[Llibre] Apocalipsis Z

Títol: Apocalipsis Z

Escriptor: Manuel Loureiro
Pàgines: 294
Editorial: Dolmen
Idioma: Castellà, versió original en castellà

Acabo d’acabar aquest llibre i per mi ja és un llibre de capçalera, si més no en la temàtica zombi que tant m’agrada.

L’edició d’aquest llibre és força peculiar, el seu escriptor va començar escrivint-lo al seu blog i gràcies als milers de lectors l’editorial Dolmen li ha publicat.

El llibre és el diari d’un advocat supervivent a una epidèmia zombi començada a Rússia i que ja ha arribat a Espanya.

Aquest estil fa que el llibre enganxi des del primer moment ja que no hi ha pàgines per omplir i el ritme es manté frenètic a cada entrada. És per això que, tot i tractar els clàssics de la temàtica zombi, no sigui un més.

També ajuda que el protagonista no sigui el típic Rambo sense por a res que sap disparar tot tipus d’armes i pilotar des de Boeings fins a avions de guerra. Tot el contrari, és una persona normal i corrent que veu, no sense por, que el què abans el feia vomitar ara no li desperta cap sentiment. En aquest sentit la novel·la és molt més realista que algunes pel·lícules zombis on el protagonista atravessa una multitud de zombis a 140 km/h amb un Clio sense que el cotxe pateixi danys, a Apocalipsis Z cada pas el mediten perquè saben que els hi va la vida.

Ara bé, en alguns casos es nota que Loureiro és un advocat i no un escriptor professional; l’abús de les comes i algun error cronològic ho denoten. Però passa molt desaparcevut perquè el llibre està realment ben escrit.

D’altra banda, he detectat molt frikisme per Internet en la temàtica zombi; gent preguntant-se si els zombis fan la digestió, si tenen olfacte, si saben nedar o pujar escales, etc. La meva pròxima compra serà la Guía de supervivencia a un ataque zombie de Max Brooks, més val prevenir que curar.

Per acabar, dir que Loureiro ja està escrivint la segona part d’aquesta història, anomenada Apocalipsis Z: Los días oscuros. Aquesta vegada, però, en forma de novel·la normal i corrent, el què suposa un problema perquè es fa difícil que sigui llegible a través del blog. És per això que esperaré a que es publiqui físicament.

Cites de Christine, de Stephen King

Ara que ha començat la festa major de Manresa he recordat el llibre que estava llegint exactament fa 365 dies.

Recordo que vaig venir en autobús des de Segur de Calafell per anar de festa un divendres o un dissabte, no ho recordo, i que durant el viatge no vaig parar de somriure.

El motiu era el llibre que estava llegint; Christine, de Stephen King. Té molts passatges i frases  que t’arranquen un somriure, i he aprofitat una estona morta per buscar-les i compartir-les amb vosaltres.

Tenía ese olor a coche nuevo que es el mejor olor del mundo. Reflexionó. -Excepto el olor a coño, quizá.

Las chicas querían saber qué veía ella en él, por amor de Dios; los chicos, siempre más prácticos y prosaicos, sólo querían saber si mi amigo había conseguido tirársela.

Ni siquiera era la primera vez que me fijaba en ella, porque Leigh Cabot era, para decirlo sencillamente, una hermosa muchacha. He observado que, en las obras de ficción, los autores inventan siempre una imperfección aquí o allá en las mujeres que presentan, quizá porque creen que la auténtica belleza es un estereotipo, o porque creen que algún que otro defecto da mayor realismo a la dama. así, pues, ella será hermosa no obstante tener un labio inferior demasiado largo, o una nariz demasiado afilada, o quizá tenga el pecho liso. Siempre hay algo..
Pero Leigh Cabot era simplemente hermosa, sin atenuaciones. Su piel era clara y perfecta, de ordinario con un toque de color perfectamente natural. Tendría alrededor de 1,70 de estatura, bastante para una mujer, pero no demasiado, y su figura era preciosa: pechos altos y firmes, una cintura tan pequeña que parecía casi como si pudiera uno rodearla con las manos (en cualquier caso, daban ganas de intentarlo), bellas caderas, piernas magnificas. Rostro hermoso, figura armoniosa e incitante: artísticamente desprovista de interés, supongo, sin un labio inferior demasiado alargado, o una nariz afilada, o un abultamiento o prominencia en alguna parte (ni
siquiera un atractivo diente torcido… debía de tener también un gran ortodontista), pero, ciertamente, no carecía de interés mirarla.

Supongo que si esto fuese un relato inventado, lo terminaría diciendo que el caballero de la pierna rota del garaje de Darnell cortejó y conquistó a la bella dama… la del pañuelo rosa de nailon y los arrogantes pómulos nórdicos. Pero no sucedió así.

- Mira, hijo, probablemente eres demasiado joven para buscar sabiduría en las palabras de nadie que no seas tú mismo, pero te voy a decir una cosa: el enemigo es el amor.- Asintió lentamente con la cabeza -. Sí. Los poetas confunden continua y obstinadamente el amor. El amor es un viejo asesino. El amor no es ciego. El amor es un caníbal de visión extremadamente aguda. El amor es como un insecto: está siempre hambriento.
- ¿Qué come? – pregunté, sin conciencia de ir a preguntar nada en absoluto.
La totalidad de mi ser, excepto la boca, pensaba que aquella conversación era absurda.
- Amistad – dijo George LeBay -. Devora la amistad. Yo, en tu lugar, Dennis, me prepararía ahora para lo peor.

[Llibre] El retrato de Rose Madder

Títol: El retrato de Rose Madder

Escriptor: Stephen King
Pàgines: 487
Editorial: Debolsillo
Idioma: Castellà, versió original en anglès

Fa un parell d’hores que he acabat aquest llibre i s’ha de dir que és un llibre de contrastos, amb molts alts i baixos.

L’argument gira al voltant d’una dona maltractada que veu en un quadre la única manera de salvar-se del seu marit que l’està perseguint inexorablement.

King, que en aquella època encara escrivia el què li passava pel cap enlloc de el què li agrada a la crítica no es deuria conformar amb el típic thriller i va voler afegir un toc paranoic amb el quadre misteriós que, en la meva opinió, l’esguerra. El llibre és molt llegible fins que apareix un univers nou ple de paranoies que no s’agafen per enlloc. Puc entendre que el personatge del quadre representa metafòricament a la nostra part dolenta amb qui a vegades hem de comptar per solucionar els nostres problemes, però ni així.

El mateix escriptor afirma al seu llibre Mientras escribo que moltes vegades comença una història sense saber com continuarà, gairebé sempre li surt bé, però en aquest cas sembla que hagi començat escrivint un thriller i li hagi volgut encabir una història fantàstica.

A més a més, del creador de personatges com Tom Cullen, el deficient d’Apocalipsis (¡Lo he pensado! ¡Hurra por mí! ¡Lo he pensado yo solo! ¡Hurra por Tom Cullen!); Paul Sheldon, el damnificat de Misery o Linage de La Tormenta del Siglo me n’esperava de tot menys uns personatges tan plans:

El marit de la protagonista, el maltractador, és de bon tros el millor personatge de tots, un policia molt intel·ligent alhora que dolent, la qual cosa el converteix en un ésser maquiavèlic i calculador. És especialment interessant perquè t’ensenya diversos coneixements policíacs com per exemple que quan algú fuig i tria un sentit a l’atzar s’acostuma a decantar per la mà dominant, o que portar alguna cosa molt cridanera com un barret gegant fa que la gent no es fixi amb tu sinó amb la cosa estranya o que perseguir algú pot ser molt fàcil si pots arribar a pensar amb ell.

La muller del protagonista és un personatge molt fluix alhora que odiable, no m’agrada dir-ho, però en algun moment preferia que el dolent se sortís amb la seva enlloc que aquesta bleda. Com pot ser que s’escapés de casa i al punt de venta de tickets d’autobús digués que se’n va a 1200 km de casa amb només anada i sense maletes?

El nou xicot de la protagonista és el típic personatge que no aporta res al llibre més que la suposada pena que t’hauria de fer si el matessin, el típic personatge dels thrillers mediàtics que pretén ser entrenyable però acaba sent un pesat amb els seus detalls romàntics que suposadament t’han de fer veure com de bona persona és.

En definitiva, és un llibre que hauria pogut ser força bo si a King no se li hagués anat a la pinça a mitjans del llibre.

Virtualbox: GNU/Linux i Windows alhora!

D’aquí poc començo la universitat i he vist que, almenys en una assignatura, em caldrà Windows.

Com que només tinc instal·lat GNU/Linux vaig començar a pensar què podia fer per solucionar el problema.

El primer que vaig pensar va ser fer dues particions amb arranc dual, però és un rotllo: estic a GNU/Linux tan tranquil·lament i per anar a fer una pràctica he de reiniciar, entrar en un sistema on no tinc res per mà, etc.

De manera que li vaig demanar al meu germà què podia fer i em va dir en aquests casos ell usava una màquina virtual.

Virtualitzar consisteix en fer córrer un sistema operatiu dins d’un altre sistema operatiu. Els meus coneixements del tema són insuficients per explicar-vos-ho, però jo ho he entès una mica gràcies a l’entrada màquina virtual de la Wikipedia.

El programari de virtualització que he escollit és el VirtualBox, el qual té una versió privativa i una lliure, aquesta última amb algunes limitacions com és la manca de suport USB que necessito…

Un cop decidit a usar el Virtualbox em vaig mentalitzar per lluitar amb mil problemes, però no m’he topat amb cap: baixar el .deb, instal·lar-lo i fer uns pocs clics per instal·lar Windows tot sabent que no puc fer malbé el meu sistema GNU/Linux.

Perquè veieu com queda tot us deixo la següent captura de Windows dins del meu GNU/Linux:

Funciona tot molt ràpid i a la perfecció a excepció dels videojocs que no funcionen perquè el VirtualBox emula una targeta gràfica virtual sense acceleració gràfica.

Doncs bé, només dir que és una opció molt interessant si necessiteu alguna aplicació que només funciona a Windows i no us sembla còmode anar reiniciant quan la necessiteu.

Cotxe de Google fent fotos a Manresa

Avui a les 12 al C/ Alcalde Armengou he vist passar un cotxe amb un trípode a sobre molt estrany, he pensat que potser era el cotxe de Google fent fotos panoràmiques pel Google Maps Street View. Però m’ha estranyat que en fes aquí a Manresa.

Més tard, a les 15 a la C/ Cardona ha tornat a passar el mateix cotxe i he pogut veure una enganxina de Google a la porta dreta; així que sí, Manresa estarà al Google Maps Street View.

Actualitzo: El Grap també ha vist el cotxe i ell li ha pogut fer una foto, de manera que canvio la foto que vaig trobar per Internet per la seva:

De moment encara no han penjat les imatges, però quan hi siguin em podreu buscar.

Respecte als problemes de privacitat que representa he llegit a aquest blog que Google ha desenvolupat un sistema que detecta les cares i les difumina automàticament i un lloc web per avisar d’imatges que creiem que no han d’estar penjades.

[Llibre] La expedición

Títol: La expedición

Escriptor: Stephen King
Pàgines: 223
Editorial: Debolsillo
Idioma: Castellà, versió original en anglès

El 1985 Stephen King va publicar Skeleton Crew, la seva segona antologia de contes. En castellà, i per qüestions d’edició com apunta una nota de la redacció a La Expedición, s’ha publicat Skeleton Crew en quatre volums: La niebla (que ja em vaig llegir), La expedición, Historias fantásticas i Dos historias para no dormir.

En primer lloc he de dir que no sóc gran amant dels relats de terror que es publiquen avui en dia, a diferència d’alguns més antics com són els d’Edgar Allan Poe o H.P. Lovecraft. Seguraments els hi trobo a faltar el deix a bogeria dels dos mestres del terror?

Doncs bé, La expedición no ha estat una excepció, dels 4 relats que conté: La expedición, Abuela, Superviviente i La balada del proyectil flexible només m’ha agradat Superviviente.

Superviviente, tracta un tema que jo sempre m’he plantejat: la possibilitat d’alimentar-se d’un mateix. Aquesta idea li va semblar tan nauseabunda a King que va decidir intentar-ho, per informar-se va anar a demanar-li a un metge amic seu que ja començava a acostumar-se a les seves estranyes preguntes (l’any anterior li va demanar si un home es podria empassar un gat sencer) i li va dir que les persones, com els animals, som energia acumulada. De manera que sí, ens podem alimentar de nosaltres mateixos.

Referint-se a aquest relat King va dir:

«Dentro de lo que concierne a los cuentos cortos, me gustan más los espantosos. Sin embargo, la historia “Superviviente” llega un poquito demasiado lejos, incluso para mí».

La expedición és un relat de ciència ficció on es veu com King intenta allunyar-se del gènere del terror… sense èxit. És un relat previsible amb amb descripcions científiques tan pobres que van fer que li rebutgessin l’escrit a la revista Omni.

El relat la Abuela succeeix a la pell d’un nen de onze anys que es queda sol amb la seva àvia boja, es creu que King mostra les pors que patia quan el deixaven sol amb la seva àvia invàlida. Tot i que el conte transcorre d’una forma interessant el final és previsible i gens sorprenent. A més a més es nota com King ha intentat copiar sense èxit alguns trets més característics del seu admirat Lovecraft: profanacions, llengües estranyes, poders ocults, etc.

L’últim relat del llibre, La balada del proyectil flexible, tracta la bogeria. Tots els escriptors de terror han tractat tard o d’hora el tema de la bogeria, en la meva opinió qui ho ha fet més brillantment és Edgar Allan Poe amb Corazón Delator. Però King ha tractat la bogeria d’una forma esperpèntica i patètica: Fornits que viuen dins de les màquines d’escriure que tiren un spray anomenat Fornus que representa la felicitat? Va home va!

En fi, 4 contes dels quals només se’n salva un i a sobre el més curt de tots amb només 32 pàgines. Us deixo un enllaç amb el relat i així us podeu estalviar de comprar el llibre.

[Llibre] Joan Vilanova, itinerari vital i artístic

Títol: Joan Vilanova, itinerari vital i artístic

Escriptors: Pere Sobrerroca i Francesc Comas
Pàgines: 175
Editorial: Parcir Edicions Selectes i Zenobita Edicions
Idioma: Català

Avui m’he llegit aquest llibre; primer volum de la col·lecció de llibres que Parcir i Zenobita estan editant per donar a conèixer la cultura manresana, i s’ha de dir que m’ha resultat molt interessant, evidentment no és una novel·la que enganxi per la seva trama, però el què explica és prou interessant com per haver-me tingut unes horetes llegint.

L’obra, escrita per l’historiador Pere Sobrerroca junt amb Francesc Camps és un itinerari vital i artístic de la vida del dibuixant Joan Vilanova, nascut el 1908 a Manresa i molt apreciat tant per la seva implicació a la vida pública manresana com per les seves il·lustracions que tot sovint contenien temes manresans.

L’itinerari, molt ben estructurat, comença amb una breu biografia del dibuixant: nascut a Manresa, autodidacta en la major part de la seva carrera artística, treballador a la Companyia Anònima Manresana d’Electricitat i cartògraf durant la guerra. Aquesta biografia és molt agraida perquè amb només 7 pàgines ofereix els coneixements suficients per entendre la vida i el llibre.

A continuació ens trobem amb un passeig per l’obra de Joan Vilanova on, amb nombroses imatges, veiem com de diversa és la seva obra en quant a tipus de dibuix: caricatures, dibuixos a revistes, acudits, auques, goigs, programes de festes, Nadales, etc., i tècniques: contorns definits, afegiment de trames i clarobscurs més tard, ús majoritari del llapis, algun oli, etc.

Pot semblar que aquesta diversitat de tècniques i entorns farà el llibre complex i feixuc, per sort no és així: els escriptors han aconseguit mostrar clarament i distinta les diverses tècniques i on les usava d’una forma més entenedora del què m’he trobat en alguns altres llibres per l’estil.

Per acabar, un cop explicat què i com dibuixava ens trobem amb un capítol dedicat a les imatges amb temes manresans que va fer Vilanova; tot i que a nivell personal els dibuixos d’aquesta secció no em fan el pes al ser de contorns molt definits m’ha agradat especialment l’escrit adjacent en que, amb l’excusa de la imatge, els dos escriptors expliquen com era la vida de Manresa fa uns anys tractant temes com el de les enramades, la disputa pel pont de l’estació, la història de la Sèquia, les processons dels Gremis, etc.

De fet trobo molt important conèixer una mica més el nostre entorn, fa mesos vaig comentar que coneixem poc el nostre entorn natural, afegeixo que coneixem encara menys el nostre immediat entorn cultural. I aquest llibre, pels manresans, és una bona forma de posar-hi remei.

I és que el llibre està molt, potser massa, orientat a manresans, alguns carrers i llocs que cita em sonen però no hi sabria anar i encara menys en tinc un referent clar al cap. Per solucionar això trobaria molt útil un mapa al final del llibre amb les ubicacions senyalades; per exemple, que quan el llibre digui “al costat del carrer de Santa Llúcia (1)”, es pugui consultar on està aquest 1 al mapa.

Nogensmenys, l’edició està molt ben cuidada: les imatges estan aprop del text que les cita; les explicacions són clares i llegibles, sense abusar de les floritures lingüístiques que no calen en aquest tipus de llibres (i ho ressalto perquè a vegades sembla que alguns historiadors intenten ser poetes i no poden) i el text és quasi impecable a nivell tipogràfic i ortogràfic (cosa que desgraciadament és cada vegada més infreqüent).

Per acabar, dir que el llibre és molt interessant per a qui li interessi, això és: manresans curiosos i estudiants del tema, en cas contrari el llibre és farà feixuc, però bé, no critiquis a la revista de física quàntica que t’has comprat perquè no hi havia la Hola.

[Llibre] Insomnia

Títol: Insomnia

Escriptor: Stephen King
Pàgines: 890
Editorial: Debolsillo
Idioma: Castellà, versió original en anglès
Traductora: Bettina Blanch Tyroller

Quan aquesta tarda he acabat aquest llibre m’ha envaït la sensació de tornar a la realitat, les 7 hores que m’he passat avui llegint han fet que m’endinsés tant a la ciutat de Derry que acabar el llibre ha estat quasi melancòlic, paraula bonica per dir tristesa, segons King.

Insomnia, publicat el 1994; té lloc a Derry, la tenebrosa ciutat on Stephen King ja hi va ubicar It i posteriorment El cazador de sueños.

L’argument gira al voltant de Ralph Roberts, un jubilat de 70 anys que després de la mort de la seva muller comença a patir un insomni que el tortura i que gairebé el fa enfollir.

És un començament particularment anguniós tant pel càncer de la seva muller que avança inexorablement:

Ralph lo escuchaba, escuchaba el reloj de la muerte que sonaba dentro de Carolyn, y le acometía la sensación de que se le iba a quebrar el corazón de pena y terror. ¿Durante cuánto tiempo tendría que sufrir aún antes de que llegara el fin? ¿Durante cuánto tiempo tendría que sufrir él? ¿Y cómo iba a vivir sin ella?

Com per l’insomni posterior que cada dia activa l’interruptor més d’hora: les 4, les 3, les 2… les esperes de Ralph al sofà d’orelles abans de que surti el sol són penoses durant i després:

Permaneció sentado en la cama durante un rato, con la cabeza gacha, el cabello revuelto y erizado, los dedos entrelazados entre los muslos. Por fin se levantó, se calzó las zapatillas y caminó arrastrando los pies hasta el salón. Había llegado el momento de esperar a que saliera el sol.

Ralph empezó a subir la cuesta de Harris Avenue, sintiendo el peso de los extraordinarios ojos de Lois sobre él e intentando mantener la espalda erguida. Creía que lo estaba haciendo bastante bien, pero no era fácil. No había estado tan cansado en toda su vida.

Però l’insomni no és fortuït, és l’enllaç entre el món irreal i el món real. Món irreal que King recrea amb les Moires, tres éssers de la mitologia grega (Cloto, Làquesis i Àtropos), que trenen els fils de les vides humanes i després els tallen.

Aquesta connexió entre móns es va fent cada vegada més palesa i comença quan Ralph veu unes aures a les persones que li permeten veure el seu interior: no són al·lucinacions, són realitat augmentada. Ralph ha pujat un nivell en l’escala de la percepció.

Aquest context fantasmagòric està immers dins de la commoció amb què la ciutat de Derry està vivint la polèmica arribada de Susan Day, famosa abortista estimada per uns i detestada a mort per d’altres.

Com veieu l’argument està escindit en dues parts: una de sobrenatural i una de terrenal. Ambdues molt ben tractades i finalment lligades. Tot i que no tan brillantment com King uneix les dues històries al final de It, un dels finals més emotius que he llegit d’aquest autor.

En la part sobrenatural King recrea un univers com ja havia fet el seu admirat Lovecraft. De fet King usa diverses tècniques que ja va usar el geni de Providence fa una mica més d’un segle: connexió d’històries entre els seus llibres, l’ús de retalls de diari, l’ús de pobles ficticis com Castle Rock i Derry, etc.

I és que Insomnia, junt amb la saga de La Torre Oscura teixeixen gairebé completament l’anomenat univers King. Un univers que consta de diversos nivells de realitat on s’hi amaguen tant coses espantoses com d’una bellesa inàudita, King representa aquests nivells metafòricament a la torre fosca de la saga La Torre Oscura.

En certa manera, King ens recorda que el què percebem els humans és ínfim respecte tot el què hi ha a l’espectre electromagnètic:

El què m’agrada molt de King són les explicacions que dóna dels fenòmens sobrenaturals que inventa, en aquest llibre ho ha raonat amb les Moires de la mitologia grega; a La Mitad Oscura és el doppelgänger del protagonista, etc. Ara bé, de tots els llibres que he llegit el que explica els fenòmens paranormals més creïble i científicament és Richard Matheson a Soy Leyenda.

En la part terrenal del llibre ens trobem amb la peculiaritat de comptar amb uns entranyables protagonistes de la tercera edat (que no treu que hi hagi sexe ). Tot i que evidentment no arriben ni a la sola de la sabata de qui considero el millor personatge de King: Linage, el dolent de La Tormenta del Siglo. Malgrat això, en alguns casos els personatges actuen d’una forma plana poc d’acord amb el què s’espera d’ells, vull entendre que King ha plantejat els avis com a gent imprevisible enlloc de no saber haver fet quadrar la descripció amb l’acció.

Ara bé, se m’ha fet una mica pesat tota la parafarnàlia que envolta l’arribada de la famosa abortista Susan Day, segurament no m’ha semblat massa interessant perquè a Espanya aquest debat no és tan polèmic com als Estats Units.

En definitiva, la novel·la és un passeig per la real irrealitat, pel llindar de la bogeria. I aquest passeig ha esdevingut el vint-i-vuitè llibre que m’he llegit del Mestre del Terror.

“La gente cree que soy una persona bastante extraña. Eso es incorrecto. Tengo el corazón de un niño pequeño. Está en un frasco de vidrio sobre mi escritorio.” Stephen King

Com nedar al mar, consells d’un novell

Com sabeu tinc intenció de fer una triatló en els propers mesos; no sé quan, perquè primer he d’habituar-me al canvi d’aires del proper curs (ciutat, universitat, etc.), però ja hi vaig pensant.

Segurament la disciplina que porto més fluixa és la natació, tinc un 19’30” en 5 km corrent i porto bastants kms de bici a sobre.

Però amb la natació ja no tinc tanta experiència, havia nedat fins als 13 anys i ara fa uns mesos em vaig tornar a apuntar a la piscina. Però clar, nedar només a la piscina volent fer una triatló al mar no és el més aconsellable, de manera que estic aprofitant les vacances a Segur de Calafell per entrenar al mar.

Així que amb una crema ISDIN protectora i antimeduses, les ulleres i el banyador em vaig llençar al mar:

El primer dia va ser un fracàs, acostumat a tocar de peus a terra el mar va cobrar una nova dimensió i això, junt amb el banc d’algues que em va envoltar, em va fer sortir en menys de 3 minuts.

El segon dia ja no va ser un fracàs, el meu germà va venir al meu costat amb el matalàs i ja vaig fer 600m.

Els dies successius cada cop m’he sentit més segur i confiat i ja puc nedar sol sense problemes, de manera que tot i no saber-ne massa us donaré uns consells barreja del què he après per experiència i del què he llegit.

En primer lloc cal mentalitzar-se que nedar al mar no és nedar a la piscina: aquí hi ha animals vius, corrents, onades, algues i si teniu cap problema no teniu una corxera al costat on aferrar-vos.

Dit això:

1r. La respiració

És completament diferent la respiració del crol a la piscina que al mar.

A la piscina simplement traiem el cap per agafar aire i l’enfonsem per deixar aire i descansar l’esquena.

En canvi, al mar, hem d’afegir-hi dos conceptes més: correcció de trajectòria i control del nostre voltant.

Al agafar aire és útil cada 4 o 5 braçades treure el cap per davant per veure si se segueix en línia recta, com has d’esquivar l’espigó, etc. Jo em pensava que nedar en línia recta era fàcil i no ho és tant.

Al deixar aire hem de mantenir els ulls oberts per mirar què tenim a sota. Jo al mar deixo aire mirant més endavant que a la piscina i cada 6-7 braçades moc el cap per controlar tot el meu voltant.

Al principi em feia angúnia posar el cap sota l’aigua pel què hi haurà, de fet fins i tot m’espantava amb les visions que provoquen les cèl·lules mortes dels nostres ulls (els típics cuquets). Però quan has nedat uns quants dies ja és un costum mirar què tens a sota i acaba sent força útil, ahir per exemple em vaig topar amb una medusa a menys d’un metre, si no hagués estat atent al meu voltant segur que l’hauria tocada.

Respecte el cantó per on respirar jo sempre he respirat pel dret, però he llegit que en cas de molta mala mar (quan jo no em poso a l’aigua ) es pot tant respirar cap a les onades per veure quan venen o mirant a la costa perquè et passin per sobre.

2n. Els corrents.

Els dies que m’he posat a l’aigua ho he fet amb bandera verda o groga, de manera que no he tingut cap entrebanc amb les corrents.

Nogensmenys, us explico el què he llegit a d’altres blogs.

En primer lloc cal no fiar-nos de les banderes, un nedador explicava al seu blog que més d’una vegada el mar està completament quiet i oneja la bandera verda però s’ha trobat amb una ressaca (corrent cap endins) impressionant. Aconsellava entrar a l’aigua, deixar-se flotar i veure cap on porta la corrent abans de començar a nedar, jo ho faig i és força útil per saber com haurem de corregir la trajectòria durant la travessia.

En cas de que ens enxampi ressaca cal no nedar en contra d’aquesta perquè no avançarem i ens esgotarem, cal traçar diagonals per anar a la platja més propera.

3r. On nedar.

Ja sé que queda molt mascle nedar a centenars de metres de la platja amb 20 metres d’aigua a sota, però és molt inconscient.

En primer lloc pels problemes que ens poden sorgir. Què passa si ens ve una rampa, un mareig, ens topem amb un banc de meduses o se’ns gira ressaca a 150 metres de la costa?

En segon lloc perquè si tenim 20 metres d’aigua a sota hi ha molta més probabilitat que hi hagi bitxos que si en tenim 1. A més a més, amb poca aigua a sota ho podem veure tot.

Fet i fet no cal molta aigua per nedar crol còmodament, tenint en compte que la mà dreta busca el mugró esquerra i viceversa la mà no s’allunya més de dos pams del pit. Així que amb un metre i poc d’aigua ja n’hi ha prou.

Ara bé, tampoc va bé nedar on trenquen les onades, jo em col·loco just darrere d’aquest punt i, a la costa Daurada, això suposa uns 1,8 metres de profunditat o així. Còmode i segur.

4t. Velocitat.

És cert que no nedo tan ràpid com a la piscina, he perdut al voltant de un minut el kilòmetre, però l’alta salinitat del mar Mediterrani fa que es floti molt més. I per mi, que les cames em són un pes afegit, m’és un avantatge.

5è. Escalfar.

A la piscina més d’una vegada m’ha vingut alguna rampa per no escalfar correctament, al mar m’ho prenc més seriosament i començo nedant lent i aprop de la costa fins que em noto escalfat.

Bé, jo diria que això és el què hauria volgut trobar si estigués mirant consells per nedar al mar per primera vegada. Espero que us sigui útil i us deixo un parell de fotos de la travessia que vaig fer ahir de 1000m, intentaré fer-la anada i tornada abans de tornar a Manresa!

[Llibre] Los 36 hombres justos

Títol: Los 36 hombres justos

Escriptor: Sam Bourne
Pàgines: 490
Editorial: Debolsillo
Idioma: Castellà, versió original en anglès

El thriller és un gènere perillós perquè hi trobem de tot; des de genialitats com les d’Alfred Hitchcock fins a insults a l’intel·lecte com els de Dan Brown. El motiu és simple, és un gènere on tot s’hi val: que vols que hi hagi un meteorit que acabarà amb la humanitat, una conspiració mundial, tres ordres religiosos, dues sectes i un hacker? Cap problema! Fes un thriller!

I és que el thriller ho permet tot; no és com una novel·la històrica on un error desacredita l’escriptor, ni com el gènere del terror que mal portat pot fer riure o com la novel·la policíaca que compte amb un exigent públic. Aquí és campi qui pugui!

En aquest cas el thriller ve de la mà del periodista Sam Bourne, i ens trobem amb tots els elements indispensables del gènere: una secta, una tia bona, capítols curts, cliffhangers, l’amic informàtic, les llengües mortes, el bo que és dolent i el dolent que és bo, etc. En definitiva, “Los 36 hombres justos” és el thriller per excel·lència.

Però, què significa això? Per mi, que he llegit pocs llibres d’aquest gènere significa que mentre el llegia tenia la sensació d’estar llegint només per saber què passaria enlloc de curiositat per aprendre, empatia amb els personatges, ambient atraient, etc. Això fa que el thriller típic sigui estimat per uns i detestat pels altres: estimat per qui ha llegit pocs llibres del gènere i es vulgui entretenir una mica i detestat per qui busqui quelcom més en el llibre.

Per sort, quan vaig començar a llegir aquest llibre ja sabia a què m’atenia gràcies a les múltiples pistes: escrit per un periodista que debuta amb aquest llibre, Best-Seller i thriller. Ja venia mentalitzat del què seria: una lectura entretinguda sense més, i molt entretinguda que ha estat!