Sent ajudat

Avui a la tarda he sortit en bici- potser temeràriament ja que els negres núvols cobrien tota la bòveda celeste- i en el punt més allunyat del recorregut (podríem dir que no més de 100m després de girar per tornar cap a casa ) s’ha posat a diluviar com només dins de casa m’agrada veure.

Just quan em començava a envair la por al trobar-me a 10km de casa, sol, al mig de la serra de l’Obac i sense veure-m’hi a més de 10metres uns llums de cotxe m’han enlluernat. El conductor, un cop s’ha assegurat que no era una figura de fang, no ha dubtat en oferir-se a allotjar-me a un taller-casa de pagès proper d’on érem.

Allà he estat fins que la pluja ha amainat i he pogut marxar (tot i que després he tingut problemes mecànics i si aleshores algú hagués passat prop meu segur que no hauria parat perquè ja duia cara d’assassí ).

L’estiu passat per aquesta mateixa zona vaig caure i vaig iniciar un procés de renovació de la pell del colze que duraria més d’un mes, aquella vegada una senyora de 80 anys es va oferir a portar-me a casa en la seva furgoneta.

Tota aquesta gent m’ha ajudat d’una forma altruista, la seva conducta prosocial és elogiable perquè; encara que no vulgui, avui he mullat una casa i l’altre vegada vaig deixar sang a la furgoneta.

Segurament m’han ajudat perquè no hi havia ningú més per ajudar-me per allà o perquè innatament la majoria de gent és bona.

Ara bé, per què ara penso això i ara quan posi les notícies m’avergonyiré de la meva espècie?

No ho tinc massa clar, però és un plaer saber que en el meu entorn immediat la majoria de gent està disposada a ajudar sense demanar res a canvi.

Gràcies