D’un temps ençà que gaudeixo de les creacions audiovisuals en la seva versió original, i el mateix estic començant a fer en el cas dels llibres si la seva versió original és en català, anglès o castellà.
Els motius que m’impulsen a fer això això són força variats i els vull compartir amb vosaltres.
El primer de tots és perquè considero que un actor no és només una cara, sinó que és una persona (més o menys guapa) amb una habilitat interpretativa que no em vull perdre. A part que moltes vegades el doblatge es carrega l’interpretació de l’actor al moure aquest el cos i els llavis completament dessincronitzats amb la veu (i si el doblat és el Stallone ja és per baixar la tapa).
En el cas dels llibres, prefereixo la versió original perquè em permet copsar el missatge que l’escriptor va voler donar, sense intermediaris que moltes vegades es carreguen l’atmosfera o (inevitablement) esguerren els jocs de paraules, un exemple molt clar d’això últim és quan en el Dr. Jekyll y Mr. Hyde de R.L.Stevenson Mr. Utterson diu «Jugaremos al escondite —pensó— para estar a tono con su nombre de Hyde.». La frase perd tot sentit en aquesta traducció, no passa el mateix en la versió original on es fa un enginyós joc de paraules: «If he be Mr. Hyde,’ he had thought, ‘I shall be Mr.Seek.’».
I no només els llibres pateixen el genocidi humorístic, les creacions audiovisuals tampoc se’n salven, i un exemple que em ve ara al cap és quan l’exigent inspectora de Futurama revisa l’armari del Fry i li diu: “Por orden alfabético, cremallera: debajo” si no recordes que en anglès cremallera és Zip la frase no té ni cap ni peus.
A més a més, una versió original sempre t’ensenyarà molt de l’idioma i de la cultura, de fet Espanya és un dels pocs països on se segueix doblant tot, això sí, després estudiem anglès moltes hores i ens queixem de què s’ensenya malament.
Ara bé, gaudir de les versions originals demana d’un esforç extra. En el cas de les pel·lícules se soluciona ràpidament amb subtítols, cosa que no es pot fer en el cas dels llibres, on no hi ha més remei que conèixer la llengua i, per suposat, tenir ganes d’utilitzar el que se sap.
