Les emocions i els càstigs

En aquesta entrada pretenc comentar una qüestió que s’està deixant de banda en la nostra atrafegada societat i que considero de magne importància, es tracta de les emocions i dels càstigs injustos en assassins. Us pot semblar que aquests dos temes no tenen cap relació, jo tampoc li veia fins que m’he posat a estudiar el tema aquesta tarda…

Les emocions, algunes de les quals preferiríem no patir mai com la ràbia, la pena o el fàstic són molt necessàries per a sobreviure i estan íntimament relacionades amb la selecció natural. Les emocions es tracten de canvis al sistema nerviós central i les tenim com a respostes a les necessitats de supervivència i reproducció de l’ésser humà, és a dir, és imprescindible la pena perquè sinó ens mataríem entre nosaltres sense cap mena de remordiment i ens extingiríem; és imprescindible la por per a témer la mort, valorar la vida i sobreviure, etc. En definitiva, si no ens hem extingit durant tants anys és perquè tenim un instint de supervivència molt fort determinat en part per les emocions.

Fisiològicament les emocions són molt complexes i el meu coneixement dista molt del dels neuroquímics, però el fet que sorgeixin de cadascun de nosaltres planteja molts interrogants difícils o impossibles de resoldre però no per això menys interessants.

Per exemple, l’amígdala està relacionada amb la ira, el plaer, el dolor, el temor… I la seva extirpació deriva en complexos canvis a la conducta. No sé si estic molt boig, però el primer que se m’ha acudit és extirpar l’amígdala als soldats perquè lluitin fins a la mort sense cap mena de por. Esgarrifós, no? Estaríem anulant un instint tan innat com és l’instint de supervivència! I què ens diferencia més dels robots que l’apreci a la pròpia vida i a la dels altres? Podríem, extirpant l’amígdala dels soldats, crear persones-robots?

L’hipotàlem, òrgan també important en les emocions, es dedica a l’activació del sistema nerviós simpàtic, centre relacionat amb emocions com el temor i l’enuig. La Wikipedia planteja una qüestió molt interessant: pot una persona estar entrenada per a no reaccionar fisiològicament a les emocions? Aquesta pregunta em recorda a l’educació que va rebre el filòsof anglès John Stuart Mill de petit a mans del seu pare James Mill, el qual el va educar convertint-lo en una màquina de prendre decisions racionalment. Va ser l’hipotàlem de Mill entrenat per a no reaccionar a les emocions i establir judicis morals com un robot?

Però aquestes qüestions fisiològiques desperten un altre assumpte important i que sembla que ningú hi transcendeix massa, aquest és el tema dels càstigs en assassins. Quan veig a la televisió com la gent demana la mort d’un assassí sento tanta pena per les víctimes de l’assassinat com per l’assassí i els assassins que en demanen la seva mort.

L’assassí… neix assassí o es fa assassí? És en cap cas culpable de ser un assassí? Això està molt relacionat amb el determinisme, doctrina filosòfica que afirma que el pensament humà i les seves accions estan causalment determinades per l’irrompible cadena causa-conseqüència, no queden successos a l’atzar, estem determinats per alguna cosa o altre.

Així que un assassí o hi neix o s’hi fa, estudiem les dues opcions:

• Si l’assassí neix assassí no el podem culpar de ser un assassí perquè ningú tria al fetus de sa mare si serà nen o nena, o assassí o missioner. L’esquizofrènia és una malaltia on s’hi ha detectat un augment de neurones en certes zones del cervell, la qual cosa suggereix que podria ser causa d’una alteració al desenvolupament del fetus.

En aquest cas estem parlant de determinisme biològic i genètic, determinismes que comprenen un conjunt de teories que defensen que el comportament humà està determinat per la seva estructura genètica.

Realment un esquizofrènic que mata algú ha de ser tractat com un assassí enlloc de com un malalt mental? Quina culpa en té d’haver patit una malformació al fetus? De la mateixa manera que sentim pena per qui neix sense una cama hauríem de sentir la mateixa pena per qui neix malalt mental i comet un assassinat degut a la seva malaltia.

• Si la persona no neix assassina evidentment n’esdevé a causa del seu entorn. En aquest cas estem parlant de  determinisme ambiental, és aquell en el que la societat ens ha fet ser com som, nosaltres no hem escollit on néixer, per tant tampoc hem escollit com som.

Això ho podem relacionar amb l’intel·lectualisme moral de Sòcrates que elimina l’existència del culpable, segons aquesta teoria socràtica la bondat es pot ensenyar, de manera que el fet de que algú sigui assassí és culpa de la societat per no educar-lo correctament, i aquesta gent que no l’ha educat correctament té la pena de no haver estat educada correctament per educar, de manera que retrocedim ad infinitum en el temps i anulem l’existència de cap culpable.

En aquest determinisme ambiental basat en l’educació crec que és adient citar sengles cites d’Alexandre Dumas i de Pitàgores:

“Com és que, sent tan intel·ligents els nens, són tan estúpids la major part dels homes? Deu ser degut a l’educació”. Alexandre Dumas.

“Eduqueu als nens i no serà necessari castigar als homes”. Pitàgores. Malauradament Pitàgores, anterior a Sòcrates, no va tenir en compte que els que no eduquen els assassins són alhora mal educats per aquest mateix motiu, de manera que es torna a entrar en el bucle infinit que va plantejar Sòcrates uns anys més tard amb el seu intel·lectualisme moral.

És per això que un tant si n’hi neix com si se’n fa ni ho decideix ni en té cap culpa, aleshores… per què la pena de mort? Per què els càstigs i les presons? Possiblement perquè, de la mateixa manera que la religió és una resposta fàcil a preguntes difícils, tancar algú és la solució fàcil a un problema difícil.

És per tot això que penso que les presons haurien de ser únicament psiquiàtrics i els assassins haurien d’estar tancats en espais molt acollidors únic i exclusivament per a ser curats i protegir-nos a nosaltres , no té sentit castigar algú perquè va néixer amb una malformació i no té capacitat d’empatia o perquè nosaltres no ens hem molestat a educar-lo com a persona de bé.

És per aquests motius que menyspreo profundament a qui em defensa la pena de mort un cop li he donat les eines per a veure com d’execrable és, i de la mateixa manera menyspreo a qui em diu que s’han de poder tenir armes a casa per si de cas t’atraquen… sí, més val matar un cleptòman que no pas ajudar-lo a superar la seva malaltia… total, un cop t’han robat la tele és impossible de recuperar-la, a diferència d’una persona que pot ressuscitar i… o no era així?

I, per a concloure, voldria fer un aclariment final: apel·lar els meus sentiments amb arguments com “imagina’t que et mata la teva família, no el voldries matar?” se n’anomena demagògia perquè apel·la als meus sentiments enlloc de a la meva raó, així que espero comentaris de més nivell intel·lectual

No hi ha res més terrible que veure la ignorància en acció (Goethe)

El coneixement subestimat

Moltes vegades penso que estudiem molt però prestem poca atenció al coneixement més accessible, humà i desinteressat que existeix: el de boca-orella.

Crec que tothom té molt a dir a dins seu, per això intento parlar amb gent desconeguda a trens, parades d’autobús, sales d’espera, etc. I us asseguro que he après moltes coses d’aquests desconeguts, potser no m’han ensenyat física quàntica, però recordo un dia que vaig anar a una cursa atlètica a Sabadell i vaig parlar amb un senyor d’uns 65 anys al tren, la mà de coses que vaig aprendre d’història de Manresa! I de tornada vaig estar parlant amb 3 nois senegalesos vestits amb túniques de mil colors, la mà de coses que vaig aprendre del Senegal! Recordo que aquest dia vaig agrair haver-me deixat el reproductor de música.

La setmana passada vaig estar a la Vall d’Aran, a la Ribagorça i als Pallars fent una ruta de bicicleta de muntanya i vaig parlar amb molta gent; des de paletes que m’explicaven coses del poble, grups de nois que feien la Transpirinàica, etc. Però ara que he tornat a Manresa veig que aquest costum tan sa és més de poble que de ciutat, aquí molta gent ni parla ni escolta.

Però, per què subestimem el coneixement desinteressat de l’altra gent? Penso que per vergonya, quan llegim un llibre d’història i ignorem completament alguna cosa no ens fa vergonya perquè ningú veu que ho ignorem, però quan parlem amb algú ens fa vergonya mostrar la nostra ignorància, i com va dir Sòcrates, aquest és el primer pas per aprendre mitjançant el diàleg. En aquests casos va bé recordar la cita d’Einstein que diu que tots som ignorants però de coses diferents.

Però no només a vegades no volem aprendre d’altra gent, sinó que moltes alters vegades no acceptem el simple fet que no som perfectes, recordo que un dia em vaig despedir d’uns amics i tot seguit vaig aprendre que el que havia de fer era acomiadar-me, òbviament no em vaig enfadar perquè em corregissin! Gràcies a ells sé una cosa més!

Ara bé, quantes vegades m’he trobat amb gent que es creu que té raó amb tot i no pot acceptar cap rèplica? Que es tanquin en una cova si creuen que parlar és només exposar la seva opinió! Quin problema hi ha en que ens corregim i intentem millorar entre tots? Quanta gent no estudia per l’examen de català de demà però es prenen malament que els hi comentis que la perífrasi verbal d’obligació en català és “haver de” no pas “tenir que“? Suposo que estan estudiant per aprovar l’examen més que per aprendre, cosa bastant trista.

Altra motiu d’aquests enutjos és la ignorància voluntària, gent que compra pastilletes d’aigua (altrament dit homeopatia), i es prenen malament que els hi comentis que no tenen cap base científica i que curen tant com ser esquizofrènic (resar, alguns en diuen). Si realment vols ignorar el teu entorn, si no acceptes que els teus errors siguin corregits, si et creus perfecte sense ser-ho… per què no et tanques en una cova i així ningú et corregirà molestarà?

És per això que hem d’acceptar els nostres propis errors i agrair-ne la correcció aliena, recuperant així la capacitat de conversa amb tothom i oblidant, temporalment, els llibres i Internet com a única font d’informació, o estarem usant el progrés tecnològic d’una forma deshumanitzadora.

PD: Si creus que no tinc raó o m’he equivocat amb qualsevol cosa corregeix-me als comentaris, em faràs un favor!

Pedals de Foc: crònica

Els passats dies 8, 9, 10 i 11 vaig fer els Pedals de Foc en 4 etapes amb la companyia del Joan, es tracta d’una ruta en bicicleta de muntanya de 220km i 6000m de desnivell que encercla el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i que transcorre per la Vall d’Aran, l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà.

Us explicaré una mica cada etapa amb les seves fotos més representatives.

1a etapa

Un cop a la Boca sud del Túnel de Vielha ens vam haver d’abrigar perquè la temperatura era força baixa, bastant nerviosos vam començar trobant-nos amb uns primers 20km força durs, rierols que a la temperatura que estàvem intentavem passar sense mullar-nos i

pujades dures amb pedra solta i baixades per l’estil

on notava bastant el pes extra de la bici respecte els entrenaments, 1kg dels bidons i uns 10kg de portabultos i l’alforja, en total gairebé el doble del pes de la bici normal.

Ara bé, malgrat la duresa inicial el paisatge era fabulós.

Per sort, un cop vam arribar a Vilaller el terreny i la temperatura van millorar molt i vam començar l’ascenció al Coll de Serreres sense massa dificultat, però la ruta es va tornar a complicar al Camí de l’Aigua que ens va fer baixar de la bici bastantes vegades degut a la seva complexitud tècnica.

El tram més dificultós es va acabar ràpid i vam enfilar per asfalt fins al mirador de l’església on vam xerrar una estona amb un noi que ja ens havíem trobat una estona abans.

I d’aquí fins a Gotarta on ens vam allotjar a una casa particular que ens van tractar fantàstic.

El primer dia no va presentar masses complicacions i va quedar així:

Kilòmetres: 50,25
Temps pedalant: 5h44′13”
Velocitat mitja:8,75

2a etapa

Ens vaig despertar sense cap problema muscular i després de la primera baixada vam començar a enfilar.

Afortunadament les cames encara estaven fresques, però el segon coll del dia se’m va encallar bastant, la primera part del Coll de l’Oli va ser perfectament ciclable, però l’últim tros vaig haver de baixar bastant.

Ara bé, la vista s’ho va valdre.

La baixada va ser com l’últim tram de pujada, tan tècnica que vaig anar a peu la major part del descens.

Per sort era l’última dificultat del dia, aviat vam arribar a l’alberg de Cabdella i havíem superat una altra etapa sense cap gran entrebanc, va quedar així:

Kilòmetres: 45,49
Temps pedalant: 5h15′53′
Velocitat mitja: 8,64

En aquest alberg vam estar amb un grup de 4 nois d’Albacete que feien la Transpirinàica, ruta que travessa els Pirineus des de Blanes fins al País Basc, ells la feien en 16 dies. Això ja són coses de força major

3a etapa

Només aixecar-me del llit vaig notar que les cames ja no eren les del dia abans, possiblement perquè entrenaments de dos dies seguits n’he fet molts, però de 3 dies ja no tants, i tenint en compte que en aquesta etapa teníem el temut Coll del Triador que enfila 1100m fins a la cota 2100 al llarg de 12,5km ja m’esperava els problemes musculars que més tard apareixerien.

Poc després de sortir de l’alberg vam començar a enfilar, al km 3 ja tenia dos punts del quàdriceps esquerra dient-me què havien fet per merèixer això, i un altre punt del quàdriceps dret que començava a fer-se sentir.

Veient que encara em quedaven 9,5km de pujada ininterrompuda em vaig prendre un tubet de magnesi líquid per evitar les rampes i un gel de cafeïna, els problemes musculars es van alleujar i vaig seguir pujant, més amb el cap que amb les cames.

Per sort les cames van aguantar les dues hores i poc de pujada i el cim va arribar aviat.

Les vistes des de 2100m eren fantàstiques (també el vent).

Ara ens tocava planejar durant uns 20km superant un parell de colls sense massa importància, hauria estat més fàcil si no fos perquè se’m va acabar l’aigua al kilòmetre 16 i no hi havia cap font fins passades un parell d’hores, impressionant que bona que està l’aigua quan es té tanta set!

Des de dalt del Triador fins al final de l’etapa, a Espot, va ser bastant suau i va quedar de la següent manera:

Kilòmetres: 45,13
Temps pedalant: 5h19′43”
Velocitat mitja: 8,46

4a etapa

Si ja us he dit que poques vegades havia sortit 3 dies seguits en bici encara menys vegades he sortit 4 dies, així que m’esperava una etapa dura, però més que una etapa dura va ser un calvari de 20km.

Vaig començar molt més fresc del normal gaudint de paisatges com el del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici:

Tot seguit vam enfilar bastant per carretera, cosa que em va fer gaudir del ciclisme de carretera com no ho havia fet mai, pujar un port durant una hora sense cap cotxe et permet gaudir de la carretera com no es pot fer aquí al Bages on els cotxes et passen a dos pams mirante malament.

Però als voltants del km40 va començar el meu calvari, una pàjara que em deixaria KO durant 20km.

Arribant al seu moment àlgid al refugi de Montgarri, on estava tan cansat i marejat que vaig perdre l’equilibri i vaig mig caure, al aixecar la bici em vaig desequilibrar i vaig caure sobre seu (encara tinc els pinyons marcats al turmell), i finalment, quan la bici estava recte al pujar-hi no vaig calcular bé l’alçada i li vaig donar una puntada de peu al quadre fent-li saltar un suport del cable de transmissió…

Per sort poc després els dos gels de cafeïna, la barreta Powerbar i el Nestea (em sembla que hauria donat positiu en dopatge ) em van fer efecte i vaig aconseguir pujar fins al Pla de Beret bastant dignament:

Un cop al pàrking de l’estació d’esquí de Baqueira ja podíem dir que teníem els Pedals de Foc, només quedava baixar fins a Vielha, cosa que vam fer per una carretera quasi desèrtica a 45km/h amb una boira que feia el paisatge molt misteriós:

L’entrada a Vielha va ser màgica, i encara més ho va ser quan l’organització de Pedals de Foc ens va donar el maillot de finishers:

Al mirar el compte kilòmetres de l’últim dia vaig entendre el perquè de la pàjara, després de tres dies a unes 5h30′ de mitjana en bici l’últim dia va ser el més dur:

Kilòmetres: 85,75
Temps pedalant: 7h21′01”
Velocitat mitja: 11,66

De manera que amb la suma de les 4 etapes queda així:

Kilòmetres: 226,62
Temps pedalant: 23h40′50”
Velocitat mitja: 9,37

I fins aquí la meva crònica de Pedals de Foc!

Teniu totes les fotos en mida original a aquest enllaç del meu Picasa.

S’ha invertit la gravetat!

De cop i volta vaig alçar-me cap amunt com si algú m’empentés pels peus i vaig topar de cap amb el sostre, el mateix va fer el portàtil, els llibres i tot el que tenia sobre la taula.

No me’n podia avenir, per què estava de cop i volta al sostre? No trobava cap explicació racional (i els pessics només feien que envermellir-me la pell), de manera que grapejant pel sostre i patint per caure de cop i volta vaig anar a buscar el comandament de la tele (que estava al sostre del menjador) i vaig posar TV3:

- ALERTA MUNDIAL! -deia el presentador agafant la càmera amb les mans- Un experiment físic portat a terme a Etiopia acaba d’invertir la gravetat terrestre d’una forma permanent i…

En aquest moment vaig deixar d’escoltar, sempre havia estat un mal estudiant i a classe de física poca cosa més feia que tirar guixos, però si alguna cosa recordo és que la gravetat era la força que ens atreia cap a la terra i feia que la gent s’aguantés a tots els punts de la terra (fins i tot al Pol Sud, tot i que això d’estar al revés i no caure no ho he acabat d’entendre mai).

Significa això que tothom que no tenia un sostre a sobre quan s’havia invertit la gravetat havia sortit projectat a l’infinit? Per a comprovar-ho vaig gatejar com vaig poder fins a la finestra i vaig veure com un senyor d’avançada edat estava agafat a la part de dalt d’un fanal mentre els seus suats dits s’anaven escorrent, no van passar més de 10 segons abans de que l’home deixés anar el fanal i sortís projectat cap amunt, me’l vaig quedar mirant mentre s’anava fent petit i de seguida vaig copsar la magnitud del problema:

No només tothom que no tenia un sostre a sobre quan es va invertir la gravetat estava flotant per l’espai sinó que jo, que per sort tenia un sostre (o un terra) a sobre, estava confinat a casa meva sense poder-ne sortir! El sol fet de sortir a la terrassa m’enviaria a una mort segura!

Vaig tornar a mirar la televisió i TV3 havia canviat per Canal Internacional, en tots els idiomes haguts i per haver demanaven idees per a restaurar el món tal i com el coneixem però amb la gravetat invertida; jo, com he dit, sempre he estat molt mal estudiant amb un enginy nul, de manera que vaig esperar que d’altra gent més capacitada enviés els seus suggeriments en forma de COMENTARIS.

Problemes oberts de les matemàtiques (i un milió de dolars)

En matemàtiques hi ha diversos problemes oberts, és a dir, problemes correctament plantejats i que se’n sap que existeix la solució, però que encara no ha pogut ser trobada.

Dels problemes no resolts matemàtics n’hi ha set que s’anomenen els Set Problemes del Mil·leni i que l’Institut Clay de Matemàtiques de Cambridge, Massachusetts; premiarà amb un milió de dòlars a qui en resolgui algun.

N’hi ha alguns que a dures penes entenc què demanen, però n’hi ha un que malgrat no ser un dels Set Problemes del Mil·leni em fascina bastant: la Conjectura de Goldbach.

Aquesta conjectura, que afirma que tot nombre enter parell igual o superior a 4 es pot escriure com a suma de dos nombres primers és un dels problemes matemàtics oberts més antics pertanyent a la teoria dels nombres, la branca de les matemàtiques pures que estudia les propietats dels nombres enters i que planteja problemes fàcilment compresos pels no entenedors de les matemàtics.

Malgrat que la Conjectura de Goldbach és molt fàcil de comprovar pels primers nombres…

4 = 2 + 2
6 = 3 + 3
8 = 3 + 5
10 = 3 + 7 = 5 + 5
12 = 5 + 7
14 = 3 + 11 = 7 + 7

Des del 1742 que fou plantejada pel matemàtic prussià Christian Goldbach que no s’ha aconseguit resoldre.

Potser morirem que aquesta simple proposició no s’haurà comprovat, potser es resoldrà demà; el què és cert és que sembla que la Hipòtesi de Riemann (un dels Set Problemes del Mileni) pot estar solucionada des d’avui, dia en que Xian-Jin Li a pujat un article a arXiv on prova la hipòtesi de Riemann i que està sent verificat. Qui sap si s’endurà el milió de dòlars?

* Recomano el llibre El tío Petros y la conjetura de Goldbach, d’Apostolos Doxiadis. És una novel·la que t’apropa als grans matemàtics i com interaccionen amb el món, amb l’excusa de la Conjectura de Goldbach .

El zero absolut, per què només pot fer aquest fred?

Moltes vegades hem sentit que 0 Kelvins (-273,15ºC) és el zero absolut, la temperatura mínima que podem aconseguir i on l’energia del sistema és la més baixa possible i per tant les partícules es deixen de moure. Però, com sabem que és aquesta temperatura si mai hi hem arribat? I si hi arribéssim com sabríem que no podem baixar encara més?

L’història del zero absolut és una mica llarga i comença amb la recerca de la relació entre la temperatura i el volum d’un gas. El 1702 Guillaume Amontons ja va preveure la relació de proporcionalitat entre temperatura i volum d’un gas a pressió constant. El 1787 Jacques Charles va tornar a estudiar el tema i el 1802 Louis Joseph Gay-Lussac va publicar la llei que afirmava el què havia previst Guillaume Amontons sense fer referència al treball no publicat de Charles, motiu pel qual generalment s’anomena llei de Charles.

Un cop trobada la relació entre la temperatura i el volum d’un gas van veure que per força hi havia d’haver un límit de temperatura, ja que si allarguem la funció que relaciona temperatura i volum arriba un moment on el volum és 0, com que el volum no pot ser negatiu sabem que la temperatura mínima aquella en que la funció talla l’eix X quan el volum és 0: -273ºC.

Els intents d’arribar al zero absolut sempre s’han quedat a les portes, Johann Heinrich Lambert (1728-1777) es va quedar a 3ºC, i actualment les màquines frigorífiques es queden a 0,15ºC d’aconseguir-ho, la raó és que les mol·lècules de la càmera, al arribar a aquesta temperatura, no tenen energia suficient per fer que la temperatura descendeixi encara més. De fet la tercera llei de la termodinàmica ja afirma que el zero absolut és inaconseguible.