Persones o robots?

Ahir em van fer una pregunta que em va fer pensar molt (no per la seva complexitat):

- Quina és la derivada de 2? 2x o 0?

Per començar és evident que la derivada de la funció 2 és 0 perquè és una funció constant i no té (ni pot tenir) pendent. Però el problema és que algú que ha aprovat el batxillerat amb bona nota em demani això que es raona en 10 segons.

Aquesta persona ha entès què és una derivada o s’ha limitat a memoritzar que derivada de X=0? Perquè en aquest cas ho veig molt greu, no voldria pensar que ha memoritzat 10.000 coses a les assignatures de ciències enlloc d’entendre’n 10!

He de reconèixer que hi ha conceptes més difícils d’entendre que d’altres, per exemple per entendre què és una integral cal entendre en primer lloc el mètode d’exhaustió que usava Eudoxus el 370aC i més endavant Arquimedes i anar recorrent l’història fins arribar a les actuals integrals herència de Newton i Leibniz. Però realment crec que val la pena entendre aquests conceptes o el dia després de l’examen no recordaràs res, de fet quan algú em diu que un cop fet un examen se li oblida tot em qüestiono més la seva capacitat de raciocini que la seva memòria.

Sí, hauràs aprovat, però un robot també ho hauria fet. Possiblement per això em sembla tediós haver d’aprendre coses inevitablement mecàniques com la formulació química; però, realment algú que el dia després de l’examen et demana quan és la derivada de 2 és mereix l’aprovat de l’examen? O es mereix l’aprovat en robotisme?

Moltes vegades m’agrada comparar-me amb animals i robots per intentar allunyar-me al màxim d’ells, m’agrada comparar-me amb els animals per intentar aconseguir judicis ètics més avançats que la llei de Talió i amb els robots per adonar-me que no només puc calcular la derivada de 2 sinó que també puc entendre què he fet. Molta gent que memoritza als exàmens de ciències em dóna la sensació que són una mena de màquines on reben una informació i la treuren processada, però sense haver entès ni què rebien ni què treien, una absoluta caixa negre! Com pot ser que aquesta persona no sapigués ahir quan és la derivada de 2 i a l’examen de derivades derivés la derivada mare?

I és tot això el què penso que és un greu problema del sistema educatiu, valdria més fer la meitat de temari i entendre’l de tal manera que amb 40 anys es recordi perfectament que fer-ne el doble a l’estil empollar-vomitar-oblidar.

Teoria i curiositats dels sòlids iònics

Molts elements metàl·lics formen compostos, matèria en definitiva, mitjançant els enllaços iònics.

La teoria d’aquests enllaços iònics és simple, els metalls tenen un potencial d’ionització petit, és a dir, poden alliberar electrons fàcilment i formar cations (partícula carregada positivament); i els no metalls tenen una alta electronegativitat, és a dir, tenen facilitat per captar electrons i, per tant, formar anions (partícula carregada negativament). Aquest procés d’ionització dels àtoms necessita d’una considerable energia perquè partint d’àtoms neutres s’han d’arrencar i donar electrons per aconseguir cations i anions.

Un cop tenim una partícula de l’element carregada positivament i una carregada negativament les forces d’atracció positiu-negatiu faran que s’ajuntin tal i com anuncia la llei de Coulomb, un cop s’han ajuntat les partícules de càrregues oposades es mantindran unides i formaran un sòlid.

Per exemple, la imatge següent és la representació del NaCl, popularment coneguda com a sal. Les esferes verdes representen els anions Na- del compost i les liles els cations Cl+ de la sal, les forces d’atracció resultants han fet aquest sòlid. Com veieu té una esctructura cristal·lina regular, és una propietat dels sòlids iònics, si us fixeu en un trosset de sal veureu que és perfectament cúbic.

Algunes característiques dels sòlids iònics són la seva solubilitat (es dissolen amb aigua), com per exemple la sal, però no tots! Per sort el fosfat de calci que forma el nostre esquelet és quasi completament insoluble, en cas contrari els nostres esquelets es podrien dissoldre en els nostres propis fluids corporals! Ara bé, tampoc és completament insoluble, cada dia perdem una mica de calci i l’hem de respostar incloent calci a la nostra dieta, en el cas que el fosfat de calci del nostre esquelet no sigui reemplaçat o el nostre cos no absorbeixi corerctament el calci que prenem apareix l’osteoporosis.

Una altra cosa que m’ha semblat curiosa és per què es trenquen els sòlids iònics, que com a propietat són molt fràgils, si us fixeu en la següent imatge podreu entendre el per què. Les esferes de diferent color representen els ions de càrrega oposada que componen el sòlid iònic, però quan l’hi donem un cop (per exemple amb un martell), podem col·locar els ions en posicions tal que els cations estiguin aprop dels cations i els anions aprop dels anions. Tenint en compte que els sòlids es formen per les forces d’atracció catió/anió +/-, el fet de tenir els ions de la mateixa càrrega junts esdevindrà en forces de repulsió +/+ -/-, com a conseqüència d’aquestes forces de repulsió el sòlid es fragmenta.

M’agrada molt fer aquestes entrades didàctiques perquè em dóna la sensació que aprenc tant jo com el lector, de fet l’altre dia vaig llegir que el Ricardo Galli quan va començar a ensenyar a la universitat es va adonar dels buits de coneixement que tenia. De manera que crec que explicar perquè els altres ho entenguin t’ajuda a tu a entendre-ho

El final del progrés, el final de les nostres vides

Moltes vegades m’he fet una pregunta que m’agradaria que us la féssiu per fer-me veure si estic equivocat o no; i encara que m’equivoqui, com va dir Stuart Mill, dins d’una equivocació hi pot haver una part de veritat aprofitable.

Aquesta pregunta que no em deixa dormir que em dóna voltes és que penso que tard o d’hora s’aturarà el progrés humà a nivell científic, us explico:

El 1637, en plena il·lustració, el filòsof francès René Descartes va crear el seu Mètode per arribar al coneixement segons el qual per avançar en la veritat no s’havia d’admetre mai res com a vertader sense haver conegut amb l’evidència que així és, és a dir, s’havia de verificar tot el fet en l’anterioritat per evitar basar l’avanç en axiomes falsos.

Tots estareu amb mi que en l’actualitat és impossible de verificar l’ingent quantitat de coneixement generat. Us imagineu que cada físic hagi de verificar o tornar a crear les tres lleis de Newton per seguir construint a sobre? Seria impossible, les nostres vides no són suficientment llargues per tornar a realitzar tots els experiments i verificar tot el coneixement creat.

Per tant tenim clar que en l’actualitat és impossible verificar completament tot el coneixement generat en el passat, però estareu amb mi que per innovar cal entendre el ja creat: un químic no pot innovar si no entén abans què és un àtom, etc, etc.

Ara bé, mentre ara ens sembla impossible verificar-ho tot potser en un futur també serà impossible aprendre-ho tot per innovar a sobre.

Tenint en compte que va ser en temps d’Heràclit que es va passar del mite al logos, d’allò irracional a buscar explicacions racionals, només fa uns 2500 anys que estem “fent ciència”, que intentem entendre les coses racionalment. Avui en dia qui ha decidit investigar n’està capacitat al voltant dels 25 anys, quan ha acabat els estudis i té els coneixements necessaris, això és, a un terç de la seva vida.

Si a l’any 2000 necessitem de 25 anys per començar a crear perquè hem de comprendre el ja creat abans què passarà a l’any 10.000, i a l’any un milió? Tindrem temps en les nostres curtes vides d’aprendre tot el necessari per seguir innovant o simplement no tindrem temps i haurem arribat a un límit de desenvolupament científic marcat únic i exclusivament pel temps que tenim de vida?

Podria ser aquest el final del progrés humà?

Som pols d’estrelles

Ara que estic de vacances estic aprofitant per aprendre la química que mai havia entès i que mai ningú m’havia ensenyat bé, i entre moltes altres coses que m’han semblat interessants una és que som pols d’estrelles.

Us explico, segons la teoria del Big Bang, un minut després de l’explosió l’Univers es va refredar el suficient per crear protons i neutrons estables, i en aquestes circumstàncies es van formar els dos primers elements: el deuteri (un isòtop de l’hidrogen) i l’heli. Aquest procés es coneix com a nucleosíntesi primordial.

Amb el pas de milions d’anys aquests àtoms d’hidrogen i heli es van contraure en forma de núvols gràcies a la gravetat alhora que s’escalfaven i esdevenien estrelles. L’intens calor de l’interior de les estrelles va permetre que els àtoms d’hidrogen s’unissin i es convertissin en d’altres elements a través de reaccions nuclears, mitjançant l’anomenada nucleosíntesi estelar.

De fet la brillantor de les estrelles és el resultat de l’energia alliberada degut als xocs entre àtoms i reaccions que es produeixen a l’interior de les estrelles.

I això encara no s’ha acabat, avui en dia s’estan formant nous elements d’aquesta manera; no fa massa, el 1054, la Nebulosa de Cranc -visible des de la Terra durant tres setmanes- va arribar a una temperatura tan elevada que fins i tot els àtoms més pesats van xocar contra ells amb energia suficient per unir-se, creant elements molt pesats.

I són aquestes reaccions produïdes a l’interior de les estrelles que van crear tots els elements que conformen la matèria a la Terra -excepte l’hidrogen i l’heli-, i és degut a que nosaltres a nivell atòmic som hidrogen, nitrogen, oxigen, carboni i minerals que podem dir que estem format dels elements que es van formar a les estrelles.

Només sé que sóc pols d’estrella

PD: No entenc més del tema, per tant és possible que hagi comès algun error. Ho sento!

[Llibre] Relato de un náufrago

Títol: Relato de un náufrago

Escriptor: Gabriel García Márquez
Pàgines: 88
Editorial: Cuadernos marginales
Idioma: Castellà

L’argument d’aquest relat no és res de l’altre món per un motiu molt simple: és real com la vida mateixa. (A no ser que siguis solipsista).

Les 88 pàgines de que consta i que m’he llegit en un dia expliquen en primera persona l’agonia que va patir Luís Alejandro Velasco quan, camí de Cartagena, el destructor en què viatjava va naufragar i només va sobreviure Velasco que es va quedar enmig del mar sol amb una balsa amb l’esperança d’arribar a terra ferma, cosa que aconseguiria 10 dies més tard.

Però no patiu perquè no us he desvelat res, el millor resum és el que apareix a la portada:

Relato de un náufrago que estuvo diez días a la deriva en una balsa sin comer ni beber, que fue proclamado héroe de la patria, besado por las reinas de la belleza y hecho richo por la publicidad, y luego aborrecido por el govierno y olvidado para siempre.

I és aquest últim tros el que marca en certa manera la manera d’entendre el llibre, el supervivent fou qui es va presentar a Márquez, aleshores periodista de El espectador de Bogotá, i durant 20 dies li va explicar les seves vivències. Però no només li va explicar com va sobreviure sinó que també va desvelar l’engany del govern; aquest engany, que li va costar l’exil·li a París a Márquez, era la vertadera causa del naufragi: el contraband del vaixell enlloc de la tempesta que havia afirmat la dictadura de Gustavo Rojas Pinilla.

D’altra banda m’ha resultat estrany llegir un llibre tant real. Per norma general m’agraden els llibres on el protagonista les passa magres, però en aquest cas el protagonista no és imaginari, i cada vegada que explicava la seva agonia jo m’estremia.

Per acabar dir que el llibre és simple, i es comença sabent com acaba, però és més el què va representar per García Márquez i la valentia que va mostrar  Luis Alejandro Velasco al desvelar l’engany el què li donen un transfons especial i fa que, sens dubte, el recomani

Més faltes en castellà que en anglès

És una entrada bastant de CPI (Curioso Pero Inútil) però us pot interessar.

Feia temps que em preguntava perquè faig menys faltes ortogràfiques en anglès que en castellà (i potser fins i tot que en català) tot i haver après l’anglès estudiant i el català i el castellà natalment.

Ho vaig demanar a la meva professora d’anglès i resulta que és perquè el castellà i el català l’hem après d’oïda, de manera que escriure’l se’ns fa més difícil que l’anglès que l’hem après per escrit i ja hem anat memoritzant l’escriptura.

Sobre pensar per escriure i fer ambdues coses malament

Decía Lázaro Carreter que para una expresión culta, ni una menos de 18.000 palabras. En los institutos algunos colegas han experimentado con alumnos y hay alumnos que no pasan de 2.000 palabras en español. Via blogalia.

Acabo de llegir això i desgraciadament no m’ha sobtat, però no perquè no em sembli profundament preocupant, sinó perquè ja m’ho esperava.

Escric i parlo sempre tan bé com puc per diversos motius, el principal és perquè escriure i parlar és expressar, i de la mateixa manera que amb dues paraules no es pot dir res, amb 2.000 no es pot dir tot. Per exemple, és la frase la cosa és que aquella paia em mola saco suficientment expressiva? Té punt de comparació amb l’hermosa poesia Annabel Lee d’Edgar Allan Poe?

No luce la luna sin traérmela en sueños
ni brilla una estrella sin que vea sus ojos
y así paso la noche acostado con ella
mi querida hermosa, mi vida, mi esposa.

Però el pitjor no és la generalitzada pobresa lèxica, el pitjor és en què deriva això…

“¿Cómo vas a tener un eslogan como el de “la libertad es la esclavitud” cuando el concepto de libertad no exista? Todo el clima del pensamiento será distinto. En realidad, no habrá pensamiento en el sentido en que ahora lo entendemos. La ortodoxia significa no pensar, no necesitar el pensamiento. Nuestra ortodoxia es la inconsciencia.” – Syme, hablando de la Neolengua. De es.wikiquote.org, 1984 de George Orwell.

Estem perdent paraules -moltes-, i les que ens kden ls scrivim k fn pna. I les paraules, que “conformen” la llengua, serveixen per pensar i comunicar-se; i aquí arriba el primer gran problema, el genocidi lingüístic no només fa que ja no ens entenem sinó que aviat no podrem ni pensar. Citant el filòsof José Antonio Marina…

“Pensamos con palabras”, dijo, “nos expresamos con palabras. Hay que leer porque hay que desarrollar la inteligencia y porque la convivencia es lingüística. Nuestro hábitat es la palabra: vivimos en ella”.

Ara bé, hi ha qui s’esforça per mantenir la llengua -jo en sóc un-, en primer lloc perquè de la mateixa manera que prefereixo llegir un llibre que la pintada “d’anarkisme” de baix al carrer suposo que la resta de gent prefereix llegir un text ben escrit que un galimaties. De fet escriure malament és tant un símbol de poc respecte envers el pensament i la llengua com cap al lector.

Per sort tinc alguna esperança, mentre fa uns anys em van demanar perquè posava un accent al “sí” afirmatiu i tots els companys de classe m’escrivien com si enlloc de companys d’estudi fossin companys de la mina darrerament sembla que s’ha instaurat l’escolaritat obligatòria. Suposo que escriure bé (si més no fins allà on es pot) és una qüestió de maduresa on tothom hi arriba més tard o més d’hora.

Els que no hi arriben tenen un sortit d’excuses inacabables: escric més ràpid si enlloc de casa poso kasa o sé escriure bé però em fa mandra. No fotem, per arribar als llocs a l’hora més val sortir d’hora que anar ensopegant tot el camí; i de la segona excusa ja no en parlem, jo sé caminar i si et sembla em desplaço arrossegant-me. No hi ha excuses pel desconeixement voluntari i per la mandra, en tot cas hi ha motius no racionals propis de ments immadures.

Per acabar voldria dir que és evident que per escriure bé cal, en primer lloc, voler escriure bé -i la cultura de l’esforç bla bla bla; però també cal conèixer, i per aprendre a escriure cal llegir, i aquí cometem potser el primer error: no em sembla lògic fer llegir clàssics com el Quixot a nois que escriuen malament perquè volen, és un anacronisme, si aquest jovent no és prou madur com per entendre que escriure bé no és cap mal encara menys ho serà per llegir-se un llibre com el Quixot o Cien años de soledad. Per sort no sóc l’únic que em semblen unes bestieses les lectures obligatòries de secundària: Marina està amb mi.

A cierta edad, “Gracián es un pelma” y Calderón de la Barca no es precisamente un autor que sirva para entretener. “¿Debemos recomendar a la gente joven que tiene problemas para leer autores del Barroco o del Siglo de Oro?”, se preguntó. “La respuesta es no”.

En fi, escriviu el que penseu i penseu com ho escriviu, o acabarem sense escriure perquè no podrem pensar què escriure ni escriure el què pensem: haurem perdut les dues facultats alhora, tiu!*

*Aquest tiu! equival als recursos lèxics tipus Per Zeus! de Plató, perquè algú s’ho llegeixi, en definitiva.

NOTA: Gràcies als vostres comentaris ha acabat esdevenint més interessant el contingut dels comentaris que el de l’entrada mateixa. Crec que en això consisteix tenir lectors de qualitat com vosaltres