Títol: No country for old men (No es país para viejos)
Autor: Cormac McCarthy
Editorial: Picador
Pàgines: 309
ISBN: 978-0-330-45427-8
Idioma: Anglès
Abans de res us vull dir que en els comentaris de llibres que faré no explicaré l’argument -qui l’ha llegit ja se’l sap i qui no l’ha llegit no vol saber-ne el final- sinó que explicaré què m’ha sorprès del llibre i quines sensacions m’ha despertat.
Aquesta novel·la, immediatament anterior a The Road en la bibliografia de Cormac McCarthy també mostra una visió pessimista de la societat, en aquest cas a la frontera entre Estats Units i Mèxic on un intercanvi de drogues esdevé una sagnant persecució sense final per ningú, “There is no clean getaway”.
Al tema, d’aquest peculiar escriptor ja n’havia llegit The Road (La carretera) i és per això que el seu afectat estil no m’ha sobtat massa tot i que la primera vegada que vaig llegir un llibre seu em va treure de polleguera. Ara bé, és aquest estil quasi lirista, sec, directe i sense miraments mescla de diàleg sense acotacions, descripcions impressionistes i una acció sense embuts en paràgrafs minimalistes que dóna una sensació d’inexorable i punyent continuïtat que colpeix al lector. N’és un exemple aquesta frase de No country for old men:
Moss stumbled back, leveling the rifle. The man’s face was bloody. He moved his lips dryly. Agua, cuate, he said. Agua, por dios.
A més a més, els petits tocs d’humor en forma de sincer i possible diàleg presents al llarg de tot el llibre m’han fet esbossar més d’un somriure, cosa que sempre s’agraeix en llibres d’aventures:
I aint never been to Port Arthur.
I aint never seen you there.
How could you of seen me there if I aint never been there?
I couldnt. I was just saying it. I was agreeing with you.
Moss shook his head.
I és que són aquests petits detalls que em fan gaudir dels llibres en profunditat si és que la història m’atrau, i en aquest cas la història m’ha captivat de principi a fi malgrat la davallada de ritme de les últimes 50 pàgines. On els crítics de literatura veuen calma i reflexió enmig d’un episodi de frenètica i inaturable violència a causa de l’egoisme, els diners i la innata crueltat humana jo hi veig un llibre de 50 pàgines més del compte. Però bé, potser d’aquí uns anys me’l tornaré a llegir i consideraré aquestes últimes pàgines les que causen més impacte!
Tot i així Cormac McCarthy ha dotat a quasi tot el llibre d’un ritme frenètic que no deixa agafar aire ni un sol moment alhora que ha fet una interessant comparació entre la vida i un joc on la vida no és res més que un seguit de decisions que tant poden desembocar en victòries com en derrotes sense que nosaltres hi puguem fer res, un joc on l’atzar hi juga un important paper a l’hora de decidir el nostre futur, la nostra vida o la nostra mort…
What is the most you ever lost on a coin toss?
D’altra banda m’agradaria comentar una cosa que darrerament m’ha cridat l’atenció, els llibres d’actualitat tendeixen a començar molt fort a diferència d’aquells antics llibres de lents principis i llargues introduccions com Robinson Crusoe de Daniel Defoe on l’acció en sí començava on ara molts llibres comencen a perdre el fuel inicial. Pot ser que anem tan atrafegats i tan mancats de paciència i de temps que un principi lent i pausat ens faci arraconar un llibre per molt bo que sigui?
Respecte l’adaptació a la gran pantalla dels germans Coen no en faré cap comentari, no he vist la pel·lícula i no sé si ho faré: el llibre m’ha agradat massa com per per substituir les escenes que m’he construït en la meva imaginació per les que han creat els directors. De fet penso que per molt bona que sigui una adaptació el llibre ha de ser nauseabund per poder igualar-lo, difícilment una hora i mitja pot transmetre el que un llibre pot transmetre en dotzenes d’hores. Pensant-m’ho bé, algun dia m’hauré de comprar aquesta samarreta perquè no suporto qui em diu que Dràcula de Bram Stoker és una mal llibre perquè la pel·lícula no li ha agradat, o qui critica The Shinning (El resplandor) de Stephen King perquè no li va acabar de fer el pes el capítol dels Simpsons dedicat a aquesta pel·lícula.
Per acabar m’agradaria comentar que és el primer llibre que he llegit en anglès, i per estrany que us sembli he començat per un llibre de veritat perquè em nego a llegir falsos llibres d’estudiant tant com a mirar Magic English.
La meva nota? Recomanable.
4 Abril, 2008 a les 17:25 |
Sens dubte, un llibre que ha donat molt a parlar des de la seva publicació. Jo no em trobo entre els que se l’han llegit, per tant, sobre la manera que l’autor ha volgut retratar la vida i sobre altres aspectes, no hi entraré massa, tot hi que te’n en tornaré a parlar un cop llegit el llibre.
Sobre com l’atzar afecta a la vida, crec que és completament cert, que la modifica, però és una qüestió que no podem controlar de cap manera, és un concepte que sempre i en qualsevol lloc hi serà present, simplement això.
Ara m’agradaria comentar-te la secció on has dit “els llibres d’actualitat tendeixen a començar molt fort a diferència d’aquells antics llibres de lents principis i llargues introduccions”. Bé, sé que sobre aquest possible fet, la teva opinió és numèricament més probable de ser correcte que la meva, puix que has llegit més llibres. Però igualment, deixem dir-te que no estic completament d’acord.
Primerament no sé què entens com lents principis. Sincerament, en llibres com “Relatos de un Náufrago”, “Els Pilars de la Terra”, “El Hobbit”…tots són llibres d’un començament suposo que simple, amb petits esdeveniments ideals per descriure al lector l’entorn i els personatges. D’altre banda, llibres vells que hagi llegit, em trobo amb: “Viatge al Centre de la Terra”, “Un món feliç” i perdonem però ja està. Sé que no he llegit els clàssics com “Dràcula”, “El Nom de la Rosa” o altres. Però en ambdós casos, crec que els desenvolupaments són simples i de característiques semblants. Tot hi insistint que no he llegit masses llibres per poder me aferrar a una base sòlida.
Una pregunta que et vull fer: ¿No creus que al haver llegit tants llibres majoritàriament d’un mateix autor, et pot haver induït a pensar això?
De totes maneres, m’agradaria que em posessis exemples més específics, doncs ara que m’ho has plantejat, he vist com tots els llibres vells tenen una introducció moderada, però cap té un principi ‘fort’ com els que es poden veure en “El Còdigo Da Vinci” amb la mort del director del Louvre o com la de “Soy Leyenda” dintre d’un món, on simplement ja s’ha destruït la societat. Pot ésser que estiguem dotant de menor importància a l’introducció que fa III-IV segles enrere?
Per acabar, considero que aquell que critica “El resplandor” amb un capítol dels Simpsons és, si menys no, una persona amb un concepte totalment erroni del llibre en si, però que s’hi alguna vegada li pregunten la sinopsi tindrà les quatre idees principals, no?
Espero no deixar-me res, adéu i passa’t pel meu blog que hi he fet una entrada sobre la societat: http://elcabildo.wordpress.com
4 Abril, 2008 a les 19:05 |
Hola germà Alan,
Deixa’m respondre’t a parts tot des de la meva humil opinió:
Comentes que l’atzar simplement hi és i no s’hi pot jugar, amb això et dono tota la raó perquè si jugues a viure o a morir amb una moneda no hi ha res més que l’atzar. Però penso que si no podem controlar l’atzar podem controlar les el·leccions que podem fer en certa mesura, m’explico:
A “No country for old men” el protagonista decideix endur-se la maleta amb diners i tria entre dos camins que no sap on el portaran. Ell escull agafar la maleta, no estàs amb mi que escollin aquest camí entres en un terreny molt més pantanós que no pas el de seguir amb la teva humil vida? Has escollit una opció i a dins d’aquesta és on s’obren altres camins que sí que poden estar regits per l’atzar, però l’el·lecció que tu fas no és aleatòria, la fas amb la raó. I com deia Descartes, si tries amb la raó i l’apliques correctament sense paralogismes ni errors de raonament difícilment pots errar.
Canviant de tema, respecte a principis lents em refereixo precisament a això que tu has especificat millor que jo, a donar poca importància a la introducció i a anar directament al gra. He de dir que és una idea que he desenvolupat poc perquè simplement ho he observat amb l’experiència, però la majoria d’exemples que penso corroboren el que jo dic (cosa que no vol dir que estigui en el cert) i no n’he trobat cap que ho falsi.
A “Vuelta de tuerca” de Henry James publicat el 1898 i considerat un clàssic del terror l’acció en sí comença a la pàgina número 34 després d’una lenta introducció, comptant que el llibre té 276 pàgines l’acció comença al 12%. A Robinson Crusoe (1719) l’acció comença a la pàgina 50 de 325, això és al 15,3% de l’història. Et podria donar més exemples de començaments lents com el de Frankenstein de Mary Wollstonecraft Shelley del 1818 o Drácula (1897) de Bram Stoker amb un principi també relativament lent.
En canvi, a Soy leyenda de Richard Matheson del 1954 apareix el primer vampir i comença l’acció a la pàgina 10, comptant que el llibre té 180 pàgines l’acció comença al 5,5%, el mateix passa a Cell de Stephen King, un llibre de 435 pàgines on el primer assassinat se succeeix a la pàgina 22, això és al 6,7% del llibre. Et podria citar més exemples com gairebé tots els Harry Potter, la majoria de Stephen Kings, Tiranosaurio de Douglas Preston, Hellraiser de Clive Barker, etc.
Nogensmenys, crec que és més important veure com han canviat els començaments dels llibres que la pàgina on comença l’acció (malgrat que està íntimament relacionat).
Per acabar vull dir que ja sé que mirar 4 llibres no fa de la meva hipòtesis una teoria, però és el que he observat i no he trobat exemples que falsin la meva experiència, així que suposo que Popper em donaria la raó
I sens dubte que els Simpsons donen una idea de la sinopsi del Resplandor, però la idea de sinopsi que dóna és el dit en el proverbi xinès del savi que senyala la lluna
Apa, bona tarda germà Alan.