Títol: Les preguntes de la vida
Escriptor: Fernando Savater
Pàgines: 286
Editorial: Ariel
Idioma: Català
Traductora: Mercè Senabre
Fa un parell de nits vaig acabar aquest llibre i encara no tinc massa clar si en conjunt m’ha agradat o no. El llibre consisteix en un passeig pels diversos aspectes que ha estudiat la filosofia al llarg de la història: la mort, la llibertat, els contractes socials, la raó, la bellesa, el temps, l’univers…
Alguns temes m’han agradat més que d’altres perquè el llibre està orientat a alumnes de batxillerat i tracta els temes bastant per sobre, de manera que els punts que jo m’havia estudiat i mirat m’han semblat poc desenvolupats i aquells als que jo mai hi havia prestat gaire atenció m’han semblat molt interessants.
Nogensmenys, el fet que l’hagi escrit Fernando Savater m’ha traumatitzat una mica, quan estava a mitjans del llibre va sortir a la tele fent el papanates firmant el Manifest per la defensa del castellà, cosa que va fer que li agafés mania al llibre durant un parell de setmanes i el castigués a la tauleta de nit. Això no obstant, les seves orientacions polítiques no ens han de distreure de la seva bona filosofia, crec que els filòsofs d’avui en dia s’han d’involucrar amb la societat -i la política és una bona manera-, per tal de no posicionar-se a un nivell superior com Plató.
És per això, que un cop superat l’enuig he pogut extreure alguns bons ensenyaments del llibre…
Especialment m’ha agradat el primer capítol “La mort per començar”. Possiblement perquè és un tema que m’he plantejat poc, per exemple la reflexió d’Epicur: “No s’ha de témer a la mort, perquè no hi coexistim mai: mentre hi som nosaltres, la mort no hi és; quan arriba la mort, deixem de ser-hi nosaltres”. Potser el què ens fa por és el fet de marxar, però fet i fet més que marxar és tornar: “Neguitejar-se pels anys i els segles en què ja no serem entre els vius resulta tan capriciós com amoïnar-se pels anys i els segles en què encara no havíem vingut al món”. Punts de vista molt freds (o objectius?) que es contraposen amb el temor amb què es viu la mort a occident i amb l’alegria que es viu a d’altres cultures.
Al capítol “La llibertat en acció” Savater cita el mateix fragment d’Aristòtil que ja cità a “Ética para Amador” i que us copio perquè em sembla molt interessant:
“En la seva Ètica a Nicòmac, Aristòtil imagina el cas d’un capità de vaixell que ha de dur un carregament determinat des d’un port a un altre. Enmig de la travessa s’aixeca una gran tempesta. El capità arriba a la conclusió que no pot salvar el vaixell i la vida dels seus tripulants si no és llançant la càrrega per la borda per equilibrar l’embarcació. De manera que la llança a l’aigua. Ara bé, l’ha llençada perquè ha volgut? Evidentment sí, perquè hauria pogut no desempallegar-se’n i així arriscar-se a morir. Però evidentment no, perquè el que ell volia era portar-la fins a la seva destinació final: altrament, s’hauria quedat tan tranquil a casa sense salpar! De manera que l’ha llençada volent… però sense voler. No podem dir que l’hagi llançada involuntàriament, però tampoc que llençar-la fos la seva voluntat. De vegades es diria que actuem voluntàriament… contra la nostra voluntat“.
És amb aquestes disquisicions que Savater et va ensenyant el què és la filosofia, i ho acaba de matitzar a l’epíleg citant a A.Comte-Sponville i L. Ferry: “La filosofia no és pas un llarg riu tranquil, on cadascú pot pescar la seva veritat. És un mar on mil onades s’enfronten, on mil corrents s’oposen, es troben, de vegades es barregen, se separen, es tornen a trobar, s’oposen de nou… Cadascú hi navega com pot i d’això en diem filosofar”.
Un altre capítol que m’ha semblat molt interessant és el de l’univers. Mentre en l’època de Plató la majoria de gent creia que l’univers era finit, Arquites de Tarent va fer un raonament que va fer-ho replantejar tot: “Si jo em trobés en el límit extrem del cel, podria estendre cap a fora la mà o un basto? Certament fóra absurd que no ho pogués fer; però si ho aconsegueixo, això ha d’implicar que a fora hi ha alguna cosa, ja sigui un cos o bé un lloc”. Curiós, si més no.
Per acabar dir que m’ha sorprès com a l’epíleg explica si fa no fa el mateix que jo vaig explicar a Cultura i ciència, i m’ha fet pensar que l’escissió de filosofia i ciències que es va produir al voltant del 1900 fou un error, ja que produeix persones científicament molt cultes però filosòficament nul·les…
“Un pensador que avui intentés fer-se preguntes filosòficament serioses sobre la matèria ignorant-ho tot de la física i la química actuals seria un xaman o un nigromant, mai un filòsof. [...] No totes les persones cultes són filòsofs, però no hi ha filòsofs declaradament incultes… i les ciències són part imprescindible de la cultura, no pas una desviació d’interès purament instrumental. Sense preparació cultural prèvia la filosofia a tot estirar arriba a fórmules no totalment irrellevants però si força limitades com ara el “no som ningú” “.
En definitiva, és un llibre que pot ser molt interessant pels curiosos que es volen introduir en aquest món però molt bàsic per qui ja està versat en aquests temes. Així que vosaltres mateixos podeu decidir si és per vosaltres o no, si ho és, us asseguro que us agradarà, però heu de tenir en compte que “qui no sigui capaç de viure en la incertesa farà bé de no posar-se mai a pensar”.
