[Llibre] Crónica de una muerte anunciada

Títol: Crónica de una muerte anunciada

Escriptor: Gabriel García Márquez
Editorial: Plaza & Janés
Pàgines: 135
ISBN: 9788401427510
Idioma: Castellà

Em sento molt afortunat al poder llegir clàssics tant catalans com castellans en versió original, i aquests últims dies he estat llegint un dels segons: Crónica de una muerte anunciada, de Gabriel García Márquez.

Aquesta novel·la, mescla de periodisme, narració i novel·la policíaca, és el setè llibre del colombià i fou publicat el 1981. I com va dir Márquez en una entrevista…

No hay ni una sola línea en ninguno de mis libros que no tenga su origen en un hecho real.

…parteix d’un fet real: de l’assassinat de Santiago Nasar ocorregut el 1951 en mans dels germans Vicario per venjar l’honor ultratjat d’Ángela, la germana dels assassins.

De fet, el curiós del llibre és que comença per on molts acaben, amb l’assassinat:

-No se moleste, Luisa Santiaga- le gritó al pasar. Ya lo mataron.

Per estrany que sembli això no és el final del llibre, sinó que és el final del primer capítol, de fet és el que dóna nom al llibre alhora que el transforma en una metàfora del temps cíclic.

I malgrat saber el final a la 29a pàgina us puc assegurar que Márquez ha aconseguit que em llegeixi el llibre amb el mateix o més afany que si no hagués sabut com acabava, de fet s’ho va pensar prou bé:

A més a més, la mort de Nasar és summament peculiar, tothom sabia que el matarien i ningú li deia res perquè suposaven que ja ho sabia, em recorda això l‘entrada sobre la conducta prosocial que vaig fer fa un parell de dies.

I aquest no és l’única qüestió que Márquez no explica, ja que el llibre mostra la dificultat d’accedir al coneixement de la veritat, ni amb tot l’estudi periodístic se’ns arriba a aclarir si Santiago Nasar fou qui realment va desvirgar a Ángela. Són botellas al mar, com va dir ell mateix al I Congrés Internacional de la Llengua Espanyola.

També m’han sobtat bastant algunes actuacions que el 1951 no és qüestionaven i que jo he trobat molt estranyes, per exemple l’imperativa necessitat de què la dona arribi verge al matrimoni i el llençol tacat penjat al balcó o com l’honor legitima qualsevol conducta. És curiós com arribem a conèixer la història del paleolític i tenim una idea poc clara de com era la vida diària 40 anys abans del nostre naixement.

Respecte l’estil literari no tinc res a dir, el llibre m’ha enganxat per la manera com està narrat, sent una mescla de periodisme i narració alhora que una aproximació a la novel·la policíaca, difícilment hauria seguit llegint sabent el final si no fos perquè cada línia és una poesia i perquè Márquez aconsegueix plasmar la complexitud social de tot un poble en poques pàgines aconseguint que arribem a empatitzar amb qui sabem que morirà.

Per acabar, m’agradaria dir que trobo d’una gran irresponsabilitat fer llegir aquesta mena de llibres a nois de 13 anys, com em van fer llegir a mi Terra Baixa, són llibres que necessiten d’una maduresa intel·lectual que tots assolim quan podem, i fer-los llegir (o tan sols memoritzar-ne el títol!) a estudiants incapaços d’aprehendre’l és un atac a la literatura.

La meva nota? Com va dir el mateix Gabo, no llores porque ya se terminó, sonríe porque sucedió.

Rambo? Només de boqueta!

El passat octubre es va fer molt ressò de l’agressió racista al metro de Barcelona (enllaç a El País) i especialment del testimoni que no va fer res.

Recordo que quan la gent criticava aquesta persona jo deia que segurament tampoc hauria fet res, dit això era fortament increpat per part dels Rambos que haurien fet una acció heroica i amb un magne domini de les arts marcials haurien reduït l’atacant.

Per sort, l’altre dia a través d’aquesta entrada (lectura obligada) en un blog em vaig assabentar que potser no sóc tan dolent com semblo, sinó que segurament sóc més realista que l’altra gent.

Resulta que les conductes prosocials (ajudar els demés a costa de la pròpia comoditat), malgrat ser evidents des de fora, quan estem en situació no són tan comunes. L’autor de l’entrada exposa l’exemple de Kitty Genovese que el 1964 fou assassinada a ganivetades durant 30 minuts al portal de casa seva a Nova York davant l’atònita mirada de 28 veïns que no van fer res.

Aquesta veïns no eren males persones, sinó que (per estrany que ens sembli!) nosaltres segurament tampoc hauríem fet res, resulta que en aquests casos hi ha una difusió de responsabilitat on tothom pensa que ja actuarà un altre, per por a errar o fins i tot perquè ens arribem a autojustificar.

En un estudi psicològic dos senyor simularen robatoris de cotxes a la via pública i ningú els va dir res, quan els testimonis eren preguntats responien que havien suposat que més que un lladre era el propietari intentant obrir el cotxe, per no actuar i no assumir la responsabilitat ens mentim a nosaltres mateixos.

A més a més, explica que tendim a interpretar algunes situacions com a fútils -per exemple una discussió- per por a que si intervenim se’ns acusi de xafarders o actuem desmesuradament.

Tot i així, tot canvia si estem sols i per tant no hi ha difusió de responsabilitat. En un estudi el 85% de persones van socórrer a qui demanava ajuda a crits des d’una altra habitació, xifra que disminueix a un 30% si eren quatre.

Em fa això pensar si és que realment som bons com el bon salvatge de Rousseau i és la societat la que ens corromp.

En fi, homo hominis lupus, però només en societat!

Panem et circenses

Just ara he anat a veure el partit de bàsquet del Ricoh Manresa i he estat pensant una mica amb el títol d’aquest entrada: panem et circenses.

Es coneix amb aquest nom la pràctica d’un govern que per mantenir tranquil·la a la població o per ocultar fets controvertits proveeix a les masses d’aliment i d’entreteniment de baixa qualitat amb criteris assistencialistes.

No és que renegui dels esports de masses, tampoc és que els segueixi massa, però tot sovint sento de gent trista perquè ha perdut el seu equip. És gent a la que se l’ha de felicitar, perquè si els hi preocupa això és que no tenen més problemes… o que el panem et circenses ha fet efecte i ignoren els altres problemes.

És per això que si hi afegim el fàcil accés a la soma droga, les càmeres de vigilància i el DNI amb xip veig masses semblances amb Un món feliç d’Aldous Huxley i en certa manera un retorn als anys 80.

I això em fa por, però bé, marxo ràpid que comença el futbol.

[Llibre] La niebla

Títol: La niebla

Escriptor: Stephen King
Editorial: Debolsillo
Pàgines: 315
ISBN: 84-9759-368-5
Idioma: Castellà
Traductor: Antonio Samons.

Al viatge de fi de curs d’aquest any vaig fer una bona troballa en forma de llibres de Stephen King en una biblioteca del profund País Basc. I dic troballa perquè aquests llibres ja els havia demanat a les biblioteques locals i a La casa del libro per Internet sense èxit.

Una d’aquestes troballes és una recopilació de tres contes que porta per títol La niebla i que vaig acabar ahir a la nit.

El conte que dóna títol al llibre té una extensió de 202 pàgines però segueix sent més un conte llarg que una novel·la curta, llàstima del final obert, tot i que King reconeix que és un final Hitchcock no m’agraden els finals oberts, si has tingut imaginació suficient per fer que vingui una misteriosa boira-xucla-gent, dóna’m un final coherent si us plau!

L’estil King regna en els tres contes, cosa que els fa summament entretinguts i enganxosos, però amb 27 llibres que ja he llegit d’aquest escriptor poques coses em sorprenen d’ell, és un escriptor que escriu perquè li agrada i en sap:

I’ve said it before, and I’ll say it again. When you find something at which you have talent, you do that thing (what ever it is) until your fingers bleed or your eyes pop out of your head.

I malgrat moltes vegades se l’ha criticat per un pobre estil literari, ell ho reconeix al prefaci de Everything’s Eventual…

I am the literary equivalent of a Big Mac and Fries.-

…i a a vegades no m’importa sacrificar una mica de qualitat literària si a canvi d’això les pàgines passen una rere l’altre i em fan perdre la noció del temps com ho aconsegueix El Mestre.

Possiblement el que més m’ha agradat d’aquesta recopilació és el parangó que estableix a l’introducció entre una novel·la i un conte en la qual hi estic completament d’acord:

Un cuento corto es algo por completo distinto: podría compararse con un beso dado apresuradamente en la oscuridad a una desconocida. Una cosa así no tiene nada que ver, claro está, ni con una relación amorosa ni con un matrimonio; pero hay besos maravillosos, y su propia brevedad explica su atractivo.

La meva nota? Per un viatge llarg és ideal.

18 anys i prou, me’n vaig! (Apostasia)

L’apostasia consisteix en la renuncia d’una determinada fe i, per tant, en l’abandonament d’un ordre religiós.

Us preguntareu perquè vull iniciar aquest procediment legal per donar-me de baixa de l’Església catòlica, us ho explicaré.

Com sabeu en aquest estat tenim l’endèmica i execrable tradició d’integrar als nounats a l’Església catòlica batejant-los i per tant atemptant contra la seva llibertat de consciència. (De fet és diu que el bateig d’infants pot ser considerat anticonstitucional).

És per això que el baptisme catòlic només l’hauria de portar a terme cadascú quan estigui preparat per fer-ho, això és quan tingui ús de la raó, el qual, sens dubte no es té fins a una edat avançada. Tan inacceptable és tenir un fill i afiliar-lo a un partit polític per moldejar-lo al teu gust com batejar-lo quan encara no pot decidir. De fet és una actitud completament sectària afiliar algú a una religió abans de què en pugui tenir consciència.

A més a més, el normal és deixar decidir a cadascú la seva pròpia ideologia intentant no canviar algú per fer-lo al nostre gust (en això consisteix el respecte), de fet les creences religioses només estan determinades per la societat i l’ubicació espaial i temporal, com va dir Richard Dawkins la creença en un Déu judeocristià és completament irracional: si haguéssim nascut a Índia seriem hindús, si haguéssim nascut a Dinamarca en l’època vikinga creuríem amb Thor, si haguéssim nascut a la Grècia clàssica creuriem amb Zeus…

En el meu cas, l’apostasia és una qüestió moral, en un estat laic com se suposa que és Espanya és indignant que se segueixi subvencionant econòmicament a l’Església, però és culpa nostra, un tant per cent tan elevat d’espanyols està donat d’alta al cens eclesiàstic que la pressió que pot fer l’Església a l’hora de demanar subvencions és molt gran. La realitat és completament diferent, només un 15,2% d’espanyols segons un estudi del CIS del 2005 assisteix freqüentment a cerimònies religioses.

Un altre motiu per donar-me de baixa és que no només no crec en cap Déu, sinó que em repudien les accions que ha portat a terme aquesta institució a la qual ara mateix en sóc membre:

• Milers de víctimes assassinades en nom de Déu durant la conquesta d’Amèrica, on els natius de la zona que van sobreviure van patir un fort genocidi cultural i religiós.

• Els assassinats per heretgia i bruixeria durant la Sant Inquisició de tants brillants científics que posaven en evidència les creences catòliques.

• Participació, durant la Segona Guerra Mundial, en l’expol·liació d’or jueu que va anar a parar a les arques del vaticà.

• Suport al feixisme i al nazisme durant la IIGM.

Però també el present és criticable: condemnen l’ús del preservatiu considerant-lo antinatural (no és més antinatural el celibat?), critiquen l’homosexualitat pel mateix motiu (antinatural és que el que no és troba a la natura, i l’homosexualitat s’hi troba. El que no s’hi troba és el celibat), els constants casos de pedofília per part de cures, la crítica a l’evolució donant suport a l’irracional creacionisme, la crítica al dret a morir d’una forma digna (eutanàsia)…

I sí, m’ho he pensat bé, segur que m’ho he pensat millor ara en ple ús de les facultats mentals que… no, mai vaig pensar-ho i, de la mateixa manera que si ara no estigués batejat no em batejaria, com que ho estic em dono de baixa.

Us explicaré com van els tràmits, seguiré la guia d’apostasia.es i us animo a donar-vos de baixa de qualsevol associació que no comparteixi els vostres ideals, sigui perquè no vau triar adherir-vos-hi o perquè vosaltres o la institució ha canviat d’ideals…

Religion is an insult to human dignity. With or without it you would have good people doing good things and evil people doing evil things. But for good people to do evil things, that takes religion. (Steven Weinberg).

El programari lliure: una qüestió de llibertat

Totes les llibertats són igual d’importants i haurien de ser inalienables. Algunes s’han aconseguit després de segles de lluita; altres encara estan per arribar; i una roman ignorada: la llibertat informàtica.

Quan utilitzem programari privatiu com Windows o la suit ofimàtica Microsoft Office no som lliures, sinó que som esclaus d’un tipus de programari que ens coarta unes llibertats tan mundanes com són les d’executar el programa per a qualsevol propòsit, veure com funciona i poder-lo adaptar a les pròpies necessitats, redistribuir-ne còpies i millorar-lo podent distribuir-lo de nou amb les millores realitzades per tal que tota la comunitat se’n pugui beneficiar.

Aquestes llibertats que es consideren tan essencials en altres àmbits de la vida són les que només el programari lliure ens ofereix en l’àmbit de la informàtica. I és pel fet que són unes llibertats tan simples, necessàries i exigibles que vull estendre l’ús del programari lliure: per obrir els ulls als que per desconeixement o mimetisme utilitzen un programari que els converteix en esclaus de les multinacionals del programari privatiu que amb tàctiques mancades d’ètica han imposat el seu model de programari que clarament atempta contra la llibertat de la societat d’estudiar i compartir.

És per estendre aquest moviment que demana la llibertat també en el programari que vaig fer-ne el treball de recerca de batxillerat, un treball que us podeu descarregar aquí i que consisteix en una introducció al programari lliure (què és, la seva història, evolució i desenvolupament) i un recull d’avantatges i mites d’aquest raonats perquè qualsevol lector; des del més novell al més coneixedor, aprengui i entengui la qüestió ètica, política i social del programari lliure, de fet…

Programari lliure: societat lliure. (Richard Stallman)

No, no, no! Xof…

A vegades sento vertaderes barbaritats quan algú dóna la seva opinió d’algun fet. És una cosa que em rebenta perquè, a part de les bestieses que he de sentir, se m’ha increpat per no tenir opinió d’algun tema.

Per tenir opinió cal estar informat i conèixer, és per això que jo puc tenir opinió d’algunes coses (més o menys raonada) però no puc opinar de si Alexei Miller, el president de Gazprom; el consorci rus i Nafrogas fan bé creant una companyia de subministrament de gas a Ucrania (en substitució a RosUkrEnergo). Notícia original.

Potser aquest exemple és molt exagerat, però més d’una vegada he sentit a gent tan ignorant del tema com jo comentar si el valencià hauria de ser denominat llengua o no, o si Plutó ha de ser declarat planeta o asteroide. Però a veure, ets tu lingüista o astrònom? Oi que no? Doncs estàs dient bajanades perquè del tema no en tens ni idea! Això sí, et pots jactar de ser una persona molt informada, molt al dia, amb opinió de tot. Galindaines!

És per això que moltes vegades, quan veig que la conversa se’n va on no arriben els meus tentacles del coneixement passo a ser un oient passiu i, sense pudors, reconec la meva ignorància i pregunto si la conversa ho accepta.

De fet, el refranyer espanyol ja ho diu, més val estar callat i semblar ruc que obrir boca i confirmar-ho, tot i que vist el vist hi ha qui es pensa que més val parlar i semblar que hi entens que callar i semblar ignorant.

[Conte] Minority Report

Títol: Minority Report

Escriptor: Philip K. Dick
Editorial: Gollancz
Pàgines: 45
ISBN: 1-85798-738-1
Idioma: Anglès

Hi ha llibres bons que enganxen, llibres dolents que no enganxen, llibres dolents que enganxen i llibres bons que no enganxen; aquest últim cas és el del relat que acabo de llegir: Minority Report, de Philip K. Dick.

D’aquest autor ja n’havia llegit “¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?” i em va deixar amb la mateixa sensació que aquest conte: un bon argument mal aprofitat.

Aquest conte tracta d’un futur no massa llunyà on s’aconsegueix reduir els assassinats gairebé a un zero per cent gràcies a un nou sistema que detecta els assassins abans que cometin el crim, de manera que els potencials assassins poden ser tancats i castigats de forma prematura, de tal forma que paradoxalment se’ls castiga sense ser mai culpables.

‘In our society we have no major crimes’, Anderton went on, ‘but we do have a detention camp full of would-be criminals’.

El motiu pel qual accepten això és molt pràctic:

Punishment was never much of a deterrent, and could scarcely have afforded comfort to a victim already dead.

Malgrat aquest interessant argument la lectura se m’ha fet tediosa, possiblement perquè m’esperava un llibre i a la pàgina 20 em vaig adonar que era un conte (sense comentaris ), tipus de narració que no m’agrada massa perquè amb poques pàgines no puc arribar a conèixer els personatges ni a empatitzar amb ells.

Tot i així, potser no és tant qüestió de llibre o conte com d’estil literari, a la introducció del llibre Malcom Edward defineix l’estil de K. Dick d’una forma jo crec immillorable:

He is no great literary stylist, and sometimes the haste with which he wrote is all too apparent

En la meva opinió té tota la raó, els esdeveniments passen a un ritme tan trepidant que no tinc temps d’enganxar-me per saber què passarà, perquè… Voilà! Ja ha passat!

Si a més a més, hi sumem que l’estil de ciència ficció cyberpunk no m’atrau massa em trobo amb un conte que reconec que és bo però que no m’ha agradat i, per tant, no em llegiré la resta que inclou aquest llibre recopilatori que tinc de la Biblioteca.

Això no obstant, l’argument aixeca molts debats morals, segurament el més fort és l’etern debat entre llibertat i seguretat, els ciutadans són constantment analitzats per saber què faran, i sí el que faran és un assassinat són castigats preventivament.

També he trobat un parangó amb la mort de Sòcrates, el protagonista, que es veu acusat pel sistema Precrim ha de triar entre fugir i trair el sistema que ell mateix ha ideat o ser arrestat i castigat. El mateix va fer Sòcrates, que considerava la justícia de màxima importància i per això no es va ni plantejar fugir quan el van condemnar a morir enverinat amb cicuta.

La meva nota? Recomanable si us agrada l’estil cyberpunk i els contes.

Aquí a tir de pedra

Tot sovint hi ha gent que ha anat de viatge i m’ensenyen fotos dels paisatges que han vist i que troben preciosos, no és que jo no els hi trobi, és que em posa nerviós que hagin anat a mirar paisatges a 500km quan no han vist els que tenen al costat de casa.

És per això que us encoratjo a conèixer el vostre entorn natural, i com a provo us poso aquesta foto que he fet aquest matí a poc més de 10km de Manresa

Don-me aiga que he corregut un kilòmetru!

Fa temps em vaig plantejar si el català que es parla a Manresa, amb trets característics com el cas d’aiga, trenc o prèmit o els més comuns vem, tenca o kilometru és més o menys correcte que el català estàndard que se sent a la televisió o la ràdio.

És degut al meu desconeixement i a l’interès que tenia per saber-ho que vaig recórrer a la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i vaig enviar-los-hi un correu electrònic demanant-los-hi si les paraules que he esmentat anteriorment són més o menys correctes i quins criteris segueixen per tal de determinar que per exemple unflar és correcte i normatiu i no ho és aiga.

5 dies després de què els enviés el mail m’han contestat que cal distingir entre barbarisme, vulgarisme i dialectisme:

• Un barbarisme és una forma lingüística d’origen estranger que no es considera assimilada a la llengua pròpia. Com per exemple kilòmetru.

• Un vulgarisme, lingüísticament parlant, és una forma usada sobretot en el discurs oral col·loquial o poc acurat, que pot ser, a la vegada, un dialectalisme. Pot ser lèxic, fonètic, morfològic (seria el cas de aiga o trenc).

• Un dialectalisme és una forma lingüística no general en tot el domini lingüístic i pròpia d’una o més zones del domini.

Tot seguit em diuen que segons què sigui una paraula ho tracten diferent: els barbarismes els consideren sempre incorrectes; i els vulgarismes i els dialectismes, més que no pas una qüestió de correcció o incorrecció, ho consideren una qüestió d’adequació al registre comunicatiu i a l’àmbit geogràfic.

A continuació m’han passat dos enllaços que són propostes de la Secció Filològica del IEC d’establir un estàndard fonètic i morfològic, m’he llegit els dos textos i hi he trobat qüestions molt interessants, com per exemple els dos criteris que segueixen per determinar si una paraula és correcte o no:

El primer criteri que apliquen és el geogràfic on s’afirma que s’han d’acceptar les diferències al català de diverses zones.

1. Reconèixer aquelles variants territorials de la llengua que gaudeixin de prestigi i tradició, i fomentar que tots els catalanoparlants les reconeguin com a integrants de la pròpia llengua.

El segon criteri consisteix en la diferenciació del registre formal de l’informal, és per això que proposen un català estàndard útil a tot arreu alhora que consideren paraules com aiga o trenc tolerables en un àmbit informal i majorment oral.

3. Dins cadascun dels grans dialectes catalans hi ha una sèrie de trets que tradicionalment posseeixen un gran prestigi, al costat d’altres considerats vulgars o propis de zones molt concretes. [...] És per això que pensem que quan el qui parla es dirigeix a un auditori lingüísticament uniforme, no ha de renunciar a cap dels trets proveïts de prestigi. Conseqüentment, en els propostes formulades, sovint fem referència a usos propis d’àmbits restringits al costat dels usos d’àmbit general.

Això últim de parlar d’una forma o altre segons a qui ens dirigim ho he llegit més d’una vegada en aquests dos textos, fa temps vaig llegir que un parlant culte és aquell que té la capacitat de canviar de registre i adaptar-se a qualsevol situació lingüística.

Ara bé, malgrat algunes paraules són tolerables en certs àmbits, no les recullen al diccionari normatiu del IEC perquè aquest diccionari és general i no inclou les variants formals i dialectals dels enciclopèdics alhora que és una actualització del Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra, cosa que condiciona l’aplicació dels criteris més sistemàtics i homogenis que estableix la lexicografia actual.

Jo ja pensava que un català homogeni a tot el territori lingüístic seria molt avorrit, prefereixo aprendre una paraula o expressió pròpia de cada poble que sentir a tot arreu el català de la televisió; però també és necessari establir un català estàndard comprensible per tothom.

Per acabar, dir que cal felicitar als filòlegs de l’IEC per posar la llengua i el coneixement tant a l’abast de les persones de carrer.