El passat octubre es va fer molt ressò de l’agressió racista al metro de Barcelona (enllaç a El País) i especialment del testimoni que no va fer res.

Recordo que quan la gent criticava aquesta persona jo deia que segurament tampoc hauria fet res, dit això era fortament increpat per part dels Rambos que haurien fet una acció heroica i amb un magne domini de les arts marcials haurien reduït l’atacant.

Per sort, l’altre dia a través d’aquesta entrada (lectura obligada) en un blog em vaig assabentar que potser no sóc tan dolent com semblo, sinó que segurament sóc més realista que l’altra gent.

Resulta que les conductes prosocials (ajudar els demés a costa de la pròpia comoditat), malgrat ser evidents des de fora, quan estem en situació no són tan comunes. L’autor de l’entrada exposa l’exemple de Kitty Genovese que el 1964 fou assassinada a ganivetades durant 30 minuts al portal de casa seva a Nova York davant l’atònita mirada de 28 veïns que no van fer res.

Aquesta veïns no eren males persones, sinó que (per estrany que ens sembli!) nosaltres segurament tampoc hauríem fet res, resulta que en aquests casos hi ha una difusió de responsabilitat on tothom pensa que ja actuarà un altre, per por a errar o fins i tot perquè ens arribem a autojustificar.

En un estudi psicològic dos senyor simularen robatoris de cotxes a la via pública i ningú els va dir res, quan els testimonis eren preguntats responien que havien suposat que més que un lladre era el propietari intentant obrir el cotxe, per no actuar i no assumir la responsabilitat ens mentim a nosaltres mateixos.

A més a més, explica que tendim a interpretar algunes situacions com a fútils -per exemple una discussió- per por a que si intervenim se’ns acusi de xafarders o actuem desmesuradament.

Tot i així, tot canvia si estem sols i per tant no hi ha difusió de responsabilitat. En un estudi el 85% de persones van socórrer a qui demanava ajuda a crits des d’una altra habitació, xifra que disminueix a un 30% si eren quatre.

Em fa això pensar si és que realment som bons com el bon salvatge de Rousseau i és la societat la que ens corromp.

En fi, homo hominis lupus, però només en societat!