A vegades em dóna la sensació que estic envoltat de romàntics enterrats en un passat tan llunyà que ni els seus difosos records els consolen davant el seu pessimisme envers el futur.
És per això que ni crec en el “tot temps passat fou millor”, ni en el “beu i menja que demà potser estaràs mort”; m’agrada mirar endavant esperant que passin les coses: tant les que em vénen de gust que passin com les que no em vénen de gust però vull que passin només pel sol fet de que hagin passat.
Tot sovint obro la meva agenda electrònica i miro quines coses faré a curt termini que m’alegrin, com per exemple una cursa atlètica o un aniversari que tinc ganes de celebrar, pot donar la sensació de que visc enterrat en el futur, res més lluny de la veritat, sinó que visc en el present desitjant que el futur vingui per a viure’l amb la intensitat que es mereix.
Ara bé, d’alguna manera també penso que cal gaudir del present tant si passen grans coses com si no, perquè a vegades les grans satisfaccions vénen donades pels detalls més insignificants, de fet acostumo a arribar uns minuts d’hora als llocs només per seure i mirar al meu voltant sabent que no he de fer res, sinó deixar passar el temps i, ja que passa, l’aprofito.
