Trobo a faltar saber més història

Tot sovint llegeixo notícies o articles sobre qüestions d’actualitat i veig clarament que per poder entendre i tenir opinió necessitaria saber molta més història de la que sé.

Quan em passa això, i és força sovint, recordo una reflexió que va fer el meu professor d’història quan jo tenia 18 anys i que, per primera vegada, em va fer copsar el poder i la importància de saber història.

Hi havien hagut votacions a l’ajuntament de Manresa i un partit d’extrema esquerra havia aconseguit un regidor, al igual que un altre partit d’extrema dreta que n’havia aconseguit un altre. El professor ens va dir que, en èpoques de crisi, la història ens demostra que la població tira cap als extrems; i ens va mostrar una sèrie d’exemples que ja he oblidat.

Va ser aquest dia que vaig entendre aquella cita tant trillada que diu que conèixer el passat és la única manera d’entendre el present.

Lectures d’agost

Ja ha acabat l’agost i aprofito aquesta entrada per comentar per sobre els llibres que he llegit durant el mes.

• Zombi, guía de supervivencia, Max Brooks.

No cal que digui gran cosa del llibre, tothom sap amb només el títol si li interessa llegir-lo o no.

En el meu cas m’ha semblat un llibre molt curiós i entretingut alhora que paranoic.

• Más allá de los sueños, Richard Matheson.

Matheson, poc conegut a Espanya i autor de llibres “dels que sonen” com Soy Leyenda o El increible hombre menguante ens ofereix amb Más allá de los sueños un llibre molt profund englobat en el gènere del terror romàntic per alguns.

M’ha semblat un llibre molt innovador pel fet d’oferir la visió que té Matheson del què és el cel i l’infern, absolutament recomanable.

• En el blanco, Ken Follet.

No acostumo a ser amant dels thrillers d’acció i investigació però he de dir que el llibre em va enganxar molt.

També és cert que no és res de l’altre món i que és un thriller estàndard com qualsevol de Michael Crichton, Tom Clancy o Clive Barker; però es deixa llegir molt bé a la platja.

• Las dos después de medianoche, Stephen King.

Aquest llibre recull dues novel·les curtes anomenades Los langoliers i Ventana secreta, secreto jardín.

Los langoliers és una novel·la força fluixa perquè acaba sent excessivament surrealista.

Ventana secreta, secreto jardín recorda el King dels vells temps on els personatges principals eren escriptor atormentats, en aquest cas per un acús de plagi; el conte acaba sent un debat personal del protagonista entre el què és real i el què és imaginari.

• La historia de Lisey, Stephen King

Aquest llibre dóna la sensació de ser un intent de King d’escriure una novel·la romàntica, he de dir que no li surt del tot malament, però es nota que no és el seu gènere. Les primeres 100 pàgines es fan insofribles, donant la sensació al lector que ha començat a llegir una història a la meitat.

La resta del llibre és bastant bona però la mescla de romanticisme i terror del més morbós fa la lectura molt irregular.

• El cazador de sueños, Stephen King.

Aquest llibre he de dir que m’ha entristit molt, va ser la primera publicació de Stephen King després de que fos atropellat l’estiu del 99 i el llibre és la trista mostra de l’inici de la decadència del rei del terror.

Pels que hem gaudit de grans novel·les com Apocalipsis, It, El resplandor o Cementerio de animales El cazador de sueños ens mostra com el King mai tornarà a ser el que era.

He de dir que de les 800 pàgines les primeres 300 són realment molt bones, recordant molt a It; però l’aparició dels militars i una persecució insubstancial de 300 pàgines fan que només valguin la pena les primeres 300 pàgines.

En resum, un llibre depriment pels fans del King i gens recomanable pels demès.

• El nombre del viento, Patrick Rothfuss.

Sens dubte el millor llibre que he llegit aquest agost i en molt temps. De fet el vaig comprar perquè em vaig trobar un senyor a la llibreria i em va comentar que l’autor es va passar 14 anys escrivint-lo, 14 anys!!

Només per l’esforç valia la pena llegir-lo i realment no m’ha decepcionat gens, un llibre de fantasia, amor, lluita i desesperació. És el primer d’una trilogia de tres que simplement explica la vida de Kvothe, el protagonista.

• Los hijos de Anansi, Neil Gaiman.

Un molt bon llibre, sempre he estat de l’opinió que només els grans escriptors són capaços de mesclar la realitat amb la ficció sense que el lector intenti esbrinar quina droga va prendre l’autor.

Però aquí això no passa, un llibre molt ben narrat, creïble i entretingut. Molt recomanable.

• Infected, Scott Singler.

Un llibre infumable, si me l’he acabat és perquè se m’havien acabat els llibres i alguna cosa havia de comprar a la llibreria del costat de casa.

Potser agradarà als adolescents que estiguin descobrint un món més enllà de l’ensucrat Vaixell de Vapor, però pels demès només té que morbo barat, un argument increïblement fals i forçat i un final deus ex machina del més irreal.

• El hombre menguante, Richard Matheson

És el tercer llibre que llegeixo d’aquest escriptor i s’ha de dir que m’ha decepcionat. Seria injust que digués que El hombre menguante és un mal relat, de fet és un relat molt bo, suposo que el fet de tenir dos dels seus llibres d’entre els meus preferits (Soy leyenda i Más allá de los sueños) feia que esperés moltíssim d’aquest relat.

El problema que l’hi he trobat és que se centra més en els inconvenients físics del protagonista al fer-se petit que en la lluita mental, i jo buscava un llibre més filosòfic i profund enlloc d’un llibre d’aventures a petita escala. Això no obstant, les últimes tres pàgines són brutals i me les he rellegides unes quantes vegades

El significat de l’èxit

Ganarse el respeto de las personas inteligentes y el cariño de los niños

Apreciar la belleza de la Naturaleza y de todo lo que nos rodea

Buscar y fomentar lo mejor de los demás

Dar el regalo de ti mismo a otros sin pedir nada a cambio, porque es dando como recibimos

Haber cumplido una tarea, como salvar un alma perdida, curar a un niño enfermo, escribir un libro o arriesgar tu vida por un amigo

Haber celebrado y reído con gran entusiasmo y alegría y cantado con exaltación

Tener esperanza incluso en tiempos de desesperación, porque mientras hay esperanza, hay vida

Amar y ser amado

Ser entendido y entender

Saber que alguien ha sido un poco más feliz porque tú has vivido

Éste es el significado del éxito

Ralph Waldo Emerson, modificat per Ray Serway.

Avui he rellegit aquest poema que em vaig trobar una tarda estudiant a la universitat, i potser m’agrada tant perquè me’l vaig trobar en un lloc molt poc esperat: està en una de les últimes pàgines del Serway, un llibre de física.

Qui transmet calor a qui: l’ou a la gallina o la gallina a l’ou?

Possiblement la resposta a aquesta pregunta us sembli evident, però el cert és que és una pregunta molt complexa de resposta poc previsible: l’ou transmet calor a la gallina.

En primer lloc, els éssers vius som uns sistemes amb una entropia (desordre) molt baix, de fet, la nostra existència sembla ser una contradicció del segon principi de la termodinàmica: “La quantitat d’entropia de tot sistema aïllat termodinàmicament tendeix a augmentar amb el pas del temps”.

Doncs bé, tenint en compte això ja sabem que a mesura que passa el temps l’entropia de l’ou (el nostre sistema) disminueix.

Seguim, el creixement d’un ou no és un procés reversible, perquè no podem invertir-ne el creixement i perquè els processos reversibles simplement no existeixen, però com que l’entropia és una funció d’estat podem usar la famosa equació  si proposem un estat inicial i un final, sent per exemple l’estat inicial l’ou a temps zero i l’estat final quan el pollet ja està format.

Si donem un cop d’ull a aquesta equació veiem el quid de la qüestió, sent T constant: Com que  perquè  i tenint en compte que al estar amb kelvins es dedueix que .

Aquest signe negatiu significa que en el procés s’està transferint calor des del sistema cap a l’entorn, és a dir, la gallina està transferint calor a l’ou.

Xocant? Sí, la gallina simplement és limita a mantenir la temperatura de l’ou constant (per això podem treure T fora de l’integral) i és l’ou qui li transmet calor.

Com m’agrada molt dir, lògica>intuició.

PD: Gràcies al meu professor de batxillerat Xavier Solé que m’ha proposat aquest problema

El triomf del Facebook

El Facebook ha triomfat, ja he fet tard per a fer un article preveient si triomfarà o no i tampoc m’agrada fer previsions de futur.

El què vull comentar és per què està triomfant, al meu parer està triomfant perquè acompleix a la perfecció les dues més grans necessitats dels qui ens trobem en una posició molt elevada dins de la piràmide de Maslow. 

Aquestes dues necessitats són les de xafardejar i les de fardar.

Sí, ens agrada xafardejar, alguns xafardegem escudant-nos en el conegut “la informació és poder” de Bacon i d’altres menys hipòcrites xafardegen pel sol fet de xafardejar. És gairebé angoixant veure un grup de noies en un mateix Facebook explotant cada detall de cada foto de cada “amic” i sí, ho fan durant hores.

Però també ens agrada molt fardar, és inevitable, som animals i ens agrada tirar-nos farols tal com si fóssim paons. Ens agrada demostrar com de forts i caxondos som. Però això fa del Facebook un lloc, al meu parer, molt hipòcrita. Si us poseu a xafardejar veureu que tothom mostra el seu cantó cool de la vida, allò que ens agrada ensenyar perquè a tothom li agradaria ser i tenir 24/7 però que poca gent aconsegueix més enllà del dissabte (el diumenge no compte pel mal de cap).

Però si només fos això el Facebook no seria res més que l’evolució tecnològica d’un grup d’homes al bar i de dones a la peluqueria, el Facebook combina les dues reunions i permet… lligar (o si més no intentar-ho).

No aneu al sol al migdia que pica més!

Quantes vegades haurem sentit aquesta frase? Fa molts anys gràcies a les nostres mares que no volien tenir fills-gamba i fa menys anys gràcies als fantàstics plans de la Generalitat.

Doncs bé, el motiu pel qual el Sol pica més al migdia és simplement perquè està perpendicular a nosaltres, és a dir, si ens estirem a la platja al migdia i mirem amunt just a sobre nostre tenim el Sol.

Ara bé, quin és el motiu que relaciona la perpendicularitat amb el topless?

El motiu és força simple i penso que en aquest cas val més una imatge que mil paraules:

Com veieu a la imatge, quan els rajos incideixen perpendiculars (o més perpendiculars) l’energia es reparteix en una àrea inferior que no pas quan el Sol no ens està perpendicular. De manera que al migdia prenem el Sol concentrat com amb una lupa i, per tant, pica més.

Dues demostracions curioses

Bé, les demostracions que us ensenyaré no és que m’agradin per la seva elegància ni res d’això, m’agraden perquè demostren el què pel sol fet de fer servir molt no ens preguntem d’on ve.

Així doncs:

Primera demostració: Teorema de Pitàgores

Fa temps ja vaig escriure una demostració d’aquest teorema, bé, avui en toca una altra que també és curiosa.

Fixeu-vos en la figura:

La demostració consisteix en calcular l’àrea de la figura de dues maneres diferents, igualar-les perquè és la mateixa àrea i simplificar.

La primera manera de calcular l’àrea és considerant que és (x+y)(x+y), tant senzill com agafar un costat com la suma de x i y i multiplicar perquè és un quadrat.

La segona manera és més interessant, s’agafa l’àrea del quadrat vermell que és r^2 i se li sumen les àrees dels quatre triangles que són (xy)/2.

Així doncs tenim que l’àrea també és r^2+4(xy)/2 Si igualem tenim que: (x+y)(x+y)=r^2+4(xy)/2. Desenvolupem a l’esquerra i simplifiquem a la dreta i: x^2+2xy+y^2=r^2+2xy.

Simplifiquem el 2xy que està a cada cantó de l’igualtat i… r^2=x^2+y^2

El teorema de Pitàgores!

Segona demostració: sin^2(x)+cos^2(x)=1

Aquesta identitat trigonomètrica tant utilitzada es pot demostrar a partir del teorema de Pitàgores, considereu aquest triangle on el costat c mesura la unitat.

Pel teorema de Pitàgores és obvi que: c^2=a^2+b^2.

Si us hi fixeu cos(x)=b/c=b/1=b i sin(x)=a/c=a/1=a.

Així doncs, si substituïm b=cos(x), a=sin(x) i c=1 arribem a: 1^2=sin^2(x)+cos^2(x) .

I així queda demostrada una de les tres identitats pitagòriques.

Què és l’ebullició?

L’ebullició és un fenòmen que no pel fet d’haver-lo vist mil vegades és menys interessant, tot el contrari! Ara bé, per entendre’l cal saber una sèrie de coses abans, així que comencem pel començament.

Tots sabem que l’aigua s’evapora, si deixem un plat amb aigua al sol durant el temps suficient aquesta aigua “desapareixerà”, o molt millor dit, aquesta aigua s’evaporarà passant de líquid a vapor.

Però, per què s’ha evaporat aquesta aigua?

Imagineu-vos l’aigua com a una gran quantitat de mol·lècules que es mouen aleatòriament. Un got d’aigua sembla que no es mogui, però si el poguéssim mirar amb un microscopi molt potent veuríem que les mol·lècules del líquid no paren de córrer amunt i avall, sense ordre ni concert i canviant de direcció només quan col·lisionen entre elles o amb les parets.

No és res estrany que una mol·lècula corri ràpidament cap a la superfície i hi impacti amb suficient energia com per escapar del líquid i esdevenir vapor: aquesta mol·lècula s’haurà evaporat.

Imagineu-vos ara aigua en un recipient tancat on n’hem fet el buit (és a dir, pressió 0) i on hi hem col·locat un manòmetre per medir la pressió. El què passarà és sorprenent però si heu entès el què acabo d’explicar és força obvi.

A mesura que passi el temps la pressió que ens mostra el manòmetre anirà pujant, el motiu és simple: el líquid està evaporant-se i cada cop hi ha més vapor fent pressió (xocant) amb les parets del recipient.

Però arribarà un punt on la pressió s’estabilitzarà i deixarà de pujar, per què? El protagonista d’aquest segon fenòmen és la condensació: el fenòmen contrari a l’evaporació, imagineu-vos el recipient, a sobre de l’aigua hi ha tot el vapor d’aigua que s’ha evaporat, format per moltes mol·lècules d’aigua que es mouen aleatòriament. No sembla descabellat pensar que alguna d’aquestes mol·lècules pot impactar amb l’aigua i quedar-hi atrapada: aquesta mol·lècula haurà condensat, o el que és el mateix, haurà passat de vapor a líquid.

I el cert és que això passa, quan la pressió deixa de pujar no significa que no s’evaporin més mol·lècules: significa que s’evaporen tantes mol·lècules com en condensen, de manera que als nostres ulls no passa res però a dins del recipient s’hi està produint evaporació i condensació.

Doncs bé, aquesta pressió “màxima” s’anomena pressió de vapor i és característica de cada substància a cada temperatura. En les substàncies més volàtils (com ara l’alcohol) la pressió de vapor és superior perquè les mol·lècules estan menys aferrades entre elles. D’altra banda, aquesta pressió augmenta amb la temperatura, el motiu és simple, quan escalfem un líquid li donem energia, és a dir, fem que les mol·lècules del líquid corrin més, i el fet de fer que corrin més fa que més mol·lècules arribin a la superfície del líquid amb suficient energia (velocitat) com per escapar-ne i evaporar-se.

Doncs bé, entesos aquests conceptes ja podeu entendre què és l’ebullició.

Torneu-vos a imaginar un líquid, aquest cop en una olla. Com ja sabeu, les mol·lècules del líquid es mouen aleatòriament, amunt i avall, amunt i avall… però de cop i volta, per capritxos de l’atzar, tot de mol·lècules col·lisionen en un sol punt i se n’allunyen ràpidament: durant uns breus instants de temps en aquest punt del líquid s’hi farà un petitíssim forat on no hi haurà aigua!

I ara ve l’interessant: aquest forat buit a dins del líquid és el mateix que el nostre recipient tancat amb aigua de dins: les mol·lècules d’aigua líquida del voltant d’aquest forat poden evaporar-se a dins d’aquest forat i omplir-lo de vapor d’aigua.

A temperatures baixes les pressions de vapor de l’aigua són molt baixes, de manera que la pressió atmosfèrica explota aquests forats. Però si escalfem la nostra aigua la pressió de vapor d’aquesta augmenta, de manera que cada cop hi ha més vapor a dins d’aquests forats de buit.

Si escalfem suficientment el nostre líquid arribarà un moment on aquests forats buits que s’hi fan tinguin suficient pressió com per aguantar la pressió atmosfèrica. Quan la temperatura del líquid arribi a aquesta pressió el líquid començarà a bullir!

En el cas de l’aigua, la temperatura que fa que la pressió a dins d’aquestes bombolles sigui d’una atmosfera és… sí! 100°C! És per això que l’aigua bull a 100°C, a menors temperatures els forats de buit no arriben a una pressió suficient per sobreviure a la pressió atmosfèrica.

Espero que tot plegat us hagi sorprès tant com quan m’ho van explicar a classe fa un parell de setmanes

La ràpida lentitud de l’electricitat

Quan premem un interruptor per encendre un llum, a dins del cable s’hi succeeix un flux de càrregues que constitueix el què anomenem corrent elèctric. Fins aquí res de nou, però si us demanessin a quina velocitat van aquestes càrregues segurament diríeu que molt ràpid, al fi i al cap, premem l’interruptor i el llum s’engega instantàniament.

Però el cert és que aquestes càrregues es mouen molt més lentament del què ens pensem.

En cables normals les càrregues que transporten l’electricitat són electrons i es desplacen a només 3,6 centímetres per hora.

Així doncs, com pot ser que premem l’interruptor i el llum s’engegui tant ràpidament? Si el cable fa dos metres els primers electrons haurien d’arribar al cap d’unes 55 hores!

Certament sembla paradoxal, però una analogia amb l’aigua d’una mànega ho pot clarificar molt. Quan donem pas a una mànega de reg, llarga i inicialment buida, l’aigua triga uns quants segons en sortir perquè ha de recórrer tota la manguera. Això no obstant, si la mànega ja està plena d’aigua, aquesta emergeix quasi instantàniament degut a la pressió que fa l’aigua que entra per l’aixeta, que empeny la porció d’aigua de davant i aquesta la de davant i així successivament fins que l’aigua emergeix. Aquesta velocitat s’anomena velocitat de propagació i en el cas de la mànega és la velocitat del so en l’aigua, uns 1.500m/s

Anàlogament, quan premem un interruptor per engegar un llum, un camp elèctric es propaga al llarg de tot el cable a una velocitat propera a la de la llum i els electrons del cable adquireixen gairebé immediatament aquesta velocitat. Així doncs, la càrrega que “entra” a la bombeta és automàticament reemplaçada per una altra càrrega que entra a l’altre extrem del cable, més o menys com en el cas de la mànega però amb electrons enlloc de amb porcions d’aigua.

Així doncs, el trànsit de càrregues per un cable ens l’hem d’imaginar, no com a unes poques càrregues que van molt ràpides, sinó com a una gran quantitat de càrregues que es desplacen lentament però amb una velocitat de propagació molt alta.

Selecció natural

Entonces aquellos miembros de la población con características menos adaptadas (según lo determine su medio ambiente) morirán con mayor probabilidad. Entonces aquellos miembros con características mejor adaptadas sobrevivirán más probablemente. Darwin, L’origen de les espècies.

Los hombres con menor nivel educativo fuman más y suponen el 78% de los enfermos de cáncer de pulmón, según un estudio.