Don-me aiga que he corregut un kilòmetru!

Fa temps em vaig plantejar si el català que es parla a Manresa, amb trets característics com el cas d’aiga, trenc o prèmit o els més comuns vem, tenca o kilometru és més o menys correcte que el català estàndard que se sent a la televisió o la ràdio.

És degut al meu desconeixement i a l’interès que tenia per saber-ho que vaig recórrer a la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i vaig enviar-los-hi un correu electrònic demanant-los-hi si les paraules que he esmentat anteriorment són més o menys correctes i quins criteris segueixen per tal de determinar que per exemple unflar és correcte i normatiu i no ho és aiga.

5 dies després de què els enviés el mail m’han contestat que cal distingir entre barbarisme, vulgarisme i dialectisme:

• Un barbarisme és una forma lingüística d’origen estranger que no es considera assimilada a la llengua pròpia. Com per exemple kilòmetru.

• Un vulgarisme, lingüísticament parlant, és una forma usada sobretot en el discurs oral col·loquial o poc acurat, que pot ser, a la vegada, un dialectalisme. Pot ser lèxic, fonètic, morfològic (seria el cas de aiga o trenc).

• Un dialectalisme és una forma lingüística no general en tot el domini lingüístic i pròpia d’una o més zones del domini.

Tot seguit em diuen que segons què sigui una paraula ho tracten diferent: els barbarismes els consideren sempre incorrectes; i els vulgarismes i els dialectismes, més que no pas una qüestió de correcció o incorrecció, ho consideren una qüestió d’adequació al registre comunicatiu i a l’àmbit geogràfic.

A continuació m’han passat dos enllaços que són propostes de la Secció Filològica del IEC d’establir un estàndard fonètic i morfològic, m’he llegit els dos textos i hi he trobat qüestions molt interessants, com per exemple els dos criteris que segueixen per determinar si una paraula és correcte o no:

El primer criteri que apliquen és el geogràfic on s’afirma que s’han d’acceptar les diferències al català de diverses zones.

1. Reconèixer aquelles variants territorials de la llengua que gaudeixin de prestigi i tradició, i fomentar que tots els catalanoparlants les reconeguin com a integrants de la pròpia llengua.

El segon criteri consisteix en la diferenciació del registre formal de l’informal, és per això que proposen un català estàndard útil a tot arreu alhora que consideren paraules com aiga o trenc tolerables en un àmbit informal i majorment oral.

3. Dins cadascun dels grans dialectes catalans hi ha una sèrie de trets que tradicionalment posseeixen un gran prestigi, al costat d’altres considerats vulgars o propis de zones molt concretes. [...] És per això que pensem que quan el qui parla es dirigeix a un auditori lingüísticament uniforme, no ha de renunciar a cap dels trets proveïts de prestigi. Conseqüentment, en els propostes formulades, sovint fem referència a usos propis d’àmbits restringits al costat dels usos d’àmbit general.

Això últim de parlar d’una forma o altre segons a qui ens dirigim ho he llegit més d’una vegada en aquests dos textos, fa temps vaig llegir que un parlant culte és aquell que té la capacitat de canviar de registre i adaptar-se a qualsevol situació lingüística.

Ara bé, malgrat algunes paraules són tolerables en certs àmbits, no les recullen al diccionari normatiu del IEC perquè aquest diccionari és general i no inclou les variants formals i dialectals dels enciclopèdics alhora que és una actualització del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, cosa que condiciona l’aplicació dels criteris més sistemàtics i homogenis que estableix la lexicografia actual.

Jo ja pensava que un català homogeni a tot el territori lingüístic seria molt avorrit, prefereixo aprendre una paraula o expressió pròpia de cada poble que sentir a tot arreu el català de la televisió; però també és necessari establir un català estàndard comprensible per tothom.

Per acabar, dir que cal felicitar als filòlegs de l’IEC per posar la llengua i el coneixement tant a l’abast de les persones de carrer.