Moltes vegades m’he fet una pregunta que m’agradaria que us la féssiu per fer-me veure si estic equivocat o no; i encara que m’equivoqui, com va dir Stuart Mill, dins d’una equivocació hi pot haver una part de veritat aprofitable.
Aquesta pregunta que no em deixa dormir que em dóna voltes és que penso que tard o d’hora s’aturarà el progrés humà a nivell científic, us explico:
El 1637, en plena il·lustració, el filòsof francès René Descartes va crear el seu Mètode per arribar al coneixement segons el qual per avançar en la veritat no s’havia d’admetre mai res com a vertader sense haver conegut amb l’evidència que així és, és a dir, s’havia de verificar tot el fet en l’anterioritat per evitar basar l’avanç en axiomes falsos.
Tots estareu amb mi que en l’actualitat és impossible de verificar l’ingent quantitat de coneixement generat. Us imagineu que cada físic hagi de verificar o tornar a crear les tres lleis de Newton per seguir construint a sobre? Seria impossible, les nostres vides no són suficientment llargues per tornar a realitzar tots els experiments i verificar tot el coneixement creat.
Per tant tenim clar que en l’actualitat és impossible verificar completament tot el coneixement generat en el passat, però estareu amb mi que per innovar cal entendre el ja creat: un químic no pot innovar si no entén abans què és un àtom, etc, etc.
Ara bé, mentre ara ens sembla impossible verificar-ho tot potser en un futur també serà impossible aprendre-ho tot per innovar a sobre.
Tenint en compte que va ser en temps d’Heràclit que es va passar del mite al logos, d’allò irracional a buscar explicacions racionals, només fa uns 2500 anys que estem “fent ciència”, que intentem entendre les coses racionalment. Avui en dia qui ha decidit investigar n’està capacitat al voltant dels 25 anys, quan ha acabat els estudis i té els coneixements necessaris, això és, a un terç de la seva vida.
Si a l’any 2000 necessitem de 25 anys per començar a crear perquè hem de comprendre el ja creat abans què passarà a l’any 10.000, i a l’any un milió? Tindrem temps en les nostres curtes vides d’aprendre tot el necessari per seguir innovant o simplement no tindrem temps i haurem arribat a un límit de desenvolupament científic marcat únic i exclusivament pel temps que tenim de vida?
Podria ser aquest el final del progrés humà?
23 Juny, 2008 a les 18:52 |
La sol·lució al teu dubte podria passar per l’especialització i, malgrat el que digui Descartes, confiar amb la feina dels companys i treballar en equip. Una de les coses que fan que una determinada espècie sobrevisqui en el seu entorn (i progressin) és que viuen en comunitats que treballen en equip. Fins i tot es dona el cas que espècies diferents s’ajuden les unes a les altres.
23 Juny, 2008 a les 19:03 |
Mecatxis, jo també confio en els equips i en la ciència construida gràcies a tothom; però per molt que ens especialitzem cal saber una sèrie de coses abans d’avançar en l’àmbit que has estudiat. Tindrem temps de fer això l’any un milió?
24 Juny, 2008 a les 21:05 |
Jo també crec que l’especialització és una opció però no una solució a llarg termini. D’altre banda, vull remarcar que per innovar no sempre fa falta saber grans conceptes, de vegades és més efectiu una ment creativa i original i d’això l’home té una subministració il•limitada.
Però quina opció veieu més factible: que l’home un dia no tingui “temps” de aprendre-ho tot per innovar o que algun dia l’home sàpiga tot allò que es pot saber.
Totes dues opcions són realment fascinants, no m’imagino humans amb tant coneixement.
Tot i això, soc menys optimista i crec que l’ésser humà mai veurà aquest dilema fer-se realitat. Us imagineu en el diari com a titular: Els investigadors no tenen temps vital suficient per poder innovar.
24 Juny, 2008 a les 21:17 |
Hola Alan,
per descomptat que l’especialització és una solució, però ja l’estem aplicant ara mateix, què passarà quan no funcioni?
I és veritat que l’enginy és molt important i permet fer grans coses, però cal imaginar la ciència com un castell humà. Per molt enginy que tingui algú és impossible que faci que l’anxaneta floti sense tot el castell a sota. És impossible que algú resolgui la dualitat ona-partícula de la llum si abans no entén la física necessària.
I respecte a les dues opcions diria que és més factible la primera que la segona, dubto que arribem mai a saber-ho tot, de fet hi ha l’etern dilema de si serem capaços d’entendre el funcionament del nostre cervell mitjançant el nostre cervell :O
Ah, i l’últim paràgraf és una fal·làcia reductio ad absurdum
24 Juny, 2008 a les 21:39 |
Sobre l’últim paràgraf no és una fal•làcia, sinó que es fa servir com a mètode de demostració en el meu cas està clar que no, només volia fer veure lo lluny que estem d’arribar a veure aquest titular, ja que sembla totalment absurd.
http://es.wikipedia.org/wiki/Demostraci%C3%B3n_por_reducci%C3%B3n_al_absurdo
Sobre el que he mencionat del enginy. Jo no parlo de innovar científicament aspectes sobre la dualitat ona-partícula, jo parlo d’innovar en general i la persona que va inventar la gorra amb dos ampolles per veure, va innovar i no crec que tingués uns grans estudis que li hagin permès innovar, sinó una ment creativa.
I sobre la teva primera frase dius “per descomptat que l’especialització és una solució” quan jo no dic pas que sigui una solució, simplement retrasa el problema.
25 Juny, 2008 a les 07:26 |
Quants de nosaltres sabem com es fabrica un transistor? Quants de nosaltres sabem ni tant sols el que és? o en quines lleis se sustenta? Tot i això en fem servir cada dia en moltissimes situacions. Ningú, en el món supradesevolupat, pot evitar de fer servir centenars de transistors diariament, la gran majoria de cops sense saber-ho.
Alguns conceptes i lleis han esdevingut quotidianes i ja no cal aprendre-les o probar-les.
Algú sap com es va inventar la llum elèctrica? Com funciona un led? i un llum de neó? Ens es igual. Només ens interessa, en general, la seva aplicació.
És així com s’avança: girant l’esquena al camí que s’ha fet. Oblidant les passes que ens han portat fins on som i mirant el camí que volem recórrer.
25 Juny, 2008 a les 07:45 |
Mecatxis,
és cert que jo no sé com funciona un transistor, però qui els fabrica, els millora, construeix processadors SÍ que ho ha de saber. I és aquest científic del què he estat tractant a l’entrada.
Ah, i curiós punt de vista, ara que m’he fixat amb l’habitació la meitat de coses no sé gens com funcionen (càmera de fotos, calculadora…).
Alan,
la teva argumentació era fal·làcia ad absurdum perquè mostrant l’absurditat D’EXAGERAR el que he dit intentaves demostrar que és fals.
És a dir, si jo dic que cada vegada tenim menys capa d’ozó i tu argumentes:
El dia que vegem un forat al cel serà veritat.
L’exemple de la gorra és cert, es pot innovar sense massa coneixement científic, però en la meva entrada he tractat el científic, tot i que ho hauria d’haver matitzat. Però no havia pensat que sense cap coneixement científic es poden fer grans invents
Em vaig oblidar de posar solució “temporal”
25 Juny, 2008 a les 14:44 |
Jo crec que tenim dos tipus diferents de millores/innovacions/decobriments/invents.
Per una banda, els concrets i especialitzats. Serien aquells que es poden dur a terme posseint només coneixement d’un camp concret, podent tractar de manera abstracta tota la resta. Aquí ens basem en la feina que han fet els altres, de manera que veiem algunes coses com caixes negres, i l’únic que comprenem realment és la part que estem tractant.
Per una altre banda, hi hauria els fets “globals”. Aquests són els més difícils, ja que necessites un coneixement bastant profund de “tota la cadena”, on si que és necessari comprendre des dels processos més elementals del principi fins els més complexos del final.
Pel primer cas, no crec que hi hagi problema en seguir avançant. En el segon, sí que em plantejo que podria aparèixer el problema que comentes, que la “cadena” arriba a ser tan llarga i complexa que una persona necessita molt de temps per comprendre-la tota. I si la “idea” és tan complexa que necessita la combinació de dos camps d’estudi diferents, cada una amb la seva pròpia cadena de coneixement, la cosa ja se’n va de mare.
25 Juny, 2008 a les 15:22 |
Sachiel,
no se’m acut cap exemple de descobriment que es pugui fer només coneixent un camp concret i molt precís.
L’únic exemple que se m’acut és el que ha apuntat Elcabildo amb la gorra, però això de científic no té res.
Il·lumina’m
27 Juny, 2008 a les 07:48 |
Doncs jo penso que si que té molt de científic i que requereix d’uns conéixements que ha obiviat.
La gorra disposa d’un sistema que manté subjectes les ampolles de manera que no es girin i es mantinguin en equilibri per tal que les cervicals pateixin el menys possible. Fixeu-vos que disposa de dues ampolles i no de una ni de tres, i que les ampolles es buiden de manera simètrica.
Tots aquest conneixements físics (llei de l’equilibri, dinàmica de fluids, llei de la gravetat, …) són imprescindibles per al disseny. el que passa és que ens són tant elementals que oblidem que fa 1000 anys potser no els teniem i per aixó no s’ha inventat fins avui.
Per una altra banda, l’inventor ha obviat tot el procés de construcció de la gorra, el teixit, el tint, la construcció de la visera i del sistema que permet ajustar la gorra a la mida. Segurament no en te cap conneixement.
I quins connei
27 Juny, 2008 a les 17:53 |
Doncs clar que qualsevol cosa necessita d’algun coneixement, es estúpid pensar que es pot crear alguna cosa sense saber res, absolutament res, sense saber res no es podria ni viure més de 40 dies (el que tardes per morir de set).
Però el meu exemple el que volia ressaltar era que de vegades el coneixement no es el més imprescindible per innovar. No se quan es va crear aquesta “gorra” i tampoc m’importa massa, però estic segur que qualsevol grec d’Atenes o Egipci seria capaç de crear una gorra de llana amb dos recipients i alguns tubs de vímet. Van crear efectes d’il•luminació jugant amb la reflexió de miralls molt més perfectes que els que podem fer ara, estic segur que també podrien crear aquesta gorra, però ha ningú se li va acudir fins arribada l’Edat Contemporània…quina de les dues causes és la primordial en aquest exemple? Coneixements o enginy? Només volia demostrar això.
27 Juny, 2008 a les 19:32 |
[...] y hacer que este en continuo progreso (aunque puede ser que algún día no nos sea imposible más información). Hasta aquí la crítica del libro. Debo decir que este libro tiene una ingente cantidad de [...]
27 Juny, 2008 a les 20:27 |
Jo, com faria Descartes, davant la diatriba Cabildo-Mecatxis apostaré per l’opció més moderada: una mica de tot.
En primer lloc cal pensar que és diferent una gorra del segle XXI que una gorra grega: però en ambdós casos cal enginy i coneixement.
Cal tan d’enginy per crear una gorra abans que s’inventés la primera (tenir l’idea) com coneixement per fer-la (tallar un tros de llana, etc) com per crear una gorra ara, us recordo que la majoria de nous materials sintètics que s’estan creant són degut als coneixements que tenim en l’actualitat dels enllaços químics.
Així que he arribat a la conclusió que per fer qualsevol innovació calen dosis tant d’enginy com de coneixement, però no és l’enginy l’aplicació del coneixement correctament? Per exemple, jo crec que tinc al meu cervell el coneixement necessari per crear les Tres lleis de Newton, però segurament el 1500 no hauria tingut l’enginy necessari per a fer-ho.
Fet i fet, aquesta discussió ha acabat en taules perquè la línia que separa l’enginy del coneixement per crear és tan difosa que és impossible de determinar amb precisió.