[Llibre] La voz de la noche

Títol: The voice of the night (La voz de la noche)

Autor: Dean Koontz
Editorial: Punto de lectura
Pàgines: 367
ISBN:978-84-663-1044-4
Idioma: Castellà
Traductora: Ma Magdalena Ferrer Peralta

Una vegada un conegut meu, artista de professió i cinèfil d’afició, em va dir que de tant en quan només es volia assentar al sofà i veure a Rambo o a Terminator repartint plom. Jo miro poques pel·lícules, però això mateix em passa amb els llibres, de tant en quant em ve de gust un llibre que enganxi, amb nul contingut intel·lectual però que faci passar l’estona. Aquest és el cas del llibre que vaig acabar de llegir ahir a la nit…

Once upon a midnight dreary, while I pondered, weak and weary… Edgar Allan Poe, The Raven, en castellà aquí

…traduït al castellà com a “La voz de la noche” i de l’escriptor Dean Koontz.

Aquest escriptor de terror nord-americà va publicar aquesta novel·la el 1980 sota el pseudònim de Brian Coffey, que no Coffee (sí, és molt cutre repetir el gag de The Green Mile de Stephen King, però era ara o mai!).

Aquesta novel·la de terror i misteri, tracta de dos nois, en Colin i el Roy, tan oposats que ningú diria que són millors amics. Però el Roy està aficionat a la mort com ningú, i el Colin és un peix mort…

Se dejaba llevar por la vida, vagaba hacia donde ésta lo condujera, sin ofrecer resistencia. Hacía tiempo que sabía que la resistencia causaba dolor.

És en aquest clima on el llibre comença amb un eficaç terror psicològic que posa la pell de gallina tot i no passar res fora del normal, en aquest sentit m’ha recordat la frase d’Edgar Allan Poe “el terror està dins nostre”. És en aquest context on veiem com el determinisme ambiental intenta canviar la forma de ser del pacífic Colin, però aquest, enmig de forts dilemes morals es debat entre l’amistat que li dóna l’anhelada popularitat i l’execució d’actes perversos i la molt perillosa enemistat amb en Roy. M’agrada especialment aquesta part perquè mostra els dilemes dels assassins i de les persones que agafen un mal camí, a diferència d’altres llibres com per exemple Hellraiser de Clive Barker on es prescindeix de tot debat moral i els personatges esdevenen massa plans.

Malgrat l’argument és força novedós la forma com es desenvolupa a partir de la segona part arriba a fer-se repetitiu, no en ell mateix, sinó en el gènere del terror. Suposo que el fet d’haver llegit més de 50 llibres d’aquest gènere em fa una mica un gat vell. Però arriba un punt on els recorrents leitmotivs de tots els llibres de terror i que ja vaig llegir de petit a Pànic de Robert Lawrence Stine se’m fan pesats…

Otra puerta oxidada se abrió con una protesta ruidosa.
Colin no podía ver nada importante a través del parabrisas desaparecido.
Se sentía enjaulado.
Atrapado.
Una tercera puerta se cerró de golpe.

Colin respiraba superficialmente por la boca y lamentaba que los latidos de su corazón no sonaran más débiles. Si producía el menor ruido que Roy pudiera oír, le costaría la vida.

Con horror se dio cuenta de que iba a estornudar. Apretó una mano contra el rostro, se pellizcó la nariz, pero no pudo contener lo inevitable. Se tapó la nariz como pudo y esperó temeroso a que Roy lo descubriera.

No existía absolutamente nadie en el mundo que pudiera ayudarlo. Nadie.

Ara bé, Koontz ho salva amb un estil narratiu lleuger alhora que fort, directe i enganxós amb detalls que m’han agradat molt com la seva hàbil representació de la cara més fosca de l’infantesa, aquella que tots hem tingut i que ningú reconeix, aquella on qualsevol soroll enmig de la foscor era una mà que caminava inexorablement cap a nosaltres. De fet una de les coses que més m’ha agradat és com pinta l’autor els pavorosos sorolls que amb el pas dels anys esdevenen inofensius.

Mientras descendía por la colina para dirigirse al teléfono de la gasolinera, se dio cuenta de que ya no oía la voz de la noche. Oía los ruidos de los sapos y de los grillos y el trepidar distante de un tren. Pero aquel murmullo grave y siniestro que siempre creyó que estaba allí, aquel sonido de máquinas sobrenaturales ejecutando tareas malvadas, había desaparecido. Unos cuantos pasos más allá, tomo conciencia de que la voz de la noche se hallaba en su interior y de que, en realidad, siempre estuvo allí. Se encontraba dentro de cada persona, susurrando maliciosamente durante veinticuatro horas al día. Y la tarea más importante de la vida consistía en ignorarla, ocultarla, negarse a escucharla.

Per acabar només vull dir que el llibre és el que és, un Best-seller de potser cap gran qualitat literària però això no treu que enganxi, i quan un llibre que està fet perquè enganxi enganxa pàgina rere pàgina sense cap davallada de ritme narratiu, no se li pot retreure res!

La meva nota? Recomanable per qui ha llegit poc del gènere, si no és el cas… més del mateix.