Malpensant…

Em treu de polleguera la gent tan summament narcisista que tenen el costum de donar la culpa a l’altre gent sense ni tan sols considerar que pot ser seva.

D’exemples d’això us en podria dir mil, però el que em posa particularment nerviós és que em preguntin “si ho he entès”: potser ho he entès o potser no, però si no ho he entès la culpa tant pot ser teva com meva, de manera que la pregunta lògica per poder acceptar algun grau de culpabilitat seria “m’he explicat correctament?”.(1)

I això acostuma a ser una de les característiques dels malpensats: gent que quan perd alguna cosa no l’ha perduda, sinó que li han robada; gent que si et dóna un cop a l’autobús, els hi estaves intentant robar. Gent tan malpensada que estic convençut que ni amb un retrovisor al front deixarien de sospitar de qui hi ha al seu darrere.

Però va ser Robert J. Hanlon (suposadament) qui va dir una de les meves frases preferides: “Mai atribueixis a la malícia allò que pot explicar-se adequadament per l’estupidesa”; i penso que estupidesa es pot substituir per descuit, error o el que volgueu, de fet penso que no s’hauria d’atribuir res a la malícia que pugui ser explicat adequadament per qualsevol altre motriu.
Així que si us plau, no malpensis i, si et dec res, pensa que segurament sóc més despistat que no pas maliciós.

(1) En Sachiel m’ha fet veure que m’havia deixat el correctament, gràcies!

Cap endavant.

A vegades em dóna la sensació que estic envoltat de romàntics enterrats en un passat tan llunyà que ni els seus difosos records els consolen davant el seu pessimisme envers el futur.

És per això que ni crec en el “tot temps passat fou millor”, ni en el “beu i menja que demà potser estaràs mort”; m’agrada mirar endavant esperant que passin les coses: tant les que em vénen de gust que passin com les que no em vénen de gust però vull que passin només pel sol fet de que hagin passat.

Tot sovint obro la meva agenda electrònica i miro quines coses faré a curt termini que m’alegrin, com per exemple una cursa atlètica o un aniversari que tinc ganes de celebrar, pot donar la sensació de que visc enterrat en el futur, res més lluny de la veritat, sinó que visc en el present desitjant que el futur vingui per a viure’l amb la intensitat que es mereix.

Ara bé, d’alguna manera també penso que cal gaudir del present tant si passen grans coses com si no, perquè a vegades les grans satisfaccions vénen donades pels detalls més insignificants, de fet acostumo a arribar uns minuts d’hora als llocs només per seure i mirar al meu voltant sabent que no he de fer res, sinó deixar passar el temps i, ja que passa, l’aprofito.

En versió original, si us plau.

D’un temps ençà que gaudeixo de les creacions audiovisuals en la seva versió original, i el mateix estic començant a fer en el cas dels llibres si la seva versió original és en català, anglès o castellà.

Els motius que m’impulsen a fer això això són força variats i els vull compartir amb vosaltres.

El primer de tots és perquè considero que un actor no és només una cara, sinó que és una persona (més o menys guapa) amb una habilitat interpretativa que no em vull perdre. A part que moltes vegades el doblatge es carrega l’interpretació de l’actor al moure aquest el cos i els llavis completament dessincronitzats amb la veu (i si el doblat és el Stallone ja és per baixar la tapa).

En el cas dels llibres, prefereixo la versió original perquè em permet copsar el missatge que l’escriptor va voler donar, sense intermediaris que moltes vegades es carreguen l’atmosfera o (inevitablement) esguerren els jocs de paraules, un exemple molt clar d’això últim és quan en el Dr. Jekyll y Mr. Hyde de R.L.Stevenson Mr. Utterson diu «Jugaremos al escondite —pensó— para estar a tono con su nombre de Hyde.». La frase perd tot sentit en aquesta traducció, no passa el mateix en la versió original on es fa un enginyós joc de paraules: «If he be Mr. Hyde,’ he had thought, ‘I shall be Mr.Seek.’».

I no només els llibres pateixen el genocidi humorístic, les creacions audiovisuals tampoc se’n salven, i un exemple que em ve ara al cap és quan l’exigent inspectora de Futurama revisa l’armari del Fry i li diu: “Por orden alfabético, cremallera: debajo” si no recordes que en anglès cremallera és Zip la frase no té ni cap ni peus.

A més a més, una versió original sempre t’ensenyarà molt de l’idioma i de la cultura, de fet Espanya és un dels pocs països on se segueix doblant tot, això sí, després estudiem anglès moltes hores i ens queixem de què s’ensenya malament.

Ara bé, gaudir de les versions originals demana d’un esforç extra. En el cas de les pel·lícules se soluciona ràpidament amb subtítols, cosa que no es pot fer en el cas dels llibres, on no hi ha més remei que conèixer la llengua i, per suposat, tenir ganes d’utilitzar el que se sap.

Nou blog!

Bé, aquí estem, amb un altre blog entre mans.

Fa temps ja me’n vaig crear un, però va morir d’èxit i ara he tornat amb més ganes de garlar.

Ben bé no sé què escriuré, suposo que coses que m’interessin i puguin interessar, però a part d’això… boli i full en blanc.

Així que benvinguts i prengueu lloc.