No em negareu que qui s’ha llegit desenes de clàssics de Joyce o Shakespeare i centenars de tractats de filosofia es considera una persona molt culta i llegida, molt sàvia; malgrat no sàpiga què és la gravetat ni sàpiga fer un càlcul matemàtic més complex que comptar patates: “Sóc de lletres”, és el seu leitmotiv.

No nego que no sigui saviesa i cultura conèixer història de l’art, filosofia, psicologia, etc. ; però tampoc nego i no m’agrada que es negui que el coneixement científic també és cultura i coneixement.

Us posaré un exemple molt pràctic, un humanista es pot jactar sense por a la crítica social que no sap què és la gravetat o que seria incapaç de fer qualsevol càlcul matemàtic o que li fascina que menys i menys faci més; ara bé, si un físic nuclear afirma que no sap qui és Goya, quan va ser la II Guerra Mundial o si Picasso era un pintor o un pallasso és titllat d’inculte.

Com va dir Einstein, tots som ignorants però de coses diferents. Ara bé, perquè l’humanista pot romandre feliçment desconeixedor de la ciència i el científic és fortament criticat? No és igual de greu no saber quan va ocórrer la II Guerra Mundial que no saber que les coses cauen per la gravetat?

I és per aquest motiu que penso que l’educació hauria de ser més integral pels estudiants de lletres: mentre els batxillerats científics inclouen assignaturse de lletres (cosa que em sembla perfecte), els batxillerats de lletres també haurien d’incloure assignatures de números. Només per allò de que el saber no ocupa lloc