Just ara he anat a veure el partit de bàsquet del Ricoh Manresa i he estat pensant una mica amb el títol d’aquest entrada: panem et circenses.
Es coneix amb aquest nom la pràctica d’un govern que per mantenir tranquil·la a la població o per ocultar fets controvertits proveeix a les masses d’aliment i d’entreteniment de baixa qualitat amb criteris assistencialistes.
No és que renegui dels esports de masses, tampoc és que els segueixi massa, però tot sovint sento de gent trista perquè ha perdut el seu equip. És gent a la que se l’ha de felicitar, perquè si els hi preocupa això és que no tenen més problemes… o que el panem et circenses ha fet efecte i ignoren els altres problemes.
És per això que si hi afegim el fàcil accés a la soma droga, les càmeres de vigilància i el DNI amb xip veig masses semblances amb Un món feliç d’Aldous Huxley i en certa manera un retorn als anys 80.
I això em fa por, però bé, marxo ràpid que comença el futbol.
