna, el xanax, el valium o el nyquil, etc. De fet es drogava tant que no recorda d’haver escrit el seu llibre Tommyknockers (jo preferiria no recordar d’haver-lo llegit).

És indubtable que cap d’aquests artístes ens hauria deixat en herència les obres que ens han deixat si haguessin estat persones amb una vida satisfactoria. Ja els romàntics creien que la felicitat és conformista i estática i el patiment creador, d’aquí el seu lema “sigues bell i trist”.

I això és el què em fa preguntar el següent: preferiríem un Lovecraft, un Poe, un Kafka… feliços a les obres d’un Lovecraft, d’un Poe, d’un Kafka… desgraciats?