Com trobar el nombre Pi amb una tarrina de Cds, cinta adhesiva i un regle

Aquesta tarda pretenia ser una tarda d’estudi per la selectivitat i ja veureu com ha acabat.

Demanant-li un dubte al meu germà m’ha explicat com trobar el valor del nombre “només” amb un cilindre, cinta adhesiva i un regle.

Partint de la fórmula de la longitud del perímetre de la circumferència:

Que és aquesta perquè amb radiants és una volta sencera a la circumferència, i ho hem de multiplicar pel radi ja que no és una circumferència goniomètrica (radi 1).

A partir d’aquesta fórmula aillem el que volem trobar i, per estrany que ens sembli, aïllem :

Trobem la longitud del perímetre de la circumferència, jo he utilitzat una tarrina de CDs i cinta adhesiva:

Veiem que dóna 40cm.

Fet això trobem el radi, mesuro el diametre:

I dividint-lo per dos obtinc el radi:

Finalment substituïm a la fórmula on abans hem aïllat L per 40cm i r per 6,35 i taxàn!

Llàstima que ho hagi fet aquesta tarda enlloc d’abans del 240aC, data en que Arquimedes ja va aplicar aquest mètode per trobar el valor de Pi. Si hagués estat així hauria estat besado por las reinas de la belleza com el Náufrago de Gabriel García Márquez

És estrany tot plegat

L’altre dia vaig aterrar en un planeta molt estrany. Quan duia una estona caminant per uns carrers grisos i bruts em vaig aturar davant d’un establiment que es deia “La Caixa”. Encara no duia dos segons palplantat que un senyor que deuria estar entre la vida i la mort em va empentar cridant-me -si no és així no entenc el perquè de tanta pressa!

Amb l’empenta i els crits no vaig saber on anar i vaig anar a parar dins de l’establiment, era un lloc força estrany: la gent entrava amb uns papers i sortia sense, o entrava sense i sortia amb, ningú semblava pensar massa què feia o per què ho feia, em sembla que actuaven per instint! Tampoc sé per què alguns duien tants papers i d’altres tan pocs, però no deu ser res massa important, tot sovint els que en portaven més duien una cara que semblava que acabessin d’haver vist un mort.

[Llibre] El noi del pijama de ratlles

Títol: El noi del pijama de ratlles

Escriptor: John Boyne
Editorial: Empúries
Pàgines: 206
ISBN: 978-84-9787-276-8
Idioma: Català

Fa un parell de dies que vaig acabar aquest llibre i s’ha de dir que m’ha agradat més del què em pensava, de fet acostumo a desconfiar dels llibres mediàtics o “de Sant Jordi”. En certa formo comparteixo l’opinió d’un senyor que em va dir que no comprava cap llibre que no hagués estat escrit fa més de tants anys, només així filtrava els llibres mediàtics dolents dels bons que perduren al llarg dels anys.

Respecte a El noi del pijama de ratlles l’argument és típic i tòpic, l’holocaust jueu de durant la Segona Guerra Mundial. Seria “un llibre més” si no fos perquè l’autor narra el llibre des del peculiar punt de vista d’un nen de 9 anys.

L’enfocament de l’holocaust des del punt de vista d’un infant és una idea innovadora i m’ha recordat el punt de vista que tenia de les coses fa uns anys, i de quin punt de vista hauria pogut tenir del genocidi jueu.

He llegit crítiques a l’innocència de l’infant, fràgil memòria; potser no sempre hem estat uns animals, tots hem estat animals en potència tendres infants sense mals pensaments. Em sembla greu que la gent critiqui l’innocència del protagonista en el sentit que el que diu això pot haver arribat a oblidar la seva.

De fet el que m’ha agradat més del llibre és el xoc que es produeix entre la visió d’un infant i la d’un adult de les coses; on el nen hi veu una tanca, l’adult hi veu gent tancada; on el nen hi veu un amic, l’adult hi veu un execrable jueu. Serà que ens degradem amb l’edat o que la societat ens degrada amb el pas dels anys?

D’altra banda m’ha agradat molt llegir-me’l en català, no entenc perquè els catalans estem “castigats” a no poder llegir-ho tot en la nostra llengua materna. Suposo que en part és culpa nostra per no esperar les traduccions, intentaré ser més pacient a partir d’ara perquè m’ha semblat vergonyós estranyar-me de llegir en la meva llengua materna :S A cas és el català una llengua de pagesots i ha d’estar relegada de la cultura?

Per acabar vull dir que m’agraden els llibres que em desperten inquietuds i curiositats, aquest ho ha fet i ahir mateix em vaig comprar Stalingrado d’Anthony Beevor. Intentaré aprendre una mica més d’història d’Europa perquè la veritat és que només sé la que em van ensenyar a l’ESO i que a més he anat oblidant :S

Així que res més, un argument simple però molt ben portat

Abús de la missatgeria instantània

Des de fa un temps estic sentit com molta gent “queda” a tal hora per enviar-se un arxiu mitjançant missatgeria instantània (MI) o per passar-se un enllaç a una web.

En aquest moment em pregunto el sentit d’usar MI enlloc del correu electrònic, i no li trobo. Quin sentit té quedar a una hora perquè t’enviïn un fitxer si te’l poden enviar per correu i ja l’agafaràs quan puguis?

El segle XII va aparèixer el primer servei de Correus civil a Barcelona i ara amb l’informàtica sembla qeu anem enrere, de la mateixa manera que no cal concertar una entrevista amb el repartidor perquè et doni el paquet tampoc cal quedar perquè t’envïin un arxiu!

Cada cosa està feta pel què toca!

Sent ajudat

Avui a la tarda he sortit en bici- potser temeràriament ja que els negres núvols cobrien tota la bòveda celeste- i en el punt més allunyat del recorregut (podríem dir que no més de 100m després de girar per tornar cap a casa ) s’ha posat a diluviar com només dins de casa m’agrada veure.

Just quan em començava a envair la por al trobar-me a 10km de casa, sol, al mig de la serra de l’Obac i sense veure-m’hi a més de 10metres uns llums de cotxe m’han enlluernat. El conductor, un cop s’ha assegurat que no era una figura de fang, no ha dubtat en oferir-se a allotjar-me a un taller-casa de pagès proper d’on érem.

Allà he estat fins que la pluja ha amainat i he pogut marxar (tot i que després he tingut problemes mecànics i si aleshores algú hagués passat prop meu segur que no hauria parat perquè ja duia cara d’assassí ).

L’estiu passat per aquesta mateixa zona vaig caure i vaig iniciar un procés de renovació de la pell del colze que duraria més d’un mes, aquella vegada una senyora de 80 anys es va oferir a portar-me a casa en la seva furgoneta.

Tota aquesta gent m’ha ajudat d’una forma altruista, la seva conducta prosocial és elogiable perquè; encara que no vulgui, avui he mullat una casa i l’altre vegada vaig deixar sang a la furgoneta.

Segurament m’han ajudat perquè no hi havia ningú més per ajudar-me per allà o perquè innatament la majoria de gent és bona.

Ara bé, per què ara penso això i ara quan posi les notícies m’avergonyiré de la meva espècie?

No ho tinc massa clar, però és un plaer saber que en el meu entorn immediat la majoria de gent està disposada a ajudar sense demanar res a canvi.

Gràcies

Cultura i ciència

No em negareu que qui s’ha llegit desenes de clàssics de Joyce o Shakespeare i centenars de tractats de filosofia es considera una persona molt culta i llegida, molt sàvia; malgrat no sàpiga què és la gravetat ni sàpiga fer un càlcul matemàtic més complex que comptar patates: “Sóc de lletres”, és el seu leitmotiv.

No nego que no sigui saviesa i cultura conèixer història de l’art, filosofia, psicologia, etc. ; però tampoc nego i no m’agrada que es negui que el coneixement científic també és cultura i coneixement.

Us posaré un exemple molt pràctic, un humanista es pot jactar sense por a la crítica social que no sap què és la gravetat o que seria incapaç de fer qualsevol càlcul matemàtic o que li fascina que menys i menys faci més; ara bé, si un físic nuclear afirma que no sap qui és Goya, quan va ser la II Guerra Mundial o si Picasso era un pintor o un pallasso és titllat d’inculte.

Com va dir Einstein, tots som ignorants però de coses diferents. Ara bé, perquè l’humanista pot romandre feliçment desconeixedor de la ciència i el científic és fortament criticat? No és igual de greu no saber quan va ocórrer la II Guerra Mundial que no saber que les coses cauen per la gravetat?

I és per aquest motiu que penso que l’educació hauria de ser més integral pels estudiants de lletres: mentre els batxillerats científics inclouen assignaturse de lletres (cosa que em sembla perfecte), els batxillerats de lletres també haurien d’incloure assignatures de números. Només per allò de que el saber no ocupa lloc

El dret a ser estrany

Us voldria parlar d’una qüestió que em va aparèixer ahir llegint John Stuart Mill, aquesta és el dret a ser estrany.

En l’actualitat l’adjectiu person o estrany o friqui o rar és molt utilitzat amb connotacions negatives per designar a qui és diferent. Però com de dolent és ser diferent?

Ser estrany vol dir no ser com tothom, cosa que a priori i objectivament parlant no sembla criticable en l’actualitat ho és molt. Com va dir Mill, les persones sense personalitat pròpia (el ramat), critiquen als que tenen personalitat precissament pel fet de tenir-ne, la qual cosa els fa diferents i; segons la rebuscada lògica dels criticadors, criticables.

És curiós que siguin criticables ja que com diu Fernando Savater d’això mateix a Ética para Amador:

El primero de los derechos humanos es el derecho a no ser fotocopia de nuestros vecinos, a ser más o menos raros. Y no hay derecho a obligar a otro a que deje de ser “raro” por su bien, salvo que su rareza consista en hacer daño al prójimo directa y claramente…

És pel fet de que no hem sembla criticable ser estrany en una societat liberalista que he pensat que aquesta irracional i constant crítica als diferents està homogeneïtzant la societat en el sentit que ens estem fent esdevenir tots iguals, ningú és més culpable que nosaltres d’aquest fet. Partint de la base que a ningú li agrada ser criticat (malgrat Mill considera que hem d’ignorar les crítiques) la gent amb personalitat acostuma a evitar les crítiques homogeneïtzant-se i tornant-se com tothom.

Aquesta tendència esdevé molt perillosa, perquè en tant que els diferents s’amotlluren degut als atacs del ramat la societat esdevé més homogènica i menys propensa a evolucionar ja que el que ens mou són els debats, les discussions i, en definitiva, l’intercanvi d’opinions. Una societat homogeneïtzada podria avançar mitjançant el debat tant com ho puc fer jo parlant amb el mirall.

Ara bé, per què aquesta necessitat auto-imposada de ser tots iguals? He pensat -paranoicament, com estic fent últimament-, que una societat no només és més dominable quan té por i pensa poc, sinó que també ho és quan ningú despunta i tothom és igual.

Crits d’ajuda ignorats

Avui a la parada d’autobús he sentit en la llunyània uns crits d’ajuda, els meus dos pensaments han estat que ja hi ha gent més aprop que pugui ajudar i que potser està fent broma.

Un cop al bus i pensant què podia haver passat he pensat en l’entrada que vaig escriure fa poc sobre les conductes prosocials.

En aquesta entrada vaig comentar dues coses que fan que no ajudem al pròxim; una és la difusió de responsabilitat (pensar que hi ha molta gent i que ja l’ajudarà un altre) i l’altre l’auto-engany (com per exemple pensar que qui demana ajuda està fent broma).

Aquestes dues actuacions que vaig criticar l’altre dia són les que he comès jo avui, espero un altre dia reaccionar més ràpid i poder anar a veure si algú necessita ajuda.

D’altra banda m’ha semblat curiós veure que el què vaig escriure és molt cert.

Sembradors de terror

Ahir anant pel carrer em vaig topar amb una maleta abandonada, no sé per què però de seguida vaig pensar que potser era una bomba.

Més tard, pensant sobre el meu pensament, vaig preocupar-me bastant: pensar que una maleta tirada al mig del carrer és una bomba enlloc de pensar que un despistat ha passat per allà atempta contra tota lògica, destrueix la Navalla d’Occam, és irracional!

Quan vaig recordar l’esgarrifosa frase de 1984 d’Orwell…

“Las bombas voladoras que caían a diario sobre Londres eran probablemente lanzadas por el propio gobierno de Oceanía ’solo para mantener a la gente asustada’”.

…vaig pensar que tot aquest halo de terror que ens envolta amb “la crisi”, el temor a que un sobre porti Àntrax o a que el musulmà que està a la nostra mateixa porta d’embarcament sigui un suïcida ens ha fet entrar en un bucle on estem disposats a vendre la nostra privacitat i llibertat a canvi de “seguretat”. Però és en aquesta aparentment inofensiva permuta on a part de vendre la nostra privacitat venem una cosa molt més important: el sentiment de la por.

És per aquesta por que ens han infundat que ens hem convertit en una societat dominable, tota societat és més fàcil de controlar si té por i pensa poc; i ahir, per molt que em pesi, la por a la maleta-bomba va dominar sobre el raonament lògic de veure que el més probable és que algú se l’hagués deixada.

Però bé, potser pensant faig enfadar algú o fins i tot desvetllo un sentiment de “que poca feina que té aquest!”… tenir por i pensar poc, que dèiem…

Aquí: en català!

En aquesta entrada us voldria dir perquè escric aquest blog en català enlloc de en castellà o a molt apurar en anglès.

Sóc conscient de que escrivint el blog en català menys gent el pot llegir amb facilitat, concretament 440,2 milions de persones menys que si el fes en castellà, però jo tinc els meus motius:

El primer de tots, i responent a que el català l’entèn menys gent, és que la cultura no sap de nombres. No importa quanta gent comparteixi una cultura, aquesta serà tan rica si la comparteixen milions de persones com si només en queda una tribu a l’Àfrica subsahariana. I la seva pèrdua serà tant o més llastimosa com la pèrdua d’una espècie animal o vegetal.

Em rebenta quan algú em diu que faci el blog en castellà perquè l’entengui més gent, que escriguin ells en anglès o estudiïn esperanto si volen que els entengui més gent! I em responen que no se senten còmodes escrivint en anglès perquè no és la seva llengua materna, aquí ja deixo la conversa per allò de veure la biga a l’ull de l’altre i no la palla en el propi. I no! Una llengua no és només per comunicar-se, aquest només podria ser el cas de l’esperanto o de les llengües creades artificialment, i vist l’èxit d’aquestes llengües queda palès que les llengües són molt més que una eina, són demostracions de cultura.

El segon motiu, és que escriure el blog en castellà (tenint el català com a llengua materna), seria una empenteta més cap a la diglòssia. Parlar en català a casa i escriure el blog en castellà seria com dir que el català és una llengua casolana i d’insuficient prestigi per estar a Internet. Cada pas que fem cap a la diglòssia; per petit que sigui, com pensar que és normal que el Brad Pitt es dobli al castellà i no al català o acceptar que el nostre ordinador no ens parli en la nostra llengua materna són passos cap a la substitució lingüística.

El tercer motiu és que totes les llengües estan preparades per expressar qualsevol cosa a qualsevol lloc i utilitzar-les ho demostra i les enriqueix. És ridícul pensar que el català no està preparat per l’Internet o que no es pot parlar de tal tema en català.

El quart motiu és que escriure en una llengua majoritària sent parlant d’una no tan majoritària seria un pas més cap a la globalització i cap a l’eliminació de cultures minoritàries només pel sol fet de ser minoritàries. De fet es calcula que de les 6000 llengües que es parlen avui en dia 3000 hauran desaparegut a finals del nostre segle degut a la manca de transmissió generacional i a la pressió política d’altres idiomes. Estic convençut de que la majoria de castellanoparlants que em diuen que faci el blog en castellà no suportarien veure el castellà substituit per l’anglès, doncs jo no suportaria veure la cultura catalana menjada per l’espanyola o l’anglesa o l’etíopa.

I l’últim motiu és perquè això és casa meva i hi parlo com vull, què cony!

Salut i força al canut!