Els formats privatius o com ser esclaus virtuals

Fa uns dies vaig llegir en un blog una crítica a que actualment guardem molta informació en formats virtuals (.doc, .pdf, .odt, etc.), la persona en qüestió li semblava estrany que guardéssim tanta informació en forma de 0s i 1s; jo li vaig respondre que mira’t així el grafit del llapis no és més que un conjunt d’àtoms de carboni associats en malles hexagonals mitjançant enllaços covalents i un paper no és més que un tros de tronc que s’ha barrejat amb aigua i un derivat del sofre “cuinat” durant unes hores per després comprimir la barreja en uns rodets d’acer.

El realment preocupant no és que guardem la nostra informació en fitxers virtuals, el realment preocupant és a vegades a part de desar la informació també la tanquem.

Aquest és el cas dels formats privatius com són els que usa per defecte el Microsoft Office (.doc, etc.); aquests formats privatius guarden la informació d’una manera que només sap Microsoft. D’aquesta forma quan volem obrir un arxiu d’aquests hem de demanar-li permís a Microsoft, bé sigui usant el seu programari descodificador (el mateix Office) o confiant en que no posi més traves als programadors que mitjançant enginyeria inversa han aconseguit que l’OpenOffice suporti relativament bé els seus formats privatius.

Us pot semblar estrany això que us dic, ho és; la informació sempre va circular lliurement fins que Microsoft, amb les seves ànsies de monopoli, va veure que la millor manera d’obligar a tothom a usar la seva suite ofimàtica era fent que aquesta codifiqués (guardés) els documents d’una manera que calgués la mateixa suite per descodificar-los (llegir-los). D’aquesta manera, només amb que una persona desés un fitxer en el seu format privatiu tothom qui volgués llegir el document s’havia d’instal·lar la seva suite i es convertiria en un esclau de l’aplicació.

I és que acceptar l’ús de formats privatius és donar una puntada de peu a la nostra llibertat de llegir-ho tot, ens semblaria indignant que un llibre només pogués ser llegit per gent amb els ulls blaus o amb un cert poder adquisitiu; però fem ulls clucs quan per obrir un .doc necessitem el Microsoft Office. Cada vegada que desem en un format privatiu renunciem a la nostra llibertat i acceptem tancar els nostres documents en una caixa forta de la qual no en sabem la combinació i que hem de demanar-la al propietari cada vegada que la volem obrir. Però ja se sap, moltes llibertats tangibles les ignorem en l’àmbit virtual.

La solució a aquest problema rau en utilitzar formats lliures com són l’OpenDocument o el PDF. El primer d’ells, l’OpenDocument, és l’alternativa oberta als formats privatius de Microsoft i va ser feta estàndard ISO el 2006, l’usen la majoria de suites ofimàtiques com són l’OpenOffice o el KOffice. L’inconvenient d’això és que Microsoft es veu amenaçat a perdre els seus usuaris esclaus i es nega a afegir suport OpenDocument a la seva suite ofimàtica…

Plantejeu-vos cada vegada que deseu en un format privatiu si realment voleu que una multinacional controli els vostres arxius.

Preferim la seva desgràcia?

“En el bastón de Balzac se lee esta inscripción: ‘Rompo todos los obstáculos’. En el mío: ‘Todos los obstáculos me rompen.” Això afirmà Kafka, un escriptor tan solitari i desgraciat que anhelava una vida amorosa però que la rebutjava al creure que la seva vocació d’escriptor hi era incompatible.

Però Kafka no fou l’únic artista infeliç, els exemples són molts i només n’anomenaré uns pocs:

Edgar Allan Poe va començar a tenir problemes amb l’alcohol als setze anys degut als constants enfrontaments amb el seu padrastre. Però encara va enfonsar-se més en el consum de drogues (especialment opi) quan la seva cosina, amb qui es va casar, va morir de tuberculosi.

En aquest context desgraciat va escriure el seu famós poema El Corb, una profunda al·legoria poètica de la mort i el seu abisme separador.

La vida del seu procedent de Providence, Lovecraft, també és profundament angoixosa, no per les aventures que va viure amb l’exterior, sinó per l’aventura que va viure amb el seu interior ple de contradiccions mentre se sentia aliè al món.

De petit la seva mare el va tenir extremadament protegit i es va guanyar l’enemistat del jovent del seu veïnat, la seva infància es va reduir a la lectura de la biblioteca del seu avi i a la seva passió pel món oníric que tant l’inspiraria en els seus relats.

En aquest context, i amb només 15 anys, va escriure el curiós conte La bestia en la cueva, no és un dels seus millors escrits però mostra l’angústia amb què vivia. Segurament el principi del relat es refereix a ell mateix com a algú perdut i sense destí, trist per no poder tornar a la superfície però alhora tranquil perquè tampoc ho desitja.

La esperanza se había desvanecido. A pesar de todo, educado como estaba por una vida entera de estudios filosóficos, obtuve una satisfacción no pequeña de mi conducta desapasionada; porque, aunque había leído con frecuencia sobre el salvaje frenesí en el que caían las víctimas de situaciones similares, no experimenté nada de esto, sino que permanecí tranquilo tan pronto como comprendí que estaba perdido.

Amb la mort de la seva mare es va sentir encara més sol, però al dedicar-se a escriure professionalment es va obrir al món i va passar a ser una persona amable i amb un sentit de l’humor notable que es guanyaria l’afecte de l’anomenat Cercle Lovecraft. Fou una persona de contrastos, tosc i avorrit pels seus veïns era molt amable amb els lectors adolescents i desconeguts a qui responia amb llarguíssimes epístoles.

Nietzsche, filòsof alemany, va tenir greus problemes de salut i va arribar a viure com un vagabund. Si bé en l’actualitat es reconeix el valor dels seus escrits independentment de la seva dura vida, durant algun temps la crítica va atribuir el to corrosiu dels seus escrits a la malaltia que va patir des de jove i que el va acabar enfollint.

Però no cal anar tan lluny; Stephen King, l’actual mestre del terror, va haver de ser ajudat pels seus coetanis per deixar l’alcohol i les drogues com la cocaïna, el xanax, el valium o el nyquil, etc. De fet es drogava tant que no recorda d’haver escrit el seu llibre Tommyknockers (jo preferiria no recordar d’haver-lo llegit).

És indubtable que cap d’aquests artístes ens hauria deixat en herència les obres que ens han deixat si haguessin estat persones amb una vida satisfactoria. Ja els romàntics creien que la felicitat és conformista i estática i el patiment creador, d’aquí el seu lema “sigues bell i trist”.

I això és el què em fa preguntar el següent: preferiríem un Lovecraft, un Poe, un Kafka… feliços a les obres d’un Lovecraft, d’un Poe, d’un Kafka… desgraciats?

Que te’n vas de viatje? No pas, me’n vaig a cole.

Aquest dilluns els nens van tornar a l’escola i, per tant, el bus amb que vaig a la uni es va omplir de plors i rabietes (ara en diuen síndrome post-vacacional), per sort això només va passar el dilluns.

Però el què passa dia rere dia és encara pitjor, estudiants amb uns carteres tan plenes que podrien anar a viure a Sibèria un mes sencer… si enlloc de llibres portessin roba.

I és que la roba pesa irremediablement perquè no podem tenir roba virtual, a diferència dels llibres que no han d’estar necessàriament impresos en paper.

Darrerament he sentit moltes solucions al fet que els estudiants hagin de carregar tant de pes, solucions parcials que només contemplen els problemes d’esquena com per exemple dividir els llibres en fascicles o fer servir armariets amb clau. Aquestes solucions haurien estat raonables fa 10 anys per estalviar pes als estudiants, però actualment no són més que pegats tecnològicament atrassats.

És per buscar una solució completa al problema del pes i una millora en d’altres àmbits que bastanta gent donem suport a l’ús d’ordinadors portàtils a les aules enlloc de llibres.

En primer lloc he de dir que aquesta proposta us pot xocar. Que un estudiant vagi a l’escola amb un portàtil enlloc de amb 13kg de llibres? Déu meu! La veritat és que tots ens jactem de ser molt progressistes però acabem pecant de misoneistes al caure a la fal·làcia d’apel·lació a la tradició. És cert que els nens fins ara han anat a escola amb els llibres de text impresos, però no perquè fos el més òptim, sinó perquè no hi havia les alternatives que hi ha avui en dia.

Els experts amb aquesta fal·làcia són els Rambos que sempre apareixen afirmant que ells van caminar 4 kilòmetres fins a l’escola amb tots els llibres a l’esquena durant 10 anys i no els hi va passar res. Suposo que tampoc tindrien problemes en haver caçar per alimentar-se perquè, fet i fet, tampoc es queixaven gaire els homes de Neandertal.

I és que l’ús de portàtils enlloc de llibres de text seria un gran avanç per diversos motius que procedeixo a enumerar:

El primer motiu és el de la salut, per molt que s’hagi fet sempre no és bo pel nen que carregui tant de pes.

El segon motiu és l’ecològic, no cal ser una eminència per veure que imprimir 10(?) llibres de text per cada alumne espanyol a l’any no és massa bo pel medi ambient. Ja sé que també és millor pel medi ambient anar a peu enlloc de amb cotxe, però en aquest cas no sempre tenim una òptima solució ecològica com sí que tenim en el tema dels llibres de text.

El tercer i més important avantatge és el que envolta la millora en l’educació que suposaria l’ús de portàtils a classe. Els motius són diversos:

En primer lloc, els llibres podrien estar a cada ordinador en format .pdf. Aquest suport facilitaria la consulta al, per exemple, poder buscar fent Ctrl+F enlloc de passant pàgines.

En segon lloc, el portàtil no només podria servir per a consultar els llibres, sinó també per a prendre apunts (tot i que això ho reprendré després).

En tercer lloc, seria molt útil l’ús de portàtils perquè ampliaria els horitzons dels estudiants si l’aula estigués dotada de connexió Wi-Fi. No em sembla ni lògic ni raonable que la única font d’informació històrica d’un alumne de 4t d’ESO sigui un llibre de text. La història, com les matemàtiques i com tota assignatura es pot estudiar des de molts punts de vista, crec que és quasi orwellià que “la única” visió de la Guerra Civil Espanyola que té un alumne de 16 anys sigui la del llibre d’història que li ha tocat.

En quart lloc, seria molt útil que els alumnes poguessin xatejar via missatgeria instantània a través del seu ordinador, la majoria de vegades que parlo a classe és per demanar alguna fotesa del què està explicant el professor al meu company, fotesa que necessito saber però que no és prou important com per tallar la classe i demanar-la al professor. Que els alumnes poguessin dialogar entre ells a través de l’ordinador evitaria el molest xivarri que apareix quan molta gent xiuxiueja.

Però no tot són avantatges evidents, hi ha algunes persones que prefereixen restar ancorades al passat argumentant principalment dos motius:

El primer és que l’ordinador duraria 4 dies a mans d’un nen. És normal que els pares de al voltant 40 anys pensin que el seu fill és massa petit per usar un ordinador perquè ells no van començar a tocar gadgets fins que eren força grans, però els nens poden fer servir un portàtil sense cap problema. De fet el què m’ha inspirat a escriure aquesta entrada és un nen d’uns 10 anys que aquest matí feia anar el seu mòbil a la parada del bus.

El segon és que els ordinadors són massa cars. És cert que un portàtil és car, (300€ si és destinat a l’educació i uns 600€ si és per a tot), però també és una inversió a llarg termini que pot durar bastants anys. Llegeixo al 20minutos que la mitjana Catalana de despesa en llibres per alumne és de 131€, amb 2 anys la inversió estaria gairebé econòmicament justificada.

Però malgrat els moltíssims avantatges que compensen els inconvenients dels llibres de text hi ha un parell de punts que he estat pensant i encara em semblen problemàtics.

Un d’aquests punts és la presa d’apunts a classe. El portàtil és molt ràpid per a prendre apunts d’història o filosofia on, tot i haver-hi esquemes, es poden fer molt ràpidament. Però no sé quina fluidesa d’escriptura es podria aconseguir en assignatures de números. Em sembla que em seria incòmode prendre apunts de mates al portàtil, però no sé si és perquè realment és així o perquè no ho he fet mai.

Un altre possible inconvienent és el mal ús que podrien fer els alumnes de l’ordinador, ara els professors poden veure perfectament què fan els alumnes (si es passen papers, estudien una altra assignatura quan no toca, etc.). Però com poden controlar el què fan els alumnes si no veuen el seu monitor? Crec en l’educació però tampoc sóc il·lús, i com a solució a aquest problema només se m’acudeixen prohibicions que no em fan el pes (com per exemple que el professor pugui mirar què fan els alumnes des del seu ordinador, etc.).

Doncs bé, per tots aquests motius crec que les avantatges d’usar mitjans tecnològics enlloc de físics en l’educació superen en escreix els desavantatges, però… què en diuen les editorials?

Algunes curiositats de l’element heli

La última hora l’he dedicada a llegir alguns elements de la sèrie Conoce tus elementos del blog de divulgació científica El Tamiz. Un dels articles que m’ha agradat més és el dedicat a l’heli.

L’heli, que s’anomena com el déu grec del sol Hèlios perquè va ser descobert mitjançant una espectroscòpia al sol és el què fa que els globus d’heli volin. La seva petita densitat (0,18 g/ml a 20º) fa que l’atracció terrestre no sigui suficientment forta per retenir-lo, de manera que un globus ple d’heli simplement s’escapa.

Com a curiositat, si mireu la taula periòdica veureu que l’hidrogen és encara menys dens que l’heli (0,09 g/ml a 20º); per sort els globus “voladors” no es fan d’hidrogen perquè aquest, al no ser un gas noble com l’heli, és molt reactiu i s’inflama fàcilment. Sinó demaneu-ho als companys (potser no us respondran) del Dirigible Hindenburg.

Doncs bé, no només és l’heli el què fa que els globus d’heli volin, sinó que també és aquest l’element que ens fa fer veu de Barrufet quan el respirem.

La raó d’això últim és que el so va tres vegades més ràpid amb un medi d’heli que a l’aire normal; això fa que al omplir-ne els nostres pulmons augmenti la freqüència del so generat (que es proporcional a la velocitat del so en el medi) i ens faci la veu més aguda.

Però tampoc us recomano que us passeu gaire estona respirant heli, quan notem que ens ofeguem no és que no ens quedi oxigen; sinó que el cervell envia l’avís de “m’estic ofegant” quan la concentració de diòxid de carboni és més elevada del normal perquè actuem. En canvi, l’heli desplaça l’oxigen i el diòxid de carboni dels nostres pulmons al ser respirat, de manera que no estem respirant oxigen i al no notar la manca de diòxid de carboni tampoc tenim sensació d’ofegament. Per això si ens passem massa estona respirant heli no notem la falta d’oxigen fins que ens maregem.

Doncs res, un parell de curiositats per entretenir la tarda.