Títol: Aprender a vivir
Escriptor: José Antonio Marina
Pàgines: 233
Editorial: Ariel
Idioma: Castellà
Quan a la secció de filosofia vaig veure aquest llibre titulat “Aprender a vivir” em vaig plantejar si no estaria millor ubicat a la secció d’autoajuda, però un cop vist l’autor de seguida vaig recordar que me l’havia recomanat el meu professor de filosofia de batxillerat, el magnànim Pere Sobrerroca, uns mesos abans. Així que… què millor que fer-li cas?
Doncs vaig fer bé, ha estat un llibre que m’ha encantat i d’un autor que m’ha resultat tant amè per la seva manera d’escriure com interessant per la investigació que ha fet d’una teoria de la intel·ligència que comença amb la neurologia i acaba amb la ètica. Com a mi m’agrada: ciència i filosofia.
El llibre, molt ben definit pel seu títol, pretén ensenyar-nos a viure bé. És per això que ens ensenya què és la vida, com hi arribem i com hem d’actuar per arribar a la felicitat; tractant, pel camí, els aspectes psicològics, pedagògics i filosòfics pertanyents que l’allunyen del temut llibre d’autoajuda.
Al llarg del llibre Marina insisteix en l’ús del pensament sistèmic, la forma de pensament que permet raonar tenint en compte tots els elements amb les seves diverses interrelacions. Aquest tipus de pensament és molt útil en qüestions complexes i dinàmiques, i m’ha fet adonar de l’error que vaig cometre a l’entrada “Les emocions i els càstigs“.
En aquesta entrada vaig afirmar que un assassí o hi neix o s’hi fa, em vaig equivocar. Resulta que tots nosaltres som com som degut a una mescla 50%-50% de biologia i educació. Una metàfora que ho explica molt bé és la que compara la vida amb un joc de pòquer: neixem amb unes cartes que hem rebut aleatòriament que poden ser bones o no (les capacitats innates determinades per la biologia), però són amb les que hem de jugar la resta de la nostra vida per a viure bé. Ara bé, tenir unes cartes molt bones no ens garanteix una vida bona, ni viceversa.
Un cop entenem la vida sistèmicament podem passar a l’estudi quantitatiu; Cloninger, Sigvardsson, Bohman i Van Knoring van mostrar com les predisposicions congènites poden ser reconduïdes amb una educació apropiada. Els resultats de l’estudi van ser els següents:
Grup 1. Predispoció congènita a la violència + pares adoptius mal cuidadors.-> 40% dels subjectes violents.
Grup 2. Predisposició congènita a la violència + pares adoptius bons cuidadors.-> 28% dels subjectes violents.
Grup 3. No predisposició + pares adoptius mal cuidadors.-> 6,7% dels subjectes violents.
Grup 4. No predisposició + pares adoptius bons cuidadors.-> 2,9% dels subjectes violents.
Com veieu no tot és néixer o fer-se assassí, així que em disculpo per afirmar-ho tan taxativament.
Canviant de tema, filòsofs actuals com Savater o Marina semblen criticar el determinisme quasi complet en què jo crec:
Savater explica al seu llibre “Ética para Amador” que si algú li diu que no escollim les nostres accions li explicarà el conte del mestre romà que pica al seu deixeble amb un bastó mentre el li diu: -Per què em demanes que pari? Si estic determinat jo no escullo picar-te, de manera que cap efecte em faran les teves paraules!
Marina explica que hem de tenir en compte tant els factors biològics com els socials; si un grup de violadors té una semblança biològica molt gran podem afirmar que principalment els ha mogut la biologia; si, en canvi, tenen un entorn semblant, etc. Podem afirmar que els ha mogut la societat.
Bé, jo penso que estem molt determinats, però recentment he pensat que només estem determinats fins a la última unitat de temps.
M’explico, en l’exemple del mestre que pica el seu deixeble, és la circumstància el què el mou a picar el deixeble, però és el segon abans de començar a picar-lo en què escull començar a picar-lo o no.
Un altre exemple, estem determinats a vestir d’una manera determinada, però no diem que la societat ens va fer anar a comprar aquesta roba precisament el dimarts 16 d’octubre a les 6:46 de la tarda.
És a dir, no som lliures en la deliberació prèvia als actes però si en el precís moment d’actuar.
He d’acabar de polir aquesta hipòtesis però després de pensar-hi bastant no li veig cap inconvenient, potser me li podeu fer veure vosaltres, cosa que us agrairia! Igualment us agrairia que em diguéssiu si sóc el primer en pensar això.
Tornant al llibre, m’ha semblat particularment interessant el següent: resulta que als anys 80 el secretari d’Educació americà va criticar el sistema escolar considerant-lo poc eficaç. La resposta de l’escola va ser la de defendre’s, argumentar que ho estava fent molt bé i donar la culpa a la societat: “Estaven ensenyant les coses adequades i de la manera adequada, però els alumnes no les aprenien. Estaven massa distrets per la televisió, les drogues, el sexe, els conflictes familiars, i les pressions dels seus companys”.
En aquest cas la culpa no és ni del tot de l’escola, ni del tot dels pares: és de tothom, Marina cita aleshores el proverbi africà que diu que per educar a un nen fa falta la tribu sencera. En el llibre posterior a aquest, “Aprender a convivir”, Marina es planteja com podem educar els nens a conviure si ni tan sols sabem conviure els adults.
D’altra banda, m’encanta quan alguns escriptors escriuen clara i concisament el què jo penso però no sé matizar en paraules. Un exemple d’això és quan Marina explica la diferència que hi ha entre la gent optimista i la pessimista citant el llibre de Seligman “Aprenda optimismo”:
Els optimistes acostumen a explicar les coses bones referint-se sempre a causes permanents i universals (tinc bona sort, ho sé fer molt bé, no és tan difícil, els demès són pitjors), i les coses dolentes atribuint-les a causes circumstancials (Avui no he estat en forma, no m’he esforçat el suficient, el meu rival ha tingut sort).
El pessimista, en canvi, pensa el contrari. Atribueix les coses bones a les circumstancials (ha estat una casualitat, el meu rival ho ha fet fatal, era molt fàcil), i en canvi les dolentes a causes permanents (Sóc un inútil, tot em surt malament, ningú em pot voler).
Realment, vista aquesta definició, me n’he adonat que sóc profundament optimista 
Una altra bona matisació és la relació que estableix entre el cap i el cor, alguna vegada em podeu haver sentit dir que s’ha de pensar amb el cap i no amb el cor, Marina ho expressa infinítament millor afirmant que els humans tenim una esquizofrènia normal: a un cantó el cap i a un altre el cor.
Amb el mateix tipus de matisació brillant m’he trobat quan ha sintetitzat en una frase la utilitat de les drogues:
“Les drogues són com un helicòpter que ens deixés al Himalaia per gaudir de la vista, sense haver hagut d’escalar”.
Però no tot han estat bones sensacions al llegir el llibre, hi ha hagut un fragment que encara ara em fa vergonya:
“Fa uns anys, una enquesta va mostrar que prop del 40% d’universitaris nord-americans declarava que haurien violat a algú si haguessin sabut que no haurien estat castigats”.
Marina afirma que en ocasions, algunes formes de violència es fonamenten en un tipus concret de creences, en aquest cas els 40% violadors potencials van afirmar que “a les dones els hi agrada ser violades”. !!!
Realment penso que les creences són molt perilloses, moltíssim, sé que està de moda citar tot el què han fet les religions per culpa de les creences, així que no ho faré; però sí que us diré que moltes creences estan fonamentades única i exclusivament amb prejudicis que fan que algunes persones no entrin mai en raó, estan absolutament convençudes de la seva certesa i són incapaços de rendir-se davant de bons arguments. Tenen una mena de filtre que els hi fa arribar les notícies que reafirmen la seva creença, però rebutja les que la contradiuen.
Per exemple, algun nacionalista català racista criticarà l’àrab que no li ha parlat en català a la parada d’autobús però farà cas omís a l’àraba Yasmina Asfour que va guanyar el Premi Sant Jordi 2008 en català.
Per acabar, dir que Marina afirma que ell escriu assaig espanyol, un tipus d’assaig que uneix el rigor del coneixement amb la gràcia de l’expressió. Totalment d’acord, us el recomano.
